Fa temps que l’horta deixà de nodrir sustancialment l’imaginari col·lectiu de la ciutat de València. Durant generacions, aquest rerepaís, referència econòmica i alhora rebost de llavors sociològiques i culturals, ha adobat l’entrellat més íntim de la ciutat fins fa quatre dies. Qui no haurà vist encara urbanitzar la rodalia de Mestalla o el camí de les Moreres? Tot això s’escola pel forat del temps, els referents s’han eixamplat i una nova generació, urbana i heterogènia, ha arribat de fa dies per quedar-se.
Ara, el Trinquet de Pelayo, una de les últimes pulsions d’aquelles generacions de planter rural que bategaven a València, amb permís del Tribunal de les Aigües, ha mudat la seua pell per revestir-se del disseny i la modernitat que les noves generacions demanen. Qualsevol que s’acostara el dissabte passat al trinquet centenari pogué contemplar una nova posada en escena, una completa rentada de cara, des de l’entrada al recinte fins al marcador final, tot passant pel nou restaurant. Sens dubte, una obrada que revaloritza de molts quirats el vell recinte esportiu.
Ningú com D. Antonio Reig Ventura, Rovellet, criat esportivament entre els panys de Pelayo, per sintetitzar aquesta transició simbòlica entre una època gloriosa i molt significativa de la història de la pilota que ell mateix va representar, lligada a aquell imaginari col·lectiu, i el futur que s’albira per al nostre esport de la mà d’un nou professionalisme que lluita per fer-se lloc entre les exigències de l’actualitat esportiva i social. La medalla atorgada a Rovellet el dissabte passat construeix tot d’una, sense solució de continuïtat, el pont necessari entre la pilota del segle XX i la nova imatge d’un trinquet que va acollir, de primer, una partida femenina de raspall i, de segon, una partida de professionals en el marge del segle XXI.
I és que la incorporació de la dona al trinquet assenyala el nou camí a recórrer, juntament amb la partida que vàrem poder gaudir posteriorment. En un trinquet ple a vessar amb un públic novell i heterogeni, però també els aficionats de tota la vida, vam poder assistir a una de les partides de la temporada pel que fa a l’escala i corda. Tant Puchol II i Hèctor de Laguar (60) com Genovés II, Javi de Massalfassar i Tomàs II (55) van oferir una d’aquelles partides que l’espectador guardarà durant temps a la retina.
Enmig d’una festa de la pilota, els cinc jugadors van aportar al joc el nivell d’exigència física i tècnica que demana l’espectacularitat de la pilota. Des del primer a l’últim jugador es va buidar a la canxa sense concessions ni especulacions. La partida fou intensa de cap a cap. La igualada a 30 mostrava a les clares què estava passant. Si, d’una banda, Genovés II jugava intel·ligentment per als seus companys, que s’encarregaven d’acabar els quinzes, de l’altra, Puchol II no es cansava de passar totes i cadascuna de les pilotes que li arribaven. A l’aire, per davant, de rebot, caiguda d’escala, obligava sempre el contrari fins a posar el 40-30 al marcador.
Quan semblava que la partida prenia el color del roig, l’equip blau recuperà el tanteig de la mà de la sincronització entre tots tres. La pilota, sempre molt ben buscada pel Genovés, feia forat entre Hèctor i Puchol per acabar rematant-la un Tomàs que s’apoderà arran de corda i un Javi que desplegava el seu braç fins als rengles del huit i mig. De colp i volta el marcador assenyalà 40-50 i posteriorment el 45-55.
Un final espectacular
I fou en aquests moments, d’aplaudiments i emocions, que va aparéixer l’èpica dels jugadors, els seus millors recursos i la incertesa del resultat. Tots ens vam emportar a casa una pilotada frenètica de Puchol, caiguda d’escala, que el Genovés va alçar amb l’esquerra, allà al famós pou, entre l’aclamació unànime del públic.
Tanmateix, els blaus no acabaren de rematar alguns vals definitius darrere la corda, la qual cosa ho van aprofitar Puchol, que va tornar a jugar una partida completíssima, com els més grans, i Héctor, que va desafiar, ple de confiança i seguretat, l’estabilitat del trio. D’ell foren els moments crucials de la partida, ara girant-la, ara parant-la, fent els quinzes oportuns per igualar a 55 enmig de la cridòria general i el trinquet en peus. Puchol II acabava des del dau una partida d’alt voltatge i que dóna per encetada la reobertura de Pelayo.
* Article de Cèsar Ferrandis publicat originalment a Pilotaveu.com, el portal de referència de la pilota valenciana.
