Si hi ha un lloc on es viu de forma especial és a Palautordera. Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera són dos municipis que comparteixen cognom i que són un a tocar de l’altre. De fet, la frontera entre un i altre és gairebé imperceptible pels nouvinguts. I tant a Santa Maria com a Sant Esteve l’handbol és molt més que un esport. És una tradició que ja fa molts anys que dura i que ha donat grans alegries i també forces mals de caps.
A través de gent de Granollers a mitjans dels anys cinquanta es comença a practicar aquesta activitat als dos pobles. En un principi es juga la modalitat d’handbol 11 , tot just quan a la resta de Catalunya aquesta forma ja estava en davallada a favor de la d’hanbol 7. Poc després els dos Palautorderes també s’incorporen a la modalitat moderna de l’handbol.
La llegenda explica que els primers jugadors de Sant Esteve van haver d’anar a un bosc proper a tallar unes alzines per poder construir les porteries que s’havien d’utilitzar durant els primers partits. I és que l’ímpetu i les ganes inicials van servir per vèncer les mancances tècniques i materials. D’aquesta manera les samarretes i els pantalons dels primers enfrontaments eren els de l’equipació de futbol i mentre a Santa Maria van començar a jugar a la plaça de l’ajuntament, a Sant Esteve jugaven al pati de les escoles. Molts anys abans de tenir instal·lacions amb condicions.
La trajectòria dels dos equips sempre ha estat molt meritòria, fins el punt que Santa Maria va arribar a jugar a la Primera Divisió Estatal (l’actual ASOBAL) durant dues temporades a finals dels anys vuitanta. I el Sant Esteve sempre ha estat un equip competitiu, amb alts i baixos, però que ha mantingut una trajectòria notable i respectable en l’handbol català que l’ha portat a l’actualitat a competir a la Primera Estatal.
Ja des de l’inici la rivalitat és una constant entre els dos clubs. I és que com recorden des de Santa Maria, quan Sant Esteve no els va convidar a participar al partit de la festa major de l’any 58, a Santa Maria van organitzar uns partits i festes alternatives per fer punxar l’assistència a l’equip rival.
Tot i que molts anys han militat en categories diferents quan han coincidit els partits entre els dos equips sempre han estat especials. Segons expliquen els més veterans amb anterioritat hi havia hagut enfrontaments que havien acabat amb llançament de pedres entre les dues aficions o més que paraules entre jugadors dels dos clubs. Aquesta agressivitat dels aficionats era molt més punyent que a l’actualitat, i és que tal i com reconeixen des dels dos clubs tot s’ha civilitzat molt.
Els enfrontaments físics i verbals del passat s’han convertit en partits apassionants on la sang no arriba al riu. L’important increment de població dels dos municipis i el fet que les noves generacions no visquin la rivalitat amb la mateixa intensitat, ha ajudat a disminuir l’agressivitat. Malgrat tot, el dia del derbi continua sent pels dos clubs l’únic dia on es passa per taquilla per accedir al pavelló i el partit on les graderies s’omplen de gom a gom.
Actualment, tot i que els jugadors del planter d’un i altre equip acostumen a canviar de Palautordera sense problema, la rivalitat comença a les categories inferiors, tant masculines com femenines. La gran quantitat d’equips de les diverses categories que presenten els dos clubs és un senyal inequívoc que l’handbol és un esport molt viu en aquestes dues poblacions.
De fet, en els campionats d’Espanya de Comunitats Autònomes d’aquest hivern, 5 jugadors de les categories inferiors dels dos clubs es van proclamar campions amb les respectives categories de la selecció catalana. El futur de la tradició de l’handbol al Baix Montseny està assegurat.
