Navegant l’altre dia per Internet vaig arribar per casualitat a barcelonapsicoanalisis.com, la pàgina d’una psicòloga que oferia molts tractaments i entre ells em van cridar l’atenció els d’ansietat i atacs de pànic. Automàticament em va venir la Fosbury al cap. No va ser perquè tremolo cada vegada que hem de treure un número i les coses van més lentes del que pensem, no. Si em va venir al cap la revista és perquè aquí, en general, parlem d’èxit, d’històries, i deixem de banda les pors i, massa cops, la part negativa del camí.
Parlar del partit d’ahir entre Espanya i Grècia és un bon exemple del que dic. Tirs lliures als darrers moments, un llançament de mig camp que ho pot canviar tot… No són més que jugadors que estan al 110% i que han de poder viure més enllà de l’entorn i sense pensar tot el que es juguen. I això no és ni fàcil ni automàtic. Si heu jugat a qualsevol esport sabreu que la pressió existeix a tots els nivells.
En un món Fosbury parlar d’èxit i de controlar la situació és fer-ho de gent com Michael Jordan. Segur que us ve al cap algun dels llançaments que feia al darrer minut, aquells tirs que només ell sabia fer. Sí, parlo, per exemple, del final del sisè partit del Play-off del 1998 que recordareu.
Veure aquest video ens porta a creure en Jordan com algú sense por i que no falla als moments decisius. I ens equivocaríem. Al final, sempre ens quedem amb les coses bones, però és quan els jugadors són conscients dels moments dolents quan realment avancen. En paraules de Jordan:
“He fallat més de 9.000 tirs en la meva carrera. He perdut gairebé 300 partits. 26 vegades han confiat en mi per fer el tir que guanyava el partit i l’he fallat. He fracassat una i altra vegada en la meva vida i és per això que tinc èxit”
26 tirs decisius fallats contra 23 de bons que us deixem per acabar amb un bon gust de boca perquè, al final, l’important és aprendre.
https://www.youtube.com/watch?v=WdVzF4ZLDh4
