Les cerimònies inaugurals de qualsevol gran esdeveniment són un gènere peculiar, que menja a banda: ningú se les vol perdre i generen les imatges suficients per fer un clip d’un minut i mig del telenotícies increïble, però duren massa i com els exercicis de rutina tècnica de la natació sincronitzada tenen parts obligatòries que fan feredat. Ens referim, és clar, a l’entrada dels atletes a l’estadi: són els protagonistes de la cita, però preferim veure’ls competir. Les cares dels nens que els acompanyaven amb la benevolent llavor ja crescuda, en certs moments, eren un poema d’avorriment. En concret, la cerimònia d’ahir a Maracanà, a desenes de quilòmetres de l’estadi olímpic, va allargar-se una mica més de quatre horetes.
La samba va tenir força presència en diversos moments de la cerimònia abans de l’autohomenatge final previ a l’encesa del peveter. Era esperable i desitjable: quan hi havia samba, la cerimònia avançava. La primera part va ser una combinació de tot allò que ja havíem vist a Barcelona 1992 i a Londres 2012. Història benevolent d’un país, cruïlla de cultures, mirada oberta al món i a la joventut i els valors de la pau, l’educació i l’ecologisme en primer pla. Bones intencions però lluny de generar la originalitat i l’emoció que sí que van saber trobar amb la recreació del primer vol de la història.
A la banda dels encerts destaquem, encara que sembli mentida, l‘aparició en solitari de Gisele Bundchen amb una Garota de Ipanema tocada en directe amb una sensibilitat magnífica pel nét del compositor. Patíem amb l’aparició d’una model i, just aquí, van convertir un acte de previsible vergonya aliena en un moment d’impacte visual. També les escenes més urbanes que ens remetien al Rio més actual i a la vida de les faveles. Era un quadre preciós. I, és clar, menció especial per a l’aixecador David Katoatau, banderer de Kiribati, que va aportar moviment i alegria a la desfilada.
Ahir també es va comprovar que el COI l’ha encertat de ple amb la creació de l’equip de refugiats olímpics, perfectament ubicat en el penúltim lloc de la cerimònia i que va rebre una ovació eixordadora. El mateix COI que simultàniament tolera que Palestina no disposi de la roba prevista per la inauguració a causa del bloqueig d’Israeal. Aquest COI. El públic, per cert, s’escoltava i s’intuïa apassionat quan entraven en escena algun dels nombrosos referents brasilers (des d’Oscar Schmidt a Caetano Veloso). I es va deixar escoltar especialment enutjat davant la intervenció de Michel Temer, president en funcions del Brasil després del cop parlamentari contra Dilma Rousseff.
Des de la Fosbury felicitem a Fernando Meirelles i companyia per l’encert de donar a Vanderley Cordeiro de Lima la responsabilitat de fer el darrer relleu de la flama, d’encendre el peveter. El maratonià, protagonista d’una de les imatges més lamentables de la història olímpica a la marató d’Atenes 2004 perfectament recordada al recull “27 Jocs, 28 Històries”, va donar pas a un peveter singular però sobri, lluny de les bogeries que havíem vist en cites anteriors.
Per cert, inaugurar uns Jocs Olímpics quan un atleta ja ha trencat el primer rècord olímpic i rècord mundial d’una disciplina no deixa de ser una contrarietat. Ahir, en els preliminars de tir amb arc, ho va assolir el sud-coreà Kim Woojin, arribant fins als 700 punts a la ronda classificatòria de 72 fletxes. Va tenir l’encert i precisió que en alguns moments es va trobar a faltar a Maracanà.
