Autor: Jordi Collell
Publicat a La Fosbury #3
Situat al nord de Califòrnia, Mavericks és un dels punts de referència per surfistes d’arreu del món. El seu particular fons marí fa que hi hagi onades que van dels 7 fins als 21 metres, convertint-lo en un dels llocs més perillosos del planeta i on només els surfistes més experts s’atreveixen a llançar-s’hi, sobretot a l’hivern, quan hi ha les millors condicions. Però no tots els que hi entren surten amb vida. Mark Foo i Sion Milosky en són dos exemples.
“Has vist en Mark Foo?”. Era el 23 de desembre de 1994 quan aquesta pregunta va començar a córrer entre els surfistes, fotògrafs i curiosos que aquell divendres atapeïen la costa de Mavericks. Feia poc més d’una hora que se l’havia vist caure a l’agafar una onada de poc més de sis metres, res important pel que ell estava acostumat a atacar, i tothom pensava que havia anat a buscar una nova taula per seguir amb una jornada que es preveia històrica. Mark Foo havia arribat aquell matí a San Francisco amb els seus amics Brock Little i Mike Parsons directament sense dormir. Els tres eren autèntiques estrelles de l’esport. El dia anterior havien estat surfejant grans onades a Hawaii i, empesos per les notícies de l’espectacularitat de les onades que hi havia a Mavericks aquells dies d’abans de Nadal, van decidir agafar el primer avió i llançar-se a l’aigua.
Foo no era un principiant, al contrari. Amb 36 anys, era tota una llegenda del surf de Haleiwa, Hawaii. Conegut com el Joe Montana de la seva especialitat, havia participat al circuit professional de surf fins l’any 1980, quan va decidir dedicar-se a les grans onades i fer una mica de tot: locutor, autor, empresari, entusiasta de la salut, viatger…. Estimava el perill i volia viure’l, i deia que escalava onades per la mateixa raó que els escaladors escalen muntanyes: perquè hi eren. No tenia por i li agradava comparar el seu temerari surf amb als viatges espacials, com va fer tres mesos abans de morir a un article per a la revista Tracks: “Què se sent en caminar sobre la Lluna, Sr. Armstrong?”, va escriure.
L’alarma tenia motius. Una hora després de l’alerta els seus dos socis Brock Little i Mike Parsons , igualment ben coneguts al món del surf i companys de viatge, van trobar a Foo flotant cap per avall al port, amb el cap aparentment ensangonat per la taula de surf i un tros d’aquesta encara lligat a la seva cama. La resplendor del sol havia jugat en contra i fet impossible que se’l veiés des de lluny, impedint el seu rescat. “En Mark em va explicar moltes vegades que quan arribés l’hora de marxar volia morir surfejant l’onada final”, va dir el seu amic Allen Sarlo. Però, era Foo el culpable de la seva pròpia mort? S’estava jugant massa per tenir la millor foto davant les càmeres aquell divendres al matí? Es va distreure i va cometre un error fatal? Mirant les imatges, de fet, semblava estar-ho fent tot bé a l’onada que el va matar. Foo, famós pel seu exhibicionisme, estava surfejant amb prudència inusitada quan va perdre la vida. De fet va ser el primer surfista expert a morir en grans onades des de 1943. En vista d’això, l’evidència suggereix que navegar per les onades gegants és molt menys perillosa que l’escalada, per exemple, o fins i tot heliesquí. Aleshores, qui era el culpable? Mavericks?
A 32 quilòmetres al sud de San Francisco per l’autopista 1, amagat darrere d’alts penya-segats, Mavericks no es pot veure des de la carretera a menys que se sàpiga què es busca. Descobert casualment per primera vegada el 1962 pel surfista Alex Matienzo, i batejat amb aquest nom en honor al pastor alemany del seu company de pis que l’havia seguit en les ones, Mavericks va romandre en gran part desconegut durant tant de temps a causa del seu difícil accés i perquè els surfistes més aventurers mai no van explorar la zona, perquè la majoria de les onades dels penya-segats i platges del seu voltant són relativament petites.
I és que malgrat la seva proximitat a San Francisco i Santa Cruz, fins quasibé els 90 només uns quants escollits havien sentit parlar de Mavericks, i només un valent, Clark Jeff hi havia navegat. “És màgic. Quan tot és al seu lloc, cosa que passa de 15 a 30 vegades a l’any, Mavericks produeix l’onada més radical al planeta”, diu Clark, que era a l’aigua amb Foo el dia de la seva mort.
La relació de Clark amb aquest lloc és curiosa. Vivia a menys de cinc quilòmetres de les onades més impressionants del planeta, que va descobrir quan era nen i dedicava hores i hores a mirar-les. No va ser fins als 18 anys que es va aventurar a llançar-s’hi. “Era un llanero solitari per aquí”, diu. Finalment, a l’hivern de 1989, mentre treballava a la construcció a San Francisco, Clark va convidar a dos dels seus companys a unir-se a ell. “Els vaig dir: ‘Voleu veure les onades més grans, més poderoses que mai hagueu vist?'”, i així, amb aquest simple gest, a poc a poc, va començar a descobrir-se un lloc que ara ja és història del surf. La veu va córrer i les revistes especialitzades es feien creus d’haver passat per alt un indret com aquell. Un article de 1992 escrit per Ben Marcus a la revista Surfer ja el va descriure com “ombrívol, aïllat, ja de per sí fatídic. El penya-segat està envoltat per aigües profundes (…), Mavericks desprèn perill”.
Des d’aquell moment el boca orella i les imatges que es publicaven van portar a molts aventurers allà. Uns i altres es jugaven la vida en una lluita per veure qui agafava l’onada més grossa. De fet, una de les caigudes més famoses de la història del surf és la protagonitzada per Jay Moriarty amb 16 anys el 1994, recollida pel New York Times i portada de Surfing Magazine i explicada a la pel·lícula Chasing Mavericks, que explica la vida d’aquest jove mort a les Malvines mentre surfejava als 22 anys. El cine i els documentals no es queden al marge, i Clark i Mavericks protagonitzen l’any 1998 el documental Mavericks, on es recullen els primers anys de surf a la zona. Durant el seu rodatge Gerard Butler, conegut pel seu paper com a Rei Leònides a la pel·lícula 300 va estar a punt de morir al quedar ota l’aigua durant una llarga estona, i només la perícia dels equips de rescat van poder salvar-lo. El 2004 Riding Giants se centra en explicar les grans onades allà, entrevistant a alguns dels millors surfistes de l’època, i més endavant Zoolander, d’Owen Wilson, inclou una escena on es surfeja una gran onada de Mavericks. La llegenda agafa força.
I aquest especificitat? Per què aquestes onades? La raó la trobem en la geografia i la geologia. Mapes del sòl marí publicats per la National Oceanic and Atmospheric Administration del EUA el 2007 van revelar els mecanismes darrere de les ones de Mavericks. Una llarga, rampa que alenteix la propagació de les ones les condueix a la superfície. L’ona, a sobre cada costat de les profundes valls de la rampa, continua a tota velocitat formant dos angles sobre els límits entre la rampa i les depressions. El resultat d’això és un front d’ona en forma d’U o en forma de V a la rampa que conté l’energia d’ona de tot l’ample de la rampa. Aquesta ona amb forma d’U o en forma de V s’esfondra en una àrea petita al centre superior de la rampa amb una força tremenda, colpejant-les ones al cel.
16 de març de 2011. Qui sap si empès per la mística que rodeja aquest tros de costa, per emular el seu ídol Mark Foo, per ser un lloc de culte o simplement per aprofitar les darreres ones de l’hivern californià, Sion Milosky va decidir fer les maletes rumb a Mavericks. A les 14h arribà de Santa Cruz amb Ken Collins, amic i també surfer, per començar una jornada al mar que aparentment transcorre sense incidents. Les condicions eren extremes, l’hivern agonitzava i el clima ajudava a que onades espectaculars es succeïssin una darrera l’altra. Milosky les treballava totes i cadascuna d’elles amb precisió, fins que, cap a les 18h, just quan tenia previst acabar la jornada, una cadena de dues onades de quasi 20 metres s’interposa en el seu camí. No tenia sortida. Xocà amb una paret d’aigua i, sense temps li van passar per sobre dues més. Milosky quedà a sota i ningú el veié sortir a la superfície. El seu cos va ser trobat 20 minuts més tard a les aigües tranquil·les a prop de l’escullera de Princeton. Tenia els llavis blaus i els ulls tancats, sense dany aparent de cap tipus.
Com Foo, Milosky era especialista en onades grans. Nascut a Kauai, va començar a cavalgar les onades als tres anys. Li agradava competir, però tenia clar que, per davant de tot, hi havia la seva família. Potser per això i, malgrat ser el tercer del món, va decidir deixar el long board l’any 1997 per instal·lar-se a la costa nord d’Oahu, i construir el seu propi negoci de soldadura. Però potser també perquè hi ha coses que no es poden oblidar fàcilment, no ho va poder deixar del tot, i va tornar al mar per centrar-se en les grans onades, barrejant vida i negoci, soldant tubs a la feina, surfejant tubs al mar. Al llarg de la seva carrera Milosky va guanyar el North Shore Big Wave Challenge el 2009 després de remar una onada de 10 metres, que es va considerar l’onada més gran mai remada, i al febrer de 2011 va ser nomenat surfista de l’any per la Surfing Magazine i va rebre 25.000 dòlars en viatges. Ho endevineu, oi? Un mes més tard, l’ús d’un petit tros del seu premi va permetre-li agafar un vol que el va portar a l’última gran onada de la temporada a Mavericks. L’últim en veure’l va ser el seu amic Collins: “Va somriure, es va girar i va remar cap a aquella onada”, recorda. “Aquesta va ser l’última vegada que el vaig veure. L’onada el va enviar directament al cel”.
“Potser les de Mavericks no són les ones més grans del món”, diu Clark, “però probablement sí les més perilloses”. Quan l’onada trenca, desplaça molta aigua a molta velocitat. Menys de 100 surfistes de tot el món tenen la qualitat i reflexes per caure d’una onada de 20 metres i aixecar-se. Diuen els experts que la diferència entre el surf convencional i una onada d’aquestes característiques és com la que hi ha entre conduir un cotxe a 80 o a 250 quilòmetres per hora. “Simplement és igual la teva preparació. Ets en terreny de Neptú, fora de la teva voluntat. L’oceà no té consciència, li és igual”, reflexiona Clark.
Els fets semblen demostrar-ho. Mavericks, amb el seu magnetisme, la seva màgia que el fa especial només durant uns pocs dies a l’any, a l’hivern, ha estat durant dècades un lloc amagat, a recer d’uns surfistes que per molt que ara s’entestin en dominar-lo, veuen com, malgrat tot, no és un bon lloc per surfejar. Foo, Milosky, han ajudat a fer-lo un indret de culte, aquella Ítaca on molts volen arribar però d’on només uns escollits aconsegueixen tornar sans i estalvis, amb el permís de Neptú. Potser per això, també, Apple ha batejat amb el seu nom una de les darreres versions del seu sistema operatiu.
