El de Tavernes Blanques és un clàssic de l’esport paralímpic del nostre país. Ricardo Ten va patir un accident elèctric quan era un nen de nou anys que li va suposar l’amputació dels braços i una cama, apassionat de l’esport des de sempre ara és un dels campions més destacats del panorama esportiu nacional.
Estrella de la natació entre Atlanta 1996 i Londres 2012 (va sumar set podis en aquest període), va obrir una nova etapa dalt la bici i amb 14 mallots irisats és el campió del món més prolífic de la història dels Països Catalans. A Tòquio va “fallar” a la prova de persecució individual al velòdrom, un dels seus grans objectius. Dijous a la tarda va esbossar un gran somriure amb tres anys d’espera en guanyar el bronze en C1 3.000 al velòdrom de Saint-Quentin-En-Yvelines. Un esportista com la copa d’un pi que amb 49 anys intentarà tornar a pujar al podi els pròxims dies. A París li queda la prova de contrarellotge 1.000 metres al velòdrom i la contrarellotge en carretera i la prova en ruta. Per tant, Ten, buscarà aquests Jocs entrar en el selecte grup dels dobles dígits en metalls paralímpics. La longevitat entre el primer podi i el darrer (28 anys) també és una fita històrica a casa nostra.
Vam poder xerrar amb ell a principis de l’estiu i ens va explicar que de petit “feia esport quan era a l’escola, amb amics. Després de l’accident, quan tenia 9 anys, vaig continuar practicant esport escolar sense federar i amb 15 anys a la premsa vaig descobrir que existia l’esport adaptat competitiu per a persones amb discapacitat i va ser quan vaig començar a competir de manera federada. Primer vaig fer natació perquè va ser el primer esport que vaig saber que existia la competició per a gent amb discapacitat. Vaig descobrir que a prop de casa hi havia un club de natació adaptada i m’hi vaig presentar gairebé sense saber quins estils hi havia i allà em van ensenyar i van introduir-me al món de la competició que era el que més m’atreia“. Sempre li havia agradat la bicicleta: “ja hi anava abans de patir l’accident i quan vaig sortir de l’hospital entre el meu pare i el meu germà me’n van adaptar una i vaig poder tornar a anar en bici. Va suposar un gran canvi per a mi tornar a fer allò que creia que no podria tornar a fer. Va ser com tombar un gran mur i saber que podia fer el que em proposés“.
View this post on Instagram
“En natació vaig estar 21 anys competint al màxim nivell i com qualsevol esportista vaig començar la meva carrera de forma ascendent, després em vaig estabilitzar i a poc a poc ja no van sortint les marques que un espera i vaig decidir deixar la natació per la bicicleta. Sempre hi havia estat vinculat, era el meu mitjà de transport per anar per la ciutat, els caps de setmana feia sortides amb amics i en les pretemporades de quan era natació la feia servir per fer duatlons“. Sobre quina disciplina li agrada més, Ten explica que li agraden els dues: “considero que la natació em va fer esportista i és un esport molt exigent tant físicament com mentalment i crec que si soc bon competidor en ciclisme és degut a la meva etapa com a nedador. Tota l’experiència acumulada de tots aquests anys m’ha servit per competir bé amb la bici. He de confessar, però, que no enyoro gaire la natació, vaig fer el canvi molt ràpid i tot i que pensava que no deixaria de nedar em vaig endinsar tant en el món del ciclisme que no tenia temps per nedar. Ara ho faig a mode de recuperació“.
“L’esport paralímpic ha canviat molt des que vaig començar fa gairebé 30 anys. Quan començava era un esport totalment amateur, no el coneixia gairebé ningú i avui en dia gràcies als mitjans i a les xarxes socials la cosa ha evolucionat molt. Avui en dia si no t’hi dediques al 100% és molt difícil obtenir resultats, encara queda camí per recórrer, però ara gràcies a les beques i els patrocinadors podem dedicar-nos exclusivament a l’esport, cosa que abans era impensable. Sempre hi ha hagut tradició ciclista al País Valencià, hi ha ciclistes d’elit de llarga trajectòria com Christian Venge o Maurice Edgar i són referents per a la resta. També hem tingut la sort de tenir un equip punter com és el Destrel cycling Team, que quan no rebien massa ajudes, el club es va bolcar en tenir una estructura i ens van cuidar molt“. El valencià explica que després de tants anys “la motivació la trec de divertir-me i gaudint molt del que faig. M’apassiona competir i canviar d’esport va suposar una injecció de moral molt gran perquè veia que millorava constantment“. Sobre el circuit on correrà a París 2024, confessa que han pogut donar-li una ullada: “és exigent, no diria que m’afavoreix, però tampoc em perjudica. Hi ha alguna zona tècnica que em va bé i un parell de pujades d’un quilòmetre, cada una al 5%, que crec que m’aniran bé. A veure si soc capaç de fer un bon paper“.
Quan li preguntem què més li agrada ens sorprèn confessant que l’apassionen els esports d’hivern: “vaig competir un parell d’anys en esquí alpí. Tot el que comporti una mica d’adrenalina i velocitat la veritat és que m’encanta. L’esquí de fons és una disciplina que m’agradaria provar“. El moment olímpic que el va marcar resulta molt emotiu: “quan vaig sortir de l’hospital després de l’accident justament va coincidir amb la inauguració dels Jocs Olímpics de Los Angeles 84 i vaig veure tots els esports i allà van néixer les meves ganes de viure moments com aquells“.
