L’Àfrica finalitza els Jocs Olímpics de Rio, un cop més, com el continent amb menys medalles. Evidentment i com tots suposareu, aquest fet no és casualitat. No és casualitat que Oceania li guanyi 49-42 al medaller o que la Gran Bretanya, amb 65 milions d’habitants pel prop d’un bilió que en té l’Àfrica, superi de llarg les xifres africanes amb 67 metalls (27 d’ells d’or, el triple que els nou ors africans).
Hi ha xifres que escoltem sovint però a les que hi parem una atenció relativa. Xifres com que el 20% de la població mundial gaudeix de gairebé el 80% del Producte Nacional Brut mundial i del 90% de la despesa en salut (dades del Banc Mundial). Xifres com que actualment 218 milions d’infants menors d’edat treballen fora de casa, la majoria com a soldats, esclaus o prostitutes. Xifres com que l’esclavatge sexual de menors d’edat al tercer món ha augmentat de 80.000 persones a 1.800.000 des del 1870 fins avui dia.
L’holocaust social
Amb aquests termes defineix l’economista Josep Manel Busqueta la dinàmica de funcionament del capitalisme excloent en la que ens trobem immersos. Una dinàmica que afecta al dret a la vida i a la llibertat de les persones; per molt que l’article 1 de la Declaració Universal del Drets Humans de les Nacions Unides digui que “tots els éssers humans neixen lliures iguals”, això no és cert, i el món de l’esport no escapa d’aquest fet.
El gran esdeveniment que exemplifica amb xifres aquestes brutals diferències entre el nord i el sud són, com veiem, els Jocs Olímpics. El continent africà no és només pobre en les seves butxaques o en els seus comptes corrents; el continent africà és pobre en l’accés a l’aigua, en l’accés a l’educació, al menjar, a l’habitatge, als serveis mèdics…i a l’oci. I l’esport és oci. Les instal·lacions existents arreu del continent africà són precàries (per ser benèvols en la descripció) i que aquests esportistes hagin de competir davant els esportistes de les economies del primer món, no deixa de ser una mesquina exhibició dels nostres poders econòmics, basats en la usurpació de matèries primeres, que acaben facilitant les nostres poblacions poder desenvolupar una carrera esportiva amb una relativa facilitat i amb instal·lacions adequades.
Si tota Àfrica hagués competit sota una sola bandera, hauria quedat en la vuitena posició del medaller general. Casualitats de la vida, sis dels set que tindria per davant són membres del conegut com a G-8; l’altre és la Xina, i els dos altres membres del G-8, Itàlia i Canadà, ocuparien els llocs deu i onze al medaller. Una demostració més de la correlació entre poder econòmic i bons resultats als Jocs Olímpics.
Des d’organismes com el COI o les Nacions Unides es fan gestos de bona voluntat, com la inclusió d’un equip de refugiats per tal de visibilitzar el drama, o la promesa de la creació d’un gran centre d’alt rendiment a l’Àfrica (un per tot el continent!). Promeses més enfocades de cara a netejar la imatge d’institucions corruptes (pel COI) o ineficaces (per l’ONU), que no aporten cap solució a l’arrel del problema.
Com hem vist aquestes dues darreres setmanes, l’esport és una magnífica eina per tal de donar visibilitat a certes problemàtiques, més enllà de saber el plat que li cuinarà la mare de la guanyadora de medalla de torn quan arribi a casa. Per tant fora bo que entre tots prenguem consciència d’un problema que evidentment va molt molt més enllà del que és el món de l’esport, que finalment és quelcom força banal, però que no deixa de ser un món on totes les grandeses i les misèries queden destapades.
I que tot el continent africà guanyi un terç de les medalles d’or que ha guanyat el Regne Unit és un absolut desastre de tots plegats.
Esperem que d’aquí a quatre anys no haguem de repetir aquest article.
