Entrevistem la jugadora d’handbol molinenca que es retira dissabte després de trenta anys a les pistes
Laia Faixó (Molins de Rei, 1978), és un cas únic en l’handbol català. La jugadora del Club Handbol Sant Joan Despí té 45 anys, és mare de tres fills i ha jugat el tram final de la seva carrera a la Divisió d’Honor Plata, que fins aquesta temporada era la segona categoria de l’handbol estatal. Aquest dissabte a les set del vespre s’acomiada de l’handbol d’alt nivell al partit que tanca la lliga. El jugarà a casa, al pavelló Salvador Gimeno de Sant Joan Despí, que lluirà les seves millors gales per a l’ocasió.
La primera línia i especialista defensiva en les darreres temporades, tanca la seva carrera havent passat per la selecció catalana juvenil i també per la màster, combinat amb què va aconseguir el bronze en el campionat d’Europa de l’any passat. La molinenca atén la trucada de La Fosbury sabent que dissabte les emocions estaran a flor de pell i amb ganes de fer una aturada handbolística, però conscient que aquest esport que tant estima continuarà present en la seva vida.
Bon dia Laia i gràcies per atendre la trucada de la Fosbury. A què et dediques a més de jugar a handbol?
Sóc enginyera industrial, treballo a l’Institut Català d’Oncologia, al servei d’infraestructures i serveis generals de l’hospital. Porto les infraestructures de l’hospital, perquè els metges puguin fer la seva feina en les millors condicions. L’objectiu és que la infraestructura estigui en ordre, assegurar les instal·lacions com els gasos medicinals, l’electricitat o l’aire condicionat. Ara estem treballant molt amb el tema de les energies renovables, intentant modernitzar una mica les instal·lacions perquè l’edifici és dels anys seixanta i l’estem actualitzant.
Ser mare i esportista deu requerir una gran organització.
Sí, tinc una agenda mil·limetrada en la qual quan es destarota una cosa hi ha crisi perquè va gairebé tot al mil·límetre. Tinc tres fills, dos van a l’institut i el petit va a l’escola. Els dos de l’institut van a dinar a casa, per tant, s’ha de deixar el dinar fet. Al matí porto els nens a l’institut, jo treballo fins a dos quarts de cinc de la tarda i això em dona facilitats, si tingués una feina fins més tard, seria impossible. El meu marit és mestre i arriba a les cinc a casa. A la tarda s’ha d’anar a comprar, posar rentadores, fer el dinar de demà, deixar preparat el sopar i això és bastanta feina, encara que ho digui de pressa. Aleshores jo cap a les vuit ja deixo el sopar a taula. No ho faig tot jo eh, a casa tenim les feines repartides. Jo marxo a entrenar els dies que toca i el Fran, el meu marit, es queda amb els nens. Quan jo torno d’entrenar ells estan dormint.
El Fran ha estat jugador d’handbol molts anys i després entrenador a Sant Esteve Sesrovires. Hi ha hagut anys que el meu marit feia d’entrenador i vam haver de posar un cangur perquè entrenàvem els mateixos dies.
Si entrenes tres dies a la setmana, n’hi ha dos de més tranquils?
Bé, més que tranquils, són els dies en què s’acumulen tota la resta de coses perquè també tinc vida social. M’agrada quedar amb les meves amigues i potser quedo amb gent a un més vista perquè només tinc dos dies lliures a la setmana, però hi ha dies que se’ls demana el Fran i m’he de quedar jo amb els nens. Són dos dies “relativament” tranquils.
Ara entenc al que et referies quan deies “una agenda mil·limetrada”.
Sí, per exemple quan arriba carnestoltes és un extra per casa, perquè s’han de comprar coses que no tenim i ja ens tornem bojos o quan els nens tenen excursió. Quan hi ha coses que canvien una mica la rutina ja et descavalca una mica. A més, els meus tres fills juguen a l’Handbol Molins i a casa posem rentadores cada dia.
Hi ha comprensió dels entrenadors quan no pots anar a entrenar o algun partit per un tema familiar?
Hi ha total comprensió. De fet, s’enfaden amb mi quan deixo el fill malalt a casa i vaig a entrenar, passa una mica al revés (riu). Crec que només una vegada he deixat d’anar un partit per un tema familiar i va ser perquè estàvem a l’hospital perquè ens pensàvem que el nen tenia apendicitis. Aquell dia teníem partit a Mislata (València), els vaig dir que si no era apendicitis aniria al partit i el meu entrenador va dir que ni parlar-ne, que em quedés a l’hospital.
Com us organitzeu quan has de viatjar per jugar?
Tenim un parell de viatges al sud del País Valencià, són bastantes hores d’autocar i en aquestes ocasions tires de família. La família del meu marit viu a Sant Esteve Sesrovires i també tenen nens i a vegades es queden allà amb els cosins tots ben a gust o si no li toca al meu marit, no hi ha més remei.
Has practicat algun esport més a part de l’handbol?
Sí, jo vinc de la gimnàstica esportiva (ara artística), vaig fer-ne fins als 14 anys, vaig entrar a l’handbol bastant tard. Vaig fer gimnàstica esportiva des de ben petita i amb 14 anys ja començava a estar farta perquè era un esport individual, em van passar al grup d’elit i passava molts nervis perquè per a la part de terra m’havia d’aprendre una coreografia i jo amb la música sóc un drama. No hi havia manera i ja vaig començar a dir-li a la meva mare que allò ja no m’agradava i les amigues noves que vaig fer a l’institut totes feien handbol i m’hi vaig enganxar.
Laia Faixó: “Vaig fer gimnàstica fins que als catorze anys vaig descobrir l’handbol”
Jo físicament era un tro, estava com una pedra i saltava molt. Vaig començar a l’extrem dolent amb l’equip cadet, però al cap de dos anys, sent juvenil, ja vaig anar convocada amb la selecció catalana. No vaig anar-hi gaire perquè en aquella època no et posaven tantes facilitats amb el tema dels exàmens i just va caure un stage abans d’una setmana d’exàmens i la meva mare va dir que ni parlar-ne perquè el més important eren els estudis i ja no em van trucar més. Va ser una mica fotut perquè portava només dos anys jugant a handbol i ja em convoquen amb la selecció, però era l’any 1995, eren temps diferents.
A quin equip comences?
A l’Handbol Molins i després vaig anar a jugar a Sant Vicenç dels Horts, tot i que en aquella època estava estudiant la carrera i l’handbol no era la meva prioritat. M’ho passava bé, però vinc d’una família en què ens van inculcar que els estudis eren el més important i que no viuria de l’handbol i menys sent una dona. Ara estem vivint la millor època de l’handbol femení, suposo que ara ho haguessin vist amb una altra mirada.
Laia Faixó: “Estem vivint la millor època de l’handbol femení”
A Sant Vicenç estava a cavall del primer i el segon equip i vaig deixar l’handbol un temps pels estudis, però sóc una persona que necessita l’esport per viure i vaig notar que necessitava tornar-ne a fer. Les meves amigues ja s’havien retirat del Sant Vicenç així que vaig anar al Sant Esteve Sesrovires, on jugava una amiga meva de Molins de Rei. Amb el Sant Esteve vaig jugar tretze anys i vam pujar de Segona Catalana fins a Plata, aquell any de Plata a Sant Esteve va activar alguna cosa dins meu que em va dir, això m’agrada massa. Necessitava més i vaig tenir la fortuna de què em fitxés el Sant Joan Despí on porto sis anys, bé, en resum fa 30 anys que jugo a handbol, de la temporada 92/93 a la 22/23.
Coneixes algun cas similar al teu a Catalunya?
Amb tres fills, 45 anys i jugant a Plata, no.
Com ha evolucionat l’handbol femení a Catalunya?
El més fort és que amb les condicions que teníem fa trenta anys fins i tot estàvem contentes, però ara ho comparo amb com estem ara i penso “com ens menjàvem aquella merda?” perquè els horaris de pista, dels partits, les condicions en general eren pitjors que les dels nois. I encara havíem de sentir que ells les tenien perquè estaven en una millor categoria i jo pensava, clar que ho estan amb les condicions que tenen només faltaria. Sempre deia “doneu-nos les condicions i nosaltres també hi serem” i ha quedat demostrat que això ha estat així. El que t’explico no és només de l’handbol, sinó de l’esport femení en general. També ha millorat l’esport infantil perquè ara els pares i mares donen més suport als fills i filles.
El meu pare és de Cadaqués i per anar a veure els avis havíem de pujar i volien anar-hi cada cap de setmana o cada quinze dies i jo deia que no, que tenia partit, finalment m’acabava quedant, però sempre després d’una discussió o alguna mala cara, crec que en aquella època no van entendre com em prenia jo l’esport i com era d’important per a mi. Suposo que per ells era un hobby més.
Tot i que penso que avui en dia la presència dels pares en l’acompanyament de l’handbol és un pèl excessiva, m’hagués agradat tenir una mica més de suport des de casa meva. A la meva mare no li agradava l’handbol i no li agrada la competició així que sóc capaç de comprendre que per a ells el més important és que dediqués el meu temps estudiar.
Ara ho entendrien?
Ara sí, però han hagut de passar 30 anys i que molta gent em reconegui la feina feta. En aquella època els semblava una bajanada… com si fes classes de pintura. La meva trajectòria en l’handbol s’ha fet gran sense buscar-ho i sense voler-ho, jo sento que els capítols no els he viscut quan tocava. A casa meva les prioritats eren unes altres i l’handbol quedava relegat, sempre penso que si amb 45 anys físicament estic molt bé amb 20 encara estava millor i a vegades penso que amb el do aquest que tinc a nivell físic és una llàstima no haver nascut l’any 2000, per exemple, perquè tindria 23 anys i em trobaria un handbol de puta mare.
Tinc amigues que ara tenen 21 o 22 anys i estan a punt de fer el salt a Divisió d’Honor, la màxima categoria estatal. Ara tot sembla més assequible, fàcil no, que és molt complicat, però abans ho veies fora del teu abast i ara veus que ho ha fet algú que coneixes de tota la vida. Ara mateix a l’Handbol Molins hi ha dues noies a la selecció espanyola, això no s’havia vist mai al club. Abans les jugadores que anaven amb la selecció espanyola jugaven en clubs amb molt pes.
Ara hi ha més visualització, no sé quins recursos tenien abans les federacions per fer seguiment a jugadors i jugadores. El més fàcil era anar als clubs grans perquè sabien que hi trobarien gent bona. Ara hi ha molta més visualització pel Campionat Autonòmic de seleccions, campionats d’Espanya de clubs, hi ha més vídeos, les xarxes socials, etc. És més fàcil detectar el talent a les categories inferiors i pots trobar jugadores en clubs que en una altra època no rebien la visita de “caçadors de talent”.
El creixement de l’handbol femení és degut al bon treball que els clubs han fet amb la base?
Sí, la Federació Catalana d’handbol apreta bastant amb el tema del femení. Té un pla d’igualtat i els clubs en fan molta difusió. Al meu club, el Sant Joan Despí, estem en la paritat pel que fa a nombre de nens i nenes jugant a la base. I continuarà millorant perquè cada cop hi ha més dones a les juntes directives i més noies arbitrant. Quan era més jove a mi mai m’havia xiulat una dona, actualment hi ha partits que ens arbitren parelles de noies. Comença a haver-hi dones on es prenen les decisions, hem començat des de la pista, que està molt bé, però ara hi ha moltes dones en els llocs de presa de decisions. Encara queda camí per recórrer perquè encara hi ha majoria d’homes prenent decisions, és la següent fita que hem d’assolir, que on es prenen decisions hi hagi cada cop més dones.
A una companya més jove, quan expliques coses de quan tu començaves a jugar, quina cara posen?
No m’agrada explicar anècdotes d'”abuela cebolleta“, no vull que em vegin com la iaia de l’equip. Dins l’equip em veuen com una més i m’agrada que així sigui perquè jo ho sento així, ja sé que no tinc 20 anys, però em poso a fer el mico igual que elles. Sí que quan passen coses que a mi em grinyolen els explico per què passa i diuen “ostres!”, però són ocasions puntuals quan veig que alguna patina. Les més joves no venen d’on jo vinc i han de saber d’on venim. Tenim una hora i mitja d’entrenament amb mitja hora de pista sencera, jo això no ho he vist mai i elles ho donen per fet perquè ho han tingut així sempre. Hi ha jugadores que han passat del juvenil al sènior de Plata (la tercera divisió estatal), no han llepat res de roda i de tant en tant algú les ha de fer tocar una mica de peus a terra i que valorin aquesta mitja hora de pista sencera tres dies a la setmana, perquè això jo ho estic vivint cap al final d’una carrera de 30 anys.
Al Sant Joan Despí fem els desplaçaments en autocar i ens paguen el menjar i de tant en tant, cal fer-les recordar que hi ha clubs que viatgen en furgonetes o que les jugadores han de portar la carmanyola de casa perquè valorin el que tenim. És a dir, que em surt una mica aquest punt de mama que tinc, més que explicar d’on vinc i com era tot abans perquè no les vull avorrir.
Tenies clar que et volies retirar al final d’aquesta temporada?
Fa dos o tres anys que vull plegar, però va haver-hi els contactes amb el Barça i vaig decidir esperar perquè em feia molta il·lusió jugar amb la samarreta del Barça abans de deixar l’handbol. Em feia una il·lusió enorme sortir al primer equip del Barça femení d’handbol, però el tema no està avançant i no puc estirar-ho més.
L’any passat ja vaig parlar amb l’entrenador per saber els objectius d’aquesta temporada perquè notava que cada cop estava menys motivada i volia assolir una fita que no hagués fet mai. Fins ara era a veure si passàvem a ser el Barça i després la idea era quedar primeres o segones de grup per poder fer fases d’ascens a Divisió d’Honor Or (la segona divisió espanyola). Sóc molt competitiva i vaig veure que seria complicat assolir l’objectiu de les fases perquè el Mislata i l’OAR Gràcia porten tota la temporada amb el ganivet entre les dents i es notava que no punxarien.
Em vaig desmotivar una mica, a la feina tinc cada vegada més responsabilitat, els nens… El Roc i el Guiu són preadolescents i els problemes són cada cop menys logístic i més d’estar a casa. Ara no els puc dir que m’expliquin com els ha anat el dia en 5 minuts, he d’estar amb ells i que tinguin ganes de xerrar. Em començava a sentir una mica malament per passar tant temps fora de casa, no vaig començar la temporada pensant que seria l’última perquè jo no veia el moment de plegar, però tot es va encaminar cap a aquesta decisió, que crec que és la millor que he pogut prendre. Ho vaig decidir al Nadal, quan es va acabar la primera volta.
Laia Faixó: “Al final de la primera volta vaig decidir que em retirava a final de temporada”
Els contactes amb el Barça com han quedat?
Sé que hi ha hagut converses, que hi ha hagut intercanvi de documentació, però no sé si hi ha res signat. A nosaltres el club no ens ha dit res, però el que va sortir a TV3 segur que no perquè van dir que la temporada 22/23 vestiríem de blaugrana. No sé com està ara el tema, entenc que el Barça vulgui tenir línia femenina d’handbol perquè avui en dia no pots no tenir-ne i és un club pioner amb aquest tema: la fusió amb el Santfeliuenc de bàsquet i les noies del futbol van com un tro. Amb l’handbol volien fer el mateix, era una promesa electoral del Joan Laporta, i per això apareix la notícia.
Jo diria que la notícia no surt des de l’Handbol Sant Joan Despí, que fins i tot podríem dir que surt perdent perquè ha fet tota la feina i ara ve el Barça i ho eclipsa tot. No sé si els terminis s’allargaran, si queden molts serrells per lligar o si al Barça amb la situació que té l’últim que l’importa és el tema de l’handbol i segurament s’ha frenat la cosa. A nivell oficial nosaltres no sabem res més a part del que ha sortit als mitjans de comunicació.
Què suposaria l’entrada del Barça per al món de l’handbol femení català?
Té coses molt bones i coses no tan bones, a l’handbol masculí el Barça s’endú jugadors de la base d’altres clubs i això fa que els costi créixer perquè els més bons estan al Barça. Si els hi preguntes a aquests jugadors, estan encantats de la vida perquè se’ls obren moltes portes perquè del Barça poden anar a la selecció, poden jugar campionats molt xulos, juguen la Mini Copa, etc. Però els clubs van quedant coixos i acaben sent formadors pel Barça.
Amb les noies passaria el mateix. Coses bones? Tenir un altre equip català a la màxima divisió estatal. El Sant Quirze hi va arribar pel seu compte i això vol dir que el Sant Joan Despí també podria aconseguir-ho sense dependre del Barça. Sóc una mica conservadora potser, l’altre dia ho parlàvem amb gent que també porta molts anys en l’handbol i dèiem que nosaltres som de l’antiga escola. Jo sóc de les que creu que amb la feina que s’ha fet a Sant Joan Despí, el club mereix arribar a Primera Divisió amb el nom de Club Handbol Sant Joan Despí. Entenc, però, que si li preguntes a una nena ella voldrà anar amb la samarreta del Barça. Però seria bonic veure el Sant Joan a Divisió d’Honor vestint la samarreta blanc-i-vermella.
Quin comiat t’esperes dissabte?
No sé res, no espero res més enllà d’un ram de flors, suposo (riu). Vaig avisar a la junta una setmana abans de Setmana Santa i no sé si han tingut massa temps per preparar res o decidir què volen fer, no tinc ni idea. El partit és dissabte a les 19 h a Sant Joan Despí contra l’Amposta, que ha descendit. Em fa molta pena perquè jo estaré súper contenta i espero que elles ja ho tinguin paït perquè hem jugat contra elles molts cops i em fa molta pena que hagin baixat.
View this post on Instagram
Quina valoració fas de la teva carrera?
He estat molt afortunada per tota la gent que he conegut, els entrenadors que he tingut, com m’han tractat a tot arreu… em posaria a plorar i tot, m’emociono. També he tingut males experiències, però les he fet servir per motivar-me. Quan més m’ha punxat un entrenador més ha tret de mi i aquestes coses menys agradables també són part del camí que he recorregut per arribar fins on sóc.
La temporada 2016/17 vaig jugar a plata amb el Sant Esteve, érem acabades d’ascendir i no vam aconseguir la permanència i la temporada 2017/18 és quan vaig anar a Sant Joan Despí. Tenia 38 anys quan vaig tenir al Pau i vaig jugar a Plata amb el Sant Esteve i aquella temporada a Plata va fer que el meu gen competitiu s’activés al màxim i va fer que cregués que amb 39 anys encara em quedava corda per seguir a un alt nivell. Si no m’hagués passat tot el que m’ha passat jo amb 39 anys, quan acabava de tenir el Pau, el fill petit, no hauria anat a jugar a Sant Joan Despí.
Què creus que has aportat als equips en què has estat i a l’handbol català?
Ostres, a l’handbol català no ho sé, suposo que això ho haurà de dir algú que no sigui jo, o suposo que et sabria respondre a la pregunta si ho pogués veure amb una mica més de perspectiva. El que crec que he aportat als equips m’és més fàcil de contestar. És definir una mica com sóc a tot arreu. Entenc que he aportat força, lluita o com se sol dir “garra”, no donar mai res per perdut, competir-ho tot per més difícil que semblés, no abaixar els braços en els moments complicats. Ser-hi sempre.
Una cosa, que no sé si hauré aportat, però m’agradaria transmetre, i és el que m’ha motivat a seguir tants anys, és que tinguis l’edat que tinguis, hagis començat quan hagis començat, t’hagin dit el que t’hagin dit, es pot seguir aprenent, seguir millorant, seguir progressant.
L’altre dia, li deia al Toni Alférez, el meu entrenador, que gràcies, perquè encara ara estava aprenent coses que mai hagués imaginat fer i a sobre m’emporto deures del darrer entrenament d’una cosa que no em va sortir i que ja posaré en pràctica en la nova etapa. Els límits no te’ls ha de posar ningú més que tu, això m’agradaria transmetre i espero haver aportat.
Seguiràs vinculada a l’handbol després de la retirada?
Ara el que necessito és deixar de patir perquè sóc molt competitiva. Em cuido com un jugador de futbol professional, em cuido en tots els aspectes perquè si no no arribes i no vull semblar reiterativa, però tinc 45 anys ja, sóc tota una veterana. Si no et cuides l’alimentació i fas estiraments gairebé cada dia… tinc unes rutines que necessito deixar de fer. Descuidar-me no, perquè a mi m’agrada fer esport, però sí baixar una mica el punt d’exigència.
Les meves amigues juguen al Màster de l’Handbol Sant Vicenç i anar a entrenar amb elles per fer handbol com a divertiment, cosa que fa 20 anys que no passa, em ve de gust. La copa que es fa ara després de la lliga no la jugaré, necessito descansar. No he pensat res de la temporada que ve, vull passar l’estiu. Vull passar l’estiu com una persona normal, sóc una persona quadriculada i vull desquadricular-me. No pensant a estar en forma per jugar, que encara que sigui màster has d’estar forta perquè no t’arranquin el braç.
I com a entrenadora t’hi veus?
No es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré, però com a primera entrenadora en principi no, em faria molta mandra aguantar els pares del segle XXI. Com a ajudant sí, a Sant Joan ajudo als campus i m’agrada perquè és la part tècnica. M’agrada corregir com salten o com llencen, és una part que a la gent no li agrada perquè a la gent li agrada fer sistema, fer encreuaments… però si no es bota bé la pilota no sortirà res de tot això. M’agrada la tecnificació i el tu a tu amb el jugador i veure com creix. A mi m’ho han fet i que et corregeixin els petits detalls és el millor que hi ha. M’agrada molt l’handbol i m’agrada que es faci bé.
Imatge de portada: Jordi Terrón
