Martí Riera: “Tothom té la capacitat de fer coses grans” Entrevista a fons al nedador menorquí Martí Riera

En Martí Riera té 40 anys i és pare de dues filles bessones de dos anys. L’any 2007 va patir un greu accident amb lesió medul·lar associada que li va provocar una paraplegia.

Deu anys després Martí Riera es va convertir en el primer nedador amb discapacitat en creuar nedant el Canal de Menorca en una proesa esportiva de primer ordre. Ara comença a dibuixar un nou repte esportiu que ens explica apassionadament mentre fem un cafè a finals de gener en una de les places més cèntriques d’Es Mercadal, el poble menorquí on viu i on tothom el coneix.

Martí Riera, durant una travessia

Martí Riera, durant una travessia

La teva vida ha canviat molt des que vas unir Menorca i Mallorca nedant. Tens temps per fer esport?

Quan estava entrenant per fer la travessia del Canal de Menorca la meva parella es va quedar embarassada de bessones, de manera que el 2018 vaig haver de parar de nedar perquè hi havia moltíssima feina a fer a casa. L’any passat vaig recuperar els entrenaments, però el meu retorn a la natació no ha anat massa bé: a l’estiu em vaig fer una ferida que es va infectar i vaig estar tres mesos sense poder nedar i ara m’acaben d’operar d’una hèrnia. Podríem dir que m’han fet una ITV i ara ja estic a punt.

Quin repte et planteges aquest 2020?

Vull provar de fer competicions adaptades a la piscina. No ho he fet mai i no sé com anirà. Jo vinc de fer proves de fons al mar, on tinc temps per anar pensant mentre nedo, i això ara canviarà. A més, al mar competeixo al costat de persones sense discapacitat i això també serà diferent a partir d’ara.

Pots practicar la natació adaptada a Menorca?

Aquí tenim molta tradició de curses al mar, però no hi ha competicions de natació adaptada a la piscina. Tenim un club a Maó i es tractarà d’anar provant-me a veure fins on puc arribar. L’opció de la piscina és una bona manera de gestionar el temps que tinc ara per dedicar a l’esport, que combinaré amb el que passo amb les meves filles. Si en lloc de llançar-me cinc hores al mar puc fer un entrenament d’una hora i mitja d’alta intensitat, és més assumible.

Quin és el primer pas que et planteges?

M’ho he de prendre amb calma. Per començar m’han d’assignar una categoria en funció de la meva discapacitat per poder començar a competir en condicions similars a les dels meus rivals.

En clau esportiva et marques algun horitzó?

Sempre he nedat al costat de persones que no tenien cap discapacitat i em pica la curiositat de saber com ho faig al costat de gent que té una situació similar a la meva. Vés a saber si sóc capaç d’aconseguir unes marques mínimes per disputar un campionat d’Europa! No ho crec, però mai se sap.

Ai, que encara et veurem als Jocs de París 2024!

Això no ho vull ni dir! En una entrevista d’un diari menorquí em van preguntar si voldria anar als Jocs Paralímpics i vaig respondre que sí, que m’agradaria. I el titular va ser que volia anar a les Olimpíades! És un somni i una il·lusió, però primer encara he de provar com estic, quin grau de discapacitat m’assignen i anar fent camí.

Martí Riera nedant a mar obert

Martí Riera nedant a mar obert

Temptar la piscina passa per aparcar les aigües obertes?

Ara les coses han canviat. Faig més velocitat i em passo més hores al gimnàs, són entrenaments més explosius. No faig tant volum com abans, però alguna o altra travessia també faré, potser de deu o quinze quilòmetres. M’agrada anar fora a nedar i això tinc clar que ho seguiré fent.

Vas començar a nedar al mar després de patir l’accident. Abans havies practicat esport?

Havia fet windsurf, surf i havia anat al mar, però no a nedar. I quan era més jove havia fet skate i m’agradava molt. També havia fet enduro, però tot entre amics. Mai havia competit.

Com va anar el primer contacte amb la natació en aigües obertes?

Vaig començar fent una cursa de 800 metres aquí a Menorca. Ho vaig provar i pràcticament vaig quedar l’últim, esgotat, però l’experiència em va agradar i vaig començar a entrenar. En feia una i veia que si érem 50 inscrits quedava el 40, després passava a ser el 30 i vaig anar millorant. No he guanyat cap cursa d’aquestes, potser he fet llocs d’honor aquí a l’illa en proves sense massa nivell i a fora he competit bé sent més ràpid que molta gent. Això em motiva, pensar que ho faig bé. He participat a circuits com el de Marnaton, la Radikal Swim o la Tuna Race.

“Vull saber fins on sóc capaç d’arribar nedant al costat de persones que tenen una discapacitat similar a la meva”

Com passes d’aquestes curses a plantejar-te un repte tan bèstia com el Canal de Menorca?

Després de fer curses de cinc i de deu quilòmetres vaig proposar al meu entrenador, en Toni Huguet, de fer-ne una de 25. La vaig fer aquí a Menorca i em va anar bé, de manera que l’any següent vaig repetir l’experiència. També vaig format part de l’equip de la Tita Llorens en els seus projectes d’unir Eivissa i Mallorca i després Eivissa i Dènia, a la Península. Després d’aquestes dues experiències vaig decidir provar el Canal de Menorca i ho vaig intentar perquè vaig trobar gent que em va voler ajudar, com la Fundació Grup Sifu a Catalunya i del Consell Insular de Menorca. Vam lligar el repte amb la gravació d’un documental que es diu “La Gran Travessa” perquè la meva idea era, més que fer la travessia, enviar un missatge. Deixar clar que qualsevol persona pot fer grans coses.

Més enllà de les curses de 25 quilòmetres, com vas preparar específicament la travessia?

Vaig fer uns 1.800 quilòmetres d’entrenament. Vaig nedar a la piscina i al mar, on em feien entrar al vespre, quan començava a fer-se fosc. Jo em pensava que era una tonteria, però el mar quan és fosc no fa pas cap gràcia! Si volien nedava tot el dia, però de nit, no. Només si no hi havia més remei.

Has hagut de treballar més pors vinculades al mar?

Les meduses fan moltíssima por. I els peixos, en general, millor no pensar-hi. Jo mateix, si he d’entrenar travessant el port de Fornells, que és una distància curta, procuro no fer-la sol. En canvi allà al mig del mar no hi penso. Si comences a pensar que et pot sortir un peix no aniries enlloc. M’agrada concentrar-me veient el sol com entra dins el mar quan hi ha molta profunditat, és molt xulo, veus com un blau molt especial.

Una travessia de 40 quilòmetres com aquesta són moltes hores d’esforç continuat. Com et prepares mentalment per afrontar-la?

És molt important no començar directament amb una travessia llarga. Va molt bé abans fer-ne de més curtetes per anar-te acostumant, perquè també ho passes malament. Hi ha molts dies que et fan mal les espatlles, que et costa dormir, dies que t’has de llançar a l’aigua encara que faci fred, dies que cal entrenar encara que els teus amics surten… has de seguir una rutina i els consells de l’entrenador. Jo no penso en el final i procuro trobar alguna cosa bonica en cada moment. Ara és fosc, ara surt el sol, ara vindrà un company i nedarà a prop. Es tracta d’intentar gaudir del camí, no només de l’arribada. També és clau passar per un bon moment personal. Quan estava preparant la travessia la meva companya es va quedar embarassada i poder pensar en les meves filletes que havien de néixer va ser l’hòstia! Abans de la travessia la meva parella va escriure els seus noms a les meves mans i cada braçada que feia els veia i tota l’estona pensava en elles. Més d’un 50% de l’èxit de la travessia s’explica perquè en aquell moment de la meva vida no podia estar millor. La travessia va ser al juliol i elles van néixer a l’octubre.

Procuraves seguir una cadència fixa nedant?

Quan faig una travessia el primer que faig és treure’m el rellotge. Sempre. Quan entreno el porto, però allà no, no el vull mirar. Em deien: «vas a tants minuts per quilòmetre». Però a mi m’era ben igual! Jo, al mar, vaig fent i ja està. En la travessia entre Mallorca i Menorca, abans d’arribar a mig trajecte, ja es veu la costa. Sembla que ja hi ets i no arriba mai. Pensava que em feien donar voltes, perquè veia les pedres i no hi havia manera de tocar-les.

Quina sensació tens quan nedes a mar obert?

Quan nedo vaig sense cadira i mira que sempre la duc a tot arreu: quan vaig al cotxe, quan vaig al gimnàs, a qualsevol lloc. Quan em tiro al mar la cadira queda enrera i torno a ser jo, sóc una persona «normal» i em sento molt bé.

“Quan em tiro al mar la cadira queda enrera i torno a ser jo”

Tens el segon millor registre històric del Canal de Menorca malgrat la discapacitat!

No tots els que hem completat la travessia l’hem feta el mateix dia i en les mateixes condicions, així que no puc dir que sóc el segon més bo en fer-lo, però sí que sóc el segon en haver-lo fet més ràpid.

Et sents més còmode en un projecte com aquest que en les competicions habituals?

Quan vas sol tens més temps per gaudir, veure el mar, sentir el que fas. Quan fas una travessia competitiva amb gent al principi sempre hi ha bufetades, poques, però hi són. Però de seguida la cosa s’espaia i rarament en una prova de 25 quilòmetres et tornes a trobar amb altres nedadors. Quan et duen 10 minuts d’avantatge no els veus pas i sembla que nedis sol. En les curses curtes, de tres, cinc o deu quilòmetres, no m’ho passo tant bé. Tampoc en els triatlons, quan surts en distàncies curtes de 1.500 metres o 2.000. Allò és un mar de bufetades! I quan arribes a la primera boia passa qui és més xulo. A mi m’agrada estar més tranquil. Estic segur que nedes més ràpid quan estàs tu sol i vas tranquil que quan nedes al costat de molta gent.

Martí Riera, després de competir a la Tuna Race

Martí Riera, després de competir a la Tuna Race

Has fet alguna travessia on competissis en categoria adaptada?

Només una, a l’illa de Tabarca, i la vaig guanyar. És l’única que he fet amb categoria per a discapacitats, tot i que no teníem res a veure els uns amb els altres. El que va arribar segon, per exemple, tenia un ull que no podia tancar. Per això vull provar la piscina i provar-me a un nivell real.

Deus sorprendre a molta gent quan et veuen arribar a la platja disposat a competir al seu costat…

Quan no em coneixien m’ajudaven fins i tot a entrar a l’aigua. A mi no m’agrada que m’ajudin, perquè si una persona et veu i creu que et fa falta ajuda, és perquè pensa que ets menys. Jo ja demano ajuda quan ho necessito, però no m’agrada que la gent pensi que no puc fer certes coses. Quan m’ajudaven en natació jo pensava: «espereu a que surti de l’aigua». De vegades feien anar el «pobret» amunt i avall, però quan els avançava a l’aigua em sentia més bé. Era una bona satisfacció personal. Però vull deixar-ho clar: en la natació mai he trobat mal rotllo i he fet grans amics. Molts. I em duc molt bé amb tothom i m’encanta l’ambient que hi ha.

Les travessies són una bona excusa per viatjar amb els amics de mar?

Sempre mirem de vincular les dues coses. Anem de viatge, sí, però triem algun lloc on podem fer alguna travessia. Si anem a Formentera i fem tres dies, que coincideixi amb la prova d’allà si és possible. Anem a Tossa i fem la Radikal o a l’Ametlla de Mar i mirem quina hi ha. Ara m’agradaria fer La Bocaina a les Illes Canàries, que va de Fuerteventura a Lanzarote i són uns quinze quilòmetres. També una altra que és al Mar de las Calmas, a l’illa del Hierro, però no sé pas si podré fer-les.

“He fet grans amics en el món de la natació. M’encanta l’ambient que hi ha”

El condicionant econòmic és clau a l’hora de descartar projectes més ambiciosos? Et planteges alguna de les travessies més famoses que hi ha?

L’estret de Gibraltar no em crida, per exemple. Suposo que és un lloc on hi ha molta gent apuntada i on passen molts vaixells. Tampoc em veig fent travessies de més de 40 quilòmetres, que ho he viscut al costat de la Tita i que és una experiència súperbona però molt i molt difícil. Però mai se sap. Si em diguessis de fer la volta a l’Illa de Manhattan seria súperxulo, això m’encantaria. Però econòmicament és impossible. Sóc pensionista, no faig feina. Ara, si tinc un tio que apareix i m’ho paga tot, hi vaig de cap! Les que em plantejo i que són més o menys viables en algun moment són les de les Canàries. Només fer la de Menorca-Mallorca ja era pasta i vaig tenir sort de tenir una empresa al darrere que em va ajudar amb el lema «som capaços».

El repte del Canal de Menorca es pot reviure gràcies al documental que citaves abans. Va costar tirar-lo endavant?

Tinc un amic que és director i que fa documentals. Li vaig comentar i va encaminar-me en aquest món. Va cercar espònsors, que és difícil, però van anar sortint. El documental ha arribat a moltíssima gent. El van posar a TV3, a IB3 i això està molt bé, no només per la part de natació sinó perquè deixa clar que algú que va amb cadira pot fer moltes coses. També em van proposar de portar el documental a les escoles, on he fet un munt de tallers, a la presó o a hospitals. Tot això m’ha motivat molt.

Les presentacions de “La Gran Travessa” han anat més enllà del documental?

Sí, he anat a tots aquests llocs amb la projecció del documental com a excusa. I m’agrada molt fer-ho. A les escoles primer veien arribar un tio amb cadira de rodes i quan marxava pensaven: «osti, aquest tio és una passada!». Suposo que el fet de tenir filles també afecta. Poden pensar que tenen un pare que està assegut o que és un màquina.

La teva connexió amb els infants deu ser brutal…

Als nens els encanten les xerrades que faig, s’ho passen molt bé. I es nota molt a cada escola el paper dels professors. Quan arribes a una escola amb un mestre que li agrada la seva feina té els alumnes preparats. En alguns casos m’he trobat amb tots els nens amb preguntes a punt i fins i tot com a activitat cada nen m’ha arribat a enviar un mail després de la xerrada dient el que pensava de mi. Això va ser superguapo, els vaig haver de contestar a tots i em va encantar. Vam crear una relació més personal.

Martí Riera, després de l'entrevista a Es Mercadal / Fosbury

Martí Riera, després de l’entrevista a Es Mercadal / Fosbury

Has tingut l’ocasió de compartir la teva experiència amb altres persones que pateixen paraplegia?

Fa poc vaig anar a l’Institut Guttman a fer-me una revisió i vaig acabar fent xerrades després d’explicar-li al psicòleg com estava. Em va agradar molt poder explicar la meva història a la gent d’allà. Quan surts de l’hospital és una merda, estàs fatal, vens d’estar acostumat a fer de tot i et veus allà assegut. Que te’n surts és evident, però que t’ho digui un metge que està dret no té res a veure amb la vivència que et pot transmetre algú que també va amb cadira, que ha passat pel mateix, i que està fent coses molt interessants.

Una xerrada que t’hagi sorprès especialment?

M’ha agradat molt anar a la presó. Em va fer molt mal rotllo, perquè no hi havia entrat mai i hi ha moltes portes que s’obren i es tanquen, i em vaig quedar en una sala sense finestres i van començar a entrar tios que alguns feien por de veure’ls. Al final em demanaven de fer-me una abraçada i va ser una experiència molt xula poder compartir la meva història amb ells. Si el que explico serveix d’alguna cosa, tot ja val la pena.

Com han viscut al teu poble el fet de passar de veure’t en cadira a aconseguir una proesa com la gran travessa?

Ara ja fa més de dotze anys de l’accident i quan vaig arribar de l’hospital la gent em tractava diferent, però això ha canviat. Aquí em veuen amb normalitat, portant les meves filles amunt i avall tot sol si fa falta com qualsevol altre. Moltíssima gent del meu poble m’ha donat molt suport, sempre. Quan vam fer la travessia al Canal es podia seguir en directe i sé del cert que molta gent en va estar pendent, que paraven i ho explicaven a altra gent, que el Martí ja està a tal punt del recorregut, que ho aconseguirà. Tothom se sent content del que he fet. És un èxit col·lectiu.

Martí Riera és el protagonista de l’entrevista de la nova Revista Digital de petit format de la Fosbury del mes de maig. Podeu llegir la revista clicant aquí.