Has passat uns dies a València fent combats després d’una competició a Turquia i ara vas a Madrid per continuar entrenant. Déu-n’hi-do quin ritme, sempre vas tan amunt i avall?
Depèn del moment de la temporada, però sí… no paro. Quan no és una competició són camps d’entrenament, aleshores bona part de l’any la passo fora de casa.
Què prepares aquests dies?
Ara he passat uns dies a València, abans era a Turquia on vaig participar en un Grand Slam. A València hi estava fent combats sobretot i després aniré a una concentració nacional a Madrid per preparar l’Europeu que hi ha a finals d’abril on hi haurà gent de molt nivell que sempre va bé.
Per què vas començar a practicar el judo?
Al principi vaig començar a fer patinatge artístic amb la meva germana, però no m’agradava gens i no hi tenia gaire traça. A les activitats extraescolars de l’escola hi havia l’opció de fer judo i els meus amics i amigues hi estaven apuntats, aleshores els vaig preguntar als meus pares si em podia canviar d’activitat i porto des dels sis anys al mateix club, el Judo Rei, i el mateix professor, en David Rei.
Per què competeixes per la Federació Valenciana?
A Catalunya malauradament no rebo cap mena d’ajuda i les competicions internacionals són molt cares. Has de fer-ne bastantes del circuit internacional per tenir una bona posició al rànquing mundial i tenir opcions d’anar als Jocs Olímpics.
A algunes d’aquestes competicions hi anem convocades per la selecció espanyola, però n’hi ha moltes que no, que te les has de costejar tu mateix i a Catalunya no rebia aquest suport que necessitava i a València sí. Treballen molt bé com a federació, tenen molt bon projecte, per això he anat a entrenar allà aquests dies perquè hi ha un centre de tecnificació on hi ha molta gent i fa un parell d’anys que estic allà.
Compagines el judo amb els estudis d’administració i direcció d’empreses que curses en línia. Com és un dia a la vida de Mireia Lapuerta?
Em llevo a dos quarts de vuit, aprofito per estudiar fins al migdia i després vaig al gimnàs. Dino i descanso, que és molt important perquè si no el cos no funciona, torno a estudiar una hora i de sis a dos quarts de deu sóc al tatami.
Com et definiries com a judoca?
Bastant agressiva i una mica impulsiva. Hi ha gent que és molt tàctica i ho plantegen tot molt i sempre tenen el cap fred, però jo em guio més per sensacions i pel moment del combat. També sóc bastant explosiva, normalment aquest judo el fan més els nois perquè és un judo amb molt contacte i amb més risc. Hi ha vegades que em surt bé i d’altres vegades em perjudica.
Mireia Lapuerta: “Hi ha gent que és molt tàctica i ho plantegen tot molt i sempre tenen el cap fred, però jo em guio més per sensacions i pel moment del combat”
Tens algú que sigui un referent?
Sempre he estat a la selecció espanyola (cadet, junior, sots 23 i sènior) i amb el temps la gent que admirava ara són companyes d’equip, com la Julia Figueroa, que competeix al meu pes i la tenia com un ídol i ara a part de companya és una amiga intima amb qui em porto súper bé.
En l’àmbit internacional hi ha la kosovar Majlinda Kelmendi, que és campiona d’Europa, del món i olímpica. Trobo que tinc un estil de judo similar al seu i m’agrada molt.
Aquest estil de judo que comentes que fas de moment t’està anant d’allò més bé.
Portava bona progressió però la pandèmia em va fer molt de mal, érem tres noies a sènior del mateix pes i a les competicions internacionals només hi poden anar dues. Aquestes dues noies estaven ben col·locades al rànquing olímpic i jo acabava de pujar a sènior i no tenia punts, aleshores les portaven a elles perquè tenien més opcions de classificar-se pels Jocs de Tòquio.
Vaig estar gairebé un any i mig sense competir i això em va tallar la progressió, però ara he tornat a agafar ritme i m’està anant tot força bé i espero que continuï igual.
Els darrers mesos han estat molt bons, has aconseguit medalles en campionats internacionals, un bronze a l’europeu sots 23 i vas ser campiona d’Espanya absoluta.
Sí, recentment he estat tercera al Grand Slam de Turquia i primera a l’Open de Praga, el meu primer or internacional com a sènior. Ho necessitava després de tant de temps sense competir i m’ha anat molt bé tornar a agafar sensacions i guanyar confiança.
Les diferents competicions atorguen més o menys punts al rànquing mundial (com al tenis) i tenia medalles però cap d’or. Un Grand Slam és més rellevant i dóna més punts que un Open, per tant, el bronze a Turquia és el millor resultat que tinc avui en dia i ha servit per pujar al rànquing i classificar-me per a l’Europeu d’aquest mes, així que estic molt contenta. Mentalment, he guanyat confiança perquè veure que estàs amb les millors i guanyant combats importants sempre va bé.
El campionat d’Europa es diputarà del 28 d’abril a l’1 de maig a Sofia. La convocatòria vol dir que estàs fent bé les coses.
Sí perquè al meu pes som tres judoques i només hi podien anar dues. Les tres tenim bons resultats i estem a bon nivell, però una s’havia de quedar fora i al final hi vaig jo així que estic molt contenta.
Quin calendari tens previst fer pel que queda de temporada?
Ho hem d’acabar de mirar-ho bé, però crec que faré un Grand Slam a Geòrgia i l’Open de Madrid al juny. La idea és fer tres o quatre competicions durant l’estiu amb l’objectiu de classificar-me pel campionat del món que se celebrarà a l’octubre a l’Uzbekistan.
A més, ja vas ser campiona d’Europa cadet i cinquena al mundial sots 21. Tens el millor palmarès de la teva edat d’una judoca a Espanya.
Sí, és cert, però jo volia entrar amb bon peu a la categoria sènior i he estat sense competir gairebé dos anys quan estic acostumada a fer-ho molt sovint i ha estat dur mentalment. Després del confinament em va costar una mica tornar a engegar, les primeres dues competicions no em van anar gaire bé, però després ja va anar millor.
D’aquí a dos anys hi haurà Jocs Olímpics a París…
De les tres del meu pes només una anirà als Jocs Olímpics de París. Òbviament, és el meu somni anar a uns Jocs Olímpics, no sé si seran els de París o els següents. Treballo cada dia per aconseguir-ho, però el més important és gaudir cada competició perquè hi ha gent que s’obsessiona amb els Jocs i si no hi va, tota la resta no val la pena. Jo prefereixo centrar-me en què he de fer ara i no pensar tant en els Jocs Olímpics, crec que si ho faig bé hi arribaré. Confio en el que estic fent, els resultats són bons, seguim endavant i serà molt complicat, però jo em veig amb possibilitats d’anar a un Jocs.
Classificar-me serà difícil, però ser la primera espanyola del rànquing serà encara més complicat, per això intento no obsessionar-me, fer la meva carrera sense mirar-les a elles perquè si no es pot fer molt llarg.
Mireia Lapuerta: “El més important és gaudir cada competició, hi ha gent que s’obsessiona amb els Jocs i si no hi va, tota la resta no val la pena. Jo prefereixo centrar-me en què he de fer ara”
Ho tens claríssim.
Qualsevol esportista d’elit que no sigui futbolista, pilot de Fórmula 1 o coses així, vol guanyar uns Jocs Olímpics. Està clar que és un somni súper complicat, però és el meu objectiu, vull guanyar-los i també obtenir els màxims títols possibles i alhora gaudir del camí que al final és la raó per la qual faig això, perquè m’encanta i gaudeixo del camí. Quan deixi de disfrutar deixaré de fer-ho.
