Toni Ponce (Vilafranca del Penedès, 1987) va començar a nedar per recomanació mèdica: “per la discapacitat que pateixo a les cames, em van dir que m’aniria bé estar a l’aigua i poder fer més força. Amb 14 anys, però, deixo de nedar perquè en una competició quedo últim i penso que allò no és per a mi. Després torno a engegar veient la natació adaptada dels Jocs Paralímpics de Londres 2012. Arribo al CN Sitges el gener de 2013 i allà em comencen a reeducar i a reentrenar en natació adaptada. L’any 2013 al CN Sitges va molt bé, faig grans marques i el 2014 entro al grup d’entrenament del CAR de Sant Cugat“, ens explicava aquest estiu abans de la cita paralímpica.
View this post on Instagram
Ponce ja ha tocat metall en aquests Jocs, va ser plata a la prova dels 100 metres braça SB5. “Els agafo amb moltes ganes després que a Tòquio no hi hagués públic. Enguany la gent està podent gaudir d’aquest gran esdeveniment. És únic poder pujar al podi i gaudir-ho amb la meva família directament“, confessa el vilafranquí. “El que canvia amb els anys és sobretot l’experiència, saber veure on som millors que els rivals i on no som tan bons i saber-ho treballar. La maduresa de no pensar amb la gent que neda als carrils del meu costat i plantejar la meva prova i la meva pròpia estretègia. S’ha de saber jugar amb el rival i no tibar d’ells“.
Reconeix estar bé físicament: “porto molts anys pujant a podis i estan entre els millors. No penso afluixar, seguim entrenant, el nivell està alt i la corda durarà el que hagi de durar. Anem dia a dia i el focus està posat en París 2024, no pensem més enllà“. Ponce explicava que el seu moment paralímpic preferit són les medalles que ha aconseguit: “la plata en 100 braça i 200 lliures a Tòquio“, ara hi hem de sumar la plata aconseguida a París i fins i tot podríem sumar alguna medalla més en les proves que li queden per nedar a la capital francesa, els 50 metres papallona i el relleu 4×50.
