París 2024, dia 14

L’agenda dels esportistes del nostre país a París 2024 la trobareu aquí:

AGENDA 10 D’AGOST

Entre 1996 i 2016 les parelles brasileres de vòlei platja van pujar al podi olímpic sense omissió possible. A Tòquio, però, el vòlei platja per primera vegada va obviar el Brasil al podi. Ara Ana Patricia i Duda acaben de refer l’honor del país dominador d’aquest esport amb una medalla d’or a París. Tot torna a la normalitat. A punt d’acabar la final s’ha viscut un moment memorable quan després d’una llarga discussió entre les jugadores d’ambdós equips el PD del recinte ha decidit posar “Imagine” i ha provocat un gran somriure de totes les jugadores i un cor unànime cantant des del públic.

A aquestes alçades de la pel·lícula ja no cal presentar-la, però val la pena difondre que l’intens camí olímpic de la boxejadora algeriana ha acabat amb una medalla d’or penjada del coll. Enhroabona per a ella, que ha gestionat la pressió mediàtica i el qüestionament brutal que se li ha fet pel fet de ser dona intersexual de la millor manera possible al ring.

La delegació espanyola no ha guanyat cap medalla en taekwondo a París 2024… però una espanyola d’adopció ho acaba de fer fa una estona. Viviana Marton defensa Hongria però va néixer a Tenerife i ha viscut allà la major part de la seva vida, excepte els darrers anys, a San Sebastián de los Reyes, a Madrid.

Marton ha fet un torneig olímpic perfecte que l’ha catapultat cap a l’or. L’ha celebrat amb la bandera de les Canàries. Així, sí.

El noruec que es pica amb força el pit per donar-se ànims trenca un cicle de grans victòries internacionals amb una plata olímpica després de tres ors en mundials i de l’or tan recordat a Tòquio 2020 amb aquell rècord mundial estratosfèric de 45.94. Karsten Warholm s’ha vist superat amb molta claredat per un Rai Benjamin que feia anys que perseguia aquesta victòria, ha aprofitat la versió més humana del noruec per imposar la seva classe amb un temps de 46.46 que no fa pas tant semblava brutal i que ara ja tenim normalitzat. El brasiler Alison dos Santos, tercer.

El triple salt ha tornat a demostrar l’enorme tradició cubana en aquesta especialitat. Això sí: Cuba no ha pujat al podi. La victòria se l’ha endut Jordan Díaz (nacionalitzat espanyol) en un duel ja clàssic i ben ajustat davant Pedro Pichardo (nacionalitzat portuguès). El tercer lloc del podi, per a Andy Díaz (nacionalitzat italià). La fuga de talents és evident; l’origen, també.

Jornada molt animada a la plaça de la Concòrdia amb el debut del breakdance com a esport (efímer?) olímpic. El cert és que hi ha hagut un bon espectacle competitiu i algunes de les competidores han fet rutines de ball simplement brillants. És el cas de Nicka, lituana, que ha fet alguns elements impactants però que s’ha de conformar finalment amb la plata després de no estar tan fina en una final dominada per Ami, del Japó. Punxadiscos i batalles cara a cara. Això ja és part de l’olimpisme.

La final dels 10.000 no ha anat ni a ritme de rècord olímpic ni del món. Cursa molt més tàctica i força lenta fins les darreres voltes, en què les kenianes han començat a imprimir un fort ritme. Beatrice Chebet, en aquest escenari, ha fet valer la seva punta de velocitat final en un esprint inacabable que la converteix en bicampiona olímpica a París, fent el clàssic (i complicadíssim) doblet dels 5.000 i 10.000.

L’italiana Battocletti ha meravellat esprintant fins al final a Chebet i a punt ha estat de donar una sorpresa històrica a l’estadi (la plata, de fet, ja ho és). Ha acabat coixejant després de la cursa. I Sifan Hassan, quan ha vist que tenia l’or impossible, ha lluitat per garantir-se el bronze, amb l’objectiu de pujar al podi també aquest cap de setmana a la marató. Missió impossible?

El duo de la delegació espanyola conformat per la catalana Iris Tió i l’andalusa Alisa Ozhogina ha completat la rutina tècnica en plaça de diploma olímpic, amb un total de 254.0816 punts en què sense base mark pel mig han mancat més elements per poder augmentar la nota.

Han quedat a deu punts de les places de podi, fita complicada, atès que són setenes. En qualsevol cas, demà es disputa la rutina lliure que definirà la classificació final del duo de natació artística.

La neozelandesa Maddison Lee-Wesche se les prometia felices quan ja liderant la final del llançament de pes ha fet plusmarca personal amb un llançament de 19.86. Però faltava una última ronda i l’alemanya, subcampiona del món en pista coberta aquest mateix any, ha donat la campanada amb un llançament de 20 metres exactes que li ha arrabassat l’or a la seva rival.

La belga acaba de guanyar el seu tercer or olímpic en heptatló després de sorprendre a Rio i consagrar-se a Tòquio. És la primera heptaleta de la història amb tres ors olímpics i cal lloar que optés per la prova combinada en lloc del salt d’alçada: és llegenda atlètica gràcies a aquesta decisió. La seva eterna rival, Johnson-Thompson, li ha posat molt difícil, però Thiam ha resolt els dubtes fent marca personal als 800. Vidts, també belga, completa el podi de les atletes més completes de París.

El velocista neerlandès s’ha plantat a París com l’indiscutible rei de la velocitat al velòdrom i ja suma dos ors en velocitat per equips i individual, els mateixos títols que va aconseguir fa tres anys a Tòquio. Suma tretze títols mundials en aquestes dues disciplines i el keirin, la modalitat en què aspira a ser tricampió a París.

Cursa dominant de la dominicana i nou rècord olímpic a l’estadi. La final dels 400 metres sense la presència de Shaunae Miller-Uibo (una de les baixes il·lustres de París) ha sigut un autèntic espectacle gràcies a Marileidy Paulino, que ha guanyat amb molta claredat i amb una marca brutal: 48.17, sense oposició ni de Naser ni de Kaczmarek. Tenia 48.76 de marca personal. Bes-ti-al.

El relleu del 4×100 masculí d’atletisme ha sigut de cara i creu per als nord-americans. Canadà ha triomfat amb un darrer relleu d’Andre de Grasse magnífic… i un equipàs en general. Els EUA han fracassat després d’un canvi per oblidar entre el primer i el segon corredor en una cursa que Noah Lyles ha renunciat a córrer per la Covid. Han acabat penúltims i després han estat desqualificats.

Sud-àfrica, subcampiona amb rècord d’Àfrica. Gran Bretanya, tercera just per davant d’una Itàlia que ha deixat escapar una oportunitat d’or per pujar al podi.

Victòria del relleu 4×100 femení dels EUA a la final que ha obert les competicions atlètiques d’aquesta tarda. Sha’Carri Richardson, subcampiona als 100, ha guanyat ara l’or de la prova per equips després de fer una magnífica cursa tant a les semifinals com a la final, superant la Gran Bretanya i Alemanya.

Les dues excel·lents corredores italianes a la carretera han format finalment el duo del madison italià, un país que ahir va viure com una autèntica patacada quedar-se fora del podi en persecució per equips femenina. Guazzini i Consonni, però, s’han refet a la perfecció i en la bogeria de la madison han sigut les més llestes de la classe, guanyant una volta determinant i alhora dos dels darrers esprints per passar la mà per la cara a la Gran Bretanya.

La selecció espanyola masculina d’handbol ha tornat a caure en unes semifinals olímpiques, aquest cop contra Alemanya per 25 a 24 en un autèntic partidàs del porter germànic, Andreas Wolf, amb qui somiaran els jugadors de Jordi Ribera. 12 dels 25 gols d’Espanya els han anotat els tres jugadors catalans de l’equip: Dani Fernández (5), Ian Tarrafeta (4) i Aleix Gómez (3).

Serà la cinquena vegada que Espanya jugui un partit pel bronze olímpic. La bona notícia: en les quatre ocasions anteriors han tornat amb medalla cap a casa.

Darja Varfolomeev va meravellar la gimnàstica rítmica quan l’any passat va guanyar totes les medalles individuals del campionat del món de València amb només 16 anys, replicant la fita assolida el 2022 per l’italiana Sofia Raffaeli. Amb el duel servit per a París 2024, Varfolomeev ha brodat la final (ha estat la millor en tres dels quatre aparells) i s’ha proclamat campiona olímpica individual, un or per a Alemanya malgrat ser russa de naixement i viure fins als 13 anys al seu país d’origen. Just en uns Jocs amb Rússia vetada, cal celebrar que la petjada de la gran potència de la rítmica, d’alguna manera o altra, hagi estat present a París 2024.

La final de tennis de taula per equips en categoria masculina s’ha resolt amb un previsible 3-0 favorable a la superpotència d’aquest esport, la Xina, davant Suècia. El que s’ha vist al pavelló, però, ha estat força diferent. Tant el partit de dobles com els dos individuals s’han resolt per 3 sets a 2 i només la manca de precisió dels jugadors suecs en els moments determinats de cada partit ha impedit que el marcador final fos més ajustat. Per cert: hem reviscut la final masculina i Moregard ha tornat a cedir davant Zhendong.

Ma Long, sisena medalla olímpica, llegenda d’aquest esport.

Aquest magnífic aixecador de pes búlgar podríem dir que ha competit a casa, atès que va néixer a París fa 20 anys. En la seva etapa júnior va aconseguir la proesa de batre un rècord del món sènior en dos temps i la seva fama va ser inevitable en l’halterofília.

Sense rivals que li hagin fet ombra en una final sense representant de la Xina, Karlos May Nasar ens ha regalat primer un rècord olímpic i després un brutal rècord del món tant en dos temps com en total olímpic de la categoria 89 kg. N’ha alçat en total 404, una bestiesa.

Debuta aquest esport urbà als Jocs Olímpics amb la competició de b-girls (demà ho faran els b-boys). Com funciona la cosa?

Batalles cara a cara de dues rondes a la fase de grups. Les esportistes es van enfrontant entre sí i 9 jutges determinen qui guanya cada ronda (i la batalla). Dos punxadiscos posen música diferent en cada batalla i les esportistes s’han d’adaptar al ritme (sorpresa per a elles) mentre van fent moviments de ball que quasi es podrien considerar trucs.

El breakdance, per cert, no serà olímpic a Los Angeles. Esport efímer en l’olimpisme?

La final de trampolí individual femení en trampolí de 3 metres ens ha permès veure la primera debilitat xinesa en salts. Chen Yiwen ha meravellat a tothom amb una actuació brillantíssima que li ha donat l’or de forma indiscutible amb un total de 376 punts.

La sorpresa ha arribat amb l’altra xinesa, Chang Yani, que tal com li havia passat a semifinals, ha patit amb el primer salt i ha hagut d’anar a contracorrent per enfilar-se al podi. Bronze per a ella i plata per a Maddison Keeney, que ha fet una magnífica final i torna al podi olímpic vuit anys després.

El poder del pentatló modern egipci, especialment masculí, l’ha confirmat Ahmed Elgendy a les semifinals del grup A, amb una cursa làser run impecable que pràcticament no hem vist perquè el realitzador de TV deu ser el rei dels despistats. Un nou rècord olímpic (1516 punts) que no hem pogut gaudir.

Molt maco l’escenari, amb totes les proves de les semifinals i finals (també la natació) en un mateix espai visible en tot moment per part de l’afició.

Sisena victòria en set partits per a la selecció espanyola masculina de waterpolo, que avui ha superat Itàlia per 11 a 9. Malgrat això, la derrota als quarts de final l’obliga a lluitar ara per la cinquena posició final. S’assegura un Top 6 a París 2024.

El partit ha estat marcat per les protestes d’Itàlia envers el seu duel de quarts contra Hongria. Itàlia s’ha plantat d’esquena durant la presentació i els primers minuts podríem dir que els ha jugat amb “molta calma”.

El palista de Santanyí no ha pogut fer el doblet de podis que perseguia a París 2024 i ha acabat quart al costat d’Adrián del Río en un ajustadíssim final del K2-500. La remuntada final no ha estat suficient i regust agredolç per tancar la seva participació als Jocs després de ser ahir bronze en K4-500.

L’anglès Toby Roberts és el primer campió d’escalada de bloc + dificultat en uns Jocs Olímpics. El jove de 19 anys ha fet un bon paper al bloc i ha reblat el clau en dificultat, sumant els punts necessaris per enfilar-se a la primera posició davant l’austríac enamorat de les vies d’escalades catalanes, Jakob Schubert. Schubert ho ha fet de meravella en dificultat però no havia estat tan precís en bloc, i finalment també ha estat superat pel japonès Anraku, segon.

Alberto Ginés, l’extremeny que s’ha format al CAR de Sant Cugat i que havia guanyat l’or a Tòquio, setè final després d’una mala actuació en bloc.

Dues medalles franceses en tennis de taula! Sembla increïble però és ben real des d’ara mateix. Després del bronze individual de Félix Lebrun, avui França ha tornat a guanyar el bronze en la competició per equips, una prova que combina partits de dobles amb individuals i en què en Félix ha estat l’estrella indiscutible de l’equip francès… al costat del seu germà gran, l’Alexis, que també puja al podi amb Simon Gauzy.

Eufòria a can Lebrun amb els dos germans medallistes a París 2024 davant l’eufòria de l’afició!

La neozelandesa ha guanyat la seva setena medalla d’or olímpica després d’una enorme exhibició al K2-500 al costat de la jove Alicia Hoskin, amb qui ja va compartir or ahir al K4-500. Quina exhibició des de les primeres palades fins al final, on han tret més d’una caiac d’avantatge sobre les parelles rivals.

Segon or a París 2024, on també busca el triomf individual, i setè des de Londres 2012, a només un del rècord de Fischer que té al seu abast.

L’exercici combinat de cintes i pilotes tampoc ha sortit rodó, amb noves errades, que deixen la selecció espanyola sense opcions d’accedir a la final. 30.000 de nota per un global de 60.400 que les deixa per sota del Brasil, que ha competit amb una gimnasta visiblement lesionada en aquesta segona rotació en una d’aquelles imatges que fan mal.

Debut olímpic agre per a les valencianes Mireia Martínez i Patricia Pérez, que es queden sense final i sense diploma després d’un cicle en què han pujat al podi de mundials i europeus.

Un primer exercici ple d’errades deixa la selecció espanyola de Mireia Martínez i Patricia Pérez en 13a posició de 14 equips participants. Malgrat fer una reclamació i passar de 30.100 a 30.400, el cert és que Espanya està a 3.450 punts de la 8a posició quan manca només una rotació per determinar els llocs d’accés a la final.

El K2-500 que el palista de Santanyí forma amb Adrián del Río s’ha classificat per a la final A que es disputarà aquest migdia. En una prova on han anat clarament de menys a més han acabat segons, només superats per un dominador duo australià.

Marcus Cooper Walz va guanyar ahir el bronze amb el K4-500.

El debut olímpic de les dues gimnastes del País Valencià amb l’equip espanyol de gimnàstica rítmica a la fase de qualificació amb el cèrcol com a aparell ha comptat amb diverses errades que han condicionat enormement la seva nota d’execució (4.900). Mal debut per a un equip que s’ha presentat als Jocs amb legítimes aspiracions de podi i que ara té francament complicada la seva classificació per a la final.

Amb 30.100 punts són vuitenes de nou equips que han entrat en competició i hauran de fer-ho de meravella a l’exercici combinat de cintes i pilota per entrar entre els vuit primers llocs que donen accés a la final.

El relleu femení espanyol del 4×400 atlètic que compta amb la jove lleidatana Berta Segura ha finalitzat la seva sèrie en cinquena posició amb un crono de 3:28.29, lluny de poder disputar l’accés directe a la final (tres primers llocs). La segona sèrie ha sigut força més ràpida en general i Espanya ha acabat en 12a posició.

Un dels moments que ens encanta dels Jocs és quan esportistes que competeixen en una mateixa prova fan front comú per cercar els millors camins per guanyar. Passa en pocs esports, però sens dubte un d’ells és l’escalada, quan tots s’apleguen abans de començar a competir per discutir la millor manera de superar les preses que tenen al davant. Un esport fantàstic, si ens permeteu la llicència.

Afortunadament és el darrer cop que veiem esportistes nedar al Sena a París 2024, una de les grans vergonyes de l’edició d’aquests Jocs. Mentre ja es coneixen com a mínim quatre casos de triatletes infectats per un bacteri present al riu, els organitzadors no han volgut activar el pla B i han mantingut els 10 km d’aigües obertes al bell mig de la ciutat malgrat tenir una alternativa prevista.

Esportivament la cursa masculina l’ha guanyat un dels grans noms de les aigües obertes, Kristof Rasovszky, que ha comptat amb la presència del també hongarès David Betlehem, el seu relleu natural, al podi. Els grans noms de la piscina (Paltrinieri, Wiffen, Wellbrock), lluny del podi.