La cerimònia inaugural de París 2024 ha donat el tret de sortida formal als Jocs Olímpics. Una cerimònia sens dubte trencadora pel sol fet de sortir de l’estadi i amb alguns moments especialment bonics (Maria Antonieta, Axelle Saint-Cirel amb La Marsellesa, Céline Dion cantant Édith Piaf des de la Torre Eiffel, el globus-peveter al cel) que van contrastar amb la sensació generalitzada de poca brillantor, mala realització i oportunitat desaprofitada, especialment durant el camí pel Sena. Sigui com sigui, quatre hores també donen per encertar-la i de l’homenatge a deu dones franceses especialment influents al llarg de la història, sens dubte, entra en aquesta categoria. Entre elles hi havia Alice Milliat, que mereix atenció específica, atès que es tracta d’un autèntic acte de contrició i reparació històrica de l’olimpisme tan necessari com oportú ara que vivim els primers Jocs Olímpics de la història amb paritat de gènere entre els esportistes participants.
Alice Milliat va ser “la bèstia negra del masclisme” del Comitè Olímpic Internacional, tal com la definíem a la Fosbury #38 dedicada a les heroïnes olímpiques. La responsable de liderar un moviment internacional de dones esportistes organitzades a través de la FSFI, la Federació Internacional d’Esports Femenins, que va fer anar de corcoll els responsables del COI i el mateix baró Pierre de Coubertin en persona.
Qui va ser Milliat?
Nascuda a Nantes el 1884, va quedar-se vídua als 24 anys i va llançar-se a practicar rem. Va arribar a guanyar una travessia de 80 quilòmetres, essent la primera dona en aconseguir-ho. Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial va fer una proclama ben simple: si les dones eren vàlides per ajudar al front o a la rereguarda, també eren vàlides per ser esportistes. En ple conflicte bèl·lic va esdevenir president del Club Fèmina de París per promoure l’esport entre les dones a la capital francesa, una iniciativa que és el punt de partida de la Federació de Societats Femenines Esportives de França, que neix el 1917.
Milliat va ser la primera tresorera d’aquesta entitat i en va esdevenir presidenta el 1919 amb l’objectiu d’exportar el moviment més enllà de França. Així, el 1921 va fundar la Federació Internacional d’Esports Femenins, un òrgan per guanyar pes davant del COI. I és que Milliat ja havia liderat el grup que va demanar la presència de l’atletisme als Jocs d’Anvers de 1920 sense èxit i va optar per mostrar al món des de la pràctica directa que el veto a les dones de l’olimpisme era insostenible.
L’alternativa femenina
L’any 1922 Milliat i companyia van organitzar els primers Jocs Mundials Femenins, una competició que volien anomenar “Jocs Olímpics femenins” però que es van veure obligades a modificar (de nom) per evitar problemes legals amb el COI. La primera cita de la competició va ser a París i va aplegar 20.000 espectadors disposats a gaudir de les proves d’onze disciplines esportives, totes elles protagonitzades per dones, amb una presència d’unes 600 atletes (entre elles, Mary Lines, la dona més ràpida del món!).
Amb aquell èxit increïble n’hi hauria d’haver hagut prou perquè el COI inclogués l’atletisme femení al programa dels Jocs de París de 1924, però estem parlant d’homes obtusos amb poder en una societat masclista. No ho van aconseguir llavors, però aquelles dones eren incansables. La FSFI va organitzar una segona edició dels seus Jocs Mundials el 1926 a Göteborg amb la japonesa Kinue Hitome com a gran estrella i un altre èxit incontestable de participació i de públic. La pressió era majúscula i finalment el COI va fer marxa enrere en la seva intransigència i va obrir les portes a l’atletisme femení als Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928. Allà el COI va comptar amb un bon circ mediàtic per intentar enfonsar la credibilitat d’aquelles dones i el relat ofert als mitjans de la cursa dels 800 metres llisos va ser tan irreal que el COI es va veure amb cor de prohibir les curses de més de 200 metres practicades per dones… fins el 1960, 32 anys després.
El llegat d’Alice Milliat
Els Jocs Mundials Femenins es van organitzar fins el 1934 i van desaparèixer després que Milliat abandonés la presidència de la FSFI el 1935. La Federació Internacional d’Atletisme finalment va decidir integrar totes les proves del programa atlètic dels Jocs Mundials Femenins a la seva organització i la FSFI va perdre el seu sentit d’existència, plegant veles el 1936. L’ambient de pressió generat des d’aquesta entitat esportiva va ser absolutament determinant perquè el 1930 el Congrés del COI votés definitivament la presència estable de l’atletisme femení al programa dels Jocs Olímpics a partir de 1932. La votació amb disset vots a favor i només un en contra certifica de manera diàfana com havia canviat el context en tot just una dècada de moviment organitzat.
L’homenatge de París 2024
Amb tots aquests antecedents sobre la taula és especialment significatiu que 100 anys després dels Jocs de París 1924 els organitzadors de París 2024 hagin volgut incloure Alice Milliat entre les deu dones més influents de la història de França. 100 anys enrere els seus antecessors van negar la realitat i es van aferrar a un discurs retrògrad per negar la presència de les dones malgrat que Milliat els havia plantat 20.000 espectadors a París només dos anys abans. Ara, en ple 2024, les dones competeixen en el mateix nombre de proves als Jocs Olímpics i els responsables dels Jocs homenatgen Milliat com a símbol d’una lluita imprescindible de les dones esportistes organitzades per fer-se un espai en l’olimpisme quan aquest moviment els barrava el pas.
Com dèiem, un gest de contrició i reparació històrica tan necessari com oportú.
