Miquel Farran és de la Guàrdia Lada un poble de 50 habitants al costat de Cervera, a la comarca de la Segarra. Des dels deu anys -ara en té 19- puja a remar al Camp d’eslàlom de piragüisme de Ponts que està a 40 minuts en cotxe del seu poble, però ara fa dos anys que ja viu a la Seu d’Urgell, la meca del piragüisme eslàlom de casa nostra. Estudia enginyeria informàtica (a distància) i és campió d’Europa sub23 de caiac cross. Hem volgut parlar amb ell per saber més coses d’un dels joves valors del piragüisme eslàlom català.
Bon dia Miquel, felicitats pel títol de campió europeu! Explica’ns com comences a fer piragüisme.
Jo sempre feia molt esport i anava a córrer als Fondistes de Cervera i un dia el monitor ens va portar a fer piragua a Ponts i em va agradar molt. Vam veure que feien un casal d’estiu i els meus pares m’hi van apuntar una setmana, aquella setmana al final va ser tot l’estiu i ja fa nou anys que remo.
Què et va enamorar del piragüisme?
Tot una mica en general, el feeling amb l’aigua, amb la natura i el fet de gaudir. Estàs a la piragua i t’oblides de tot el que passa fora i estàs centrat en allò perquè si et despistes un moment, les coses ja no surten. Has d’estar centrat al 100% en què estàs fent i és l’hòstia per evadir-se, m’encanta.
View this post on Instagram
Com és un dia d’entrenament al Parc Olímpic del Segre de la Seu d’Urgell?
Em desperto a les vuit i baixo a esmorzar a la residència. A les nou ja me’n vaig cap al Parc del Segre, que és on ho tenim tot i allà faig els entrenaments que tinguem. Si tenim gimnàs, doncs gimnàs. Després, una horeta o horeta i mitja d’entrenar a l’aigua. Després de dinar torno a entrenar, si tenim sessió, i arribo a casa, estudio una estona i en acabat sopo i cap a dormir.
D’entre, K1, C1 i caiac cross, què és el que més t’agrada?
El K1! De petit també feina canoa, però anar de genolls és molt dur per a les cames i em vaig quedar amb el caiac i és el que més m’agrada. L’any passat em vaig dislocar l’espatlla fent caiac cross i no volia sentir-ne a parlar, del cross. Però aquest any vam començar a entrenar-lo bé, a aprendre a passar els pals vermells que fan la funció de porta remuntable, que van aparèixer l’any passat. Ens vam comprar una piragua tots el del meu grup d’entrenament i hi hem passat moltes hores entrenant i al final s’han notat els resultats.
Passar de dislocar-te l’espatlla a ser campió d’Europa, déu-n’hi-do!
Sí, sí. L’any passat fèiem cross un cop al mes i aquest any en fèiem un cop a la setmana i de mica en mica ja ens va començar a agradar. No volia fer-ne al principi, però després ens vam comprar les piragües i quan acabàvem la sessió d’eslàlom com que hi havia ràfting al canal hi anàvem a practicar cross i al final jo he estat campió d’Europa sub23 i el Faust Clotet és campió del món júnior.
Què és el que més t’agrada del caiac cross?
L’espontaneïtat que hi ha. El cross és un esport molt diferent de l’eslàlom perquè pots practicar el circuit i tots els pals vermells són molt similars, que és on realment t’ho jugues tot. Si un pal vermell el tens per dins del teu braç, ja no et poden fer res. És molt aleatori, però a poc a poc va sent menys aleatori. El més interessant és que no saps què passarà mai, pots començar l’últim i de cop arribar a baix i veure que els altres han fet faltes i guanyar tu.
Hi ha certa tàctica, però és una tàctica que pots saltar pels aires ràpidament?
Sí, a la final de l’Europeu sub23 vam fer una tàctica amb el meu entrenador, que era sortir darrere del que va sortir davant meu, esperar que passés el pal vermell i després passar-lo jo i avall barallar-nos els dos, perquè els altres s’estarien barallant a l’altre pal. Però no vaig poder esperar i vaig sortir primer de la porta i ja vaig arribar primer avall. A vegades surt bé la tàctica i a vegades no, és molt aleatori.
Hi ha hagut un boom del caiac cross, no només mediàtic, sinó entre els mateixos palistes?
Nosaltres ens el vam començar a prendre seriosament un o dos mesos abans del Mundial. L’equip sènior era fora disputant Copes del món i nosaltres després de l’entrenament d’eslàlom, entrenàvem cross cada dia. El meu tutor a la residència és el Manu Ochoa, que va aconseguir la plaça olímpica de París guanyant la Copa del món de Praga i quan vam veure que va fer això, ens vam ficar a sac amb el cross.
Et consideres un especialista en caiac cross o encara no?
No, encara no. Al final, les hores que fem amb l’eslàlom són més que de cross I l’eslàlom també és pel que hem començat tot i és el que més ens agrada. Però sí que el cross, al ser olímpic, té la mateixa repercussió ara i ens hi hem posat al cent per cent. Però a mi no m’agradaria fer només cross, m’agrada molt l’eslàlom.
Quins eren els teus objectius a l’Europeu de Cracòvia?
En eslàlom l’objectiu era ser a la final, que no n’havia fet mai cap i vaig acabar dotzè. Però en cross, l’objectiu no sabíem quin era perquè és tan aleatori! Al Mundial entraven 32 a la primera fase, a fer confrontacions, i a l’Europeu només 16 i a la que vaig passar la primera ronda, amb una ronda més ja era a la final, que és fer un top 4. A la que vaig passar a la final l’objectiu era guanyar una medalla. Tenia tots els companys preparats, per si feia medalla, tirar-se a l’aigua, s’havien posat les malles per tirar-se al canal. Quan vaig arribar al primer al pal vermell i vaig sortir-ne primer ja va ser increïble. No m’esperava guanyar, però fer una medalla ho veia bastant possible.
Últimament, estan sonant molt els noms de la Mònica Dòria, el Miquel Travé i el Pau Etxaniz, arran dels Jocs de París. A Los Angeles 2028 hi trobarem el Miquel Ferran?
No ho sé, tant de bo. És molt complicat, a més, jo faig caiac i hi ha només una plaça llevat que se sumi una plaça de caiac cross, però bé, en cross tenim el Manu Ochoa i el David Llorente, que són molt bons i en eslàlom tinc el Pau Etxaniz davant, que és bronze olímpic. Llavors, s’ha d’entrenar, tinc quatre anys encara, no només jo, sinó tots. Queden quatre anys i a veure què passa.
Imatges cedides per Miquel Farran
