El COI va anunciar els cinc nous esports que entren en el programa olímpic de Los Angeles 2028: el beisbol i el softbol, el criquet, el lacrosse, l’esquaix i el flag football. A La Fosbury repassem l’estat d’aquestes noves disciplines olímpiques a Catalunya.
El Comitè Olímpic Internacional va anunciar els cinc nous esports que entraran al programa olímpic de Los Angeles 2028. L’olimpisme busca d’aquesta manera arribar a noves i més joves audiències i aposta per esports consolidats en territori americà. L’esquaix, que debutarà en uns Jocs Olímpics d’aquí a cinc anys, és un esport que va viure la seva millor època a casa nostra durant els anys 80 i 90 del segle XX. Fa temps que s’ha vist desplaçat pel popular pàdel, però a Catalunya hi trobem bons jugadors professionals: el santjustenc Edmon López ocupa el lloc 101 del rànquing mundial; Ivan Pérez, canari resident a Barcelona, és el 87è i l’igualadí Bernat Jaume el 57è. El més ben col·locat a les llistes PSA, però, és Iker Pajares (Sabadell, 1996), al lloc 21 del rànquing mundial. Hem parlat amb ell per comprovar l’estat de salut d’aquest esport a casa nostra i saber com han rebut la notícia de la seva estrena a uns Jocs Olímpics.
Iker Pajares va començar a jugar a esquaix als 7 anys: “feia extraescolar de natació al Club Malibú Esportiu de Sabadell i quan sortia de la piscina veia la gent que jugava a esquaix i la meva mare em deixava cinc minuts allà mirant-los fins que va decidir apuntar-hi“. El vallesà es dedica professionalment a l’esquaix: “dins el Top mundial, diria que els 70 o 80 primers ens podem guanyar bé la vida amb l’esquaix. Nosaltres juguem una mitjana de 15-20 campionats professionals a l’any i a part juguem una cosa que és única del nostre esport, juguem diferents lligues europees. Jo jugo la lliga de cada país d’aquí d’Europa, jugo lliga francesa, alemanya, neerlandesa, suïssa i belga i faig molts partits durant la setmana. Al mes puc disputar quatre, cinc o sis partits de lliga, que és una font d’ingressos molt gran per nosaltres. A part hi ha ajudes de la federació i patrocinadors“.
View this post on Instagram
A força de viatjar Pajares sap com es troba l’esquaix fora de Catalunya, i quan se li pregunta quin és l’estat de salut de la disciplina a casa nostra arrufa el nas: “a Catalunya i a Espanya l’esquaix està en perill d’extinció. Va tenir un boom molt gran als anys 80 i 90, estem parlant que a la ciutat de Barcelona hi havia entre 400 i 500 pistes i ara en queden menys de vint“. El diagnòstic també el té clar: “el pàdel ha fet molt mal, òbviament, principalment als clubs. Una pista d’esquaix és un espai diàfan totalment buit, que per a un club avui en dia és perfecte per posar-hi un CrossFit o ciclisme en sala i és el que ha passat amb els anys. Un club on hi havia dues o tres pistes, ara mateix no en té cap i al seu lloc hi ha CrossFit, tatamis per fer judo o sales plenes de bicicletes. A la sala d’esquaix on jugaven dues persones, ara en pots posar trenta“.
EI sabadellenc insisteix que a nivell d’infraestructura a Catalunya i Espanya estan patint molt, però també hi ha brots verds: “tenim dues acadèmies, aquí hi ha la Barcelona Global Squash i en tenim una altra a Milladoiro (Galícia), que són de les més potents d’Europa, inclús del món. Som bastants jugadors professionals a Espanya i pels pocs recursos que tenim a nivell d’infraestructura, estem a l’elit mundial“. La Covid va obligar molts clubs d’esquaix a tancar, “el pàdel ha fet molt mal, però la Covid encara en va fer més. Tenim aquesta urgència d’infraestructura, però ja estan sorgint idees, es crearan nous clubs perquè han sortit inversors privats que volen generar pistes aquí a Barcelona. Entrar al programa olímpic de Los Angeles 2028 esperem que a nivell d’infraestructura ens ajudi moltíssim, encara no sabem res, és una notícia molt nova i encara no sabem com es gestionaran les coses, però espero que a nivell d’infraestructura canviï molt la cosa perquè és el problema més gran que tenim aquí a Espanya. No podem crear escola, no podem crear res, perquè no tenim on posar a jugar la gent. La majoria dels clubs que queden aquí a Barcelona o a Espanya en general, dic Barcelona, perquè és la ciutat més gran a nivell d’esquaix, la majoria són clubs privats i costa que la gent pugui accedir-hi“.
“Hi ha base“, continua explicant Pajares, “perquè hi ha les dues acadèmies que et deia abans i són molt bones. Cada una té 30 o 40 jugadors espanyols i sobretot molts estrangers que venen a viure aquí per entrenar amb nosaltres. Catalunya i Espanya són bons llocs per venir a entrenar perquè, comparat amb la resta del món és econòmic, tenim bon menjar, tenim bon clima i una cosa que interessa molt als jugadors professionals és que estem molt ben posicionats perquè estem entre Amèrica i Àsia, que és on juguem, i pel que fa als viatges Barcelona és un aeroport molt gran i tenim molts vols als Estats Units i a Àsia i això ha portat molta gent a viure aquí“. La meca de l’esquaix ara mateix és als Estats Units: “hi ha molta inversió privada o de donacions i és on hi ha més infraestructura. Nosaltres juguem un total de set o vuit campionats del circuit professional als Estats Units, que és gairebé la meitat del nostre circuit. Si parlem de nivell, però, Egipte guanya amb molta diferència. Dins el Top 20 mundial hi ha nou jugadors que són egipcis“.
“La notícia que serem esport olímpic ens ha agafat per sorpresa i diria que encara no se sap com gestionar-la. Encara no tenim informació, ni notícies, ni res, de fet, ara la federació espanyola d’esquaix està en eleccions i està tot una miqueta en l’aire. Estant dins del programa olímpic, de millores pressupostàries n’hi haurà seguríssim. Es podran fer coses, però encara no sabem el què ni com. Feia molts anys que lluitàvem per ser a uns Jocs Olímpics i hem estat a moltes convocatòries i sempre semblava que sí, però al final acabava sent que no i en aquesta de Los Angeles 2028 crec que el fet que sigui als Estats Units ha influït en la decisió. L’esquaix allà està molt fort, s’hi posen molts diners i hi ha moltíssimes llicències. Hi ha moltíssima gent jugant i crec que s’ha fet molta pressió política i al final hem entrat. És una cosa que va arribar d’un dia per un altre i ens va sobtar a tots moltíssim“, explica Pajares.
El jugador català creu que la delegació espanyola tindrà una o dues places d’esquaix a Los Angeles 2028. Queden cinc anys encara, però Pajares ara mateix és el jugador espanyol més ben posicionat al rànquing mundial: “crec que tinc opcions d’anar-hi i des que es va confirmar la notícia el meu objectiu número 1 és ser-hi. Sé que queda molt, quatre anys i mig és moltíssim temps i poden passar moltes coses. Jo aleshores tindré 32 anys, l’edat en què el cos està més madur i s’està més ben preparat físicament i mentalment, amb l’experiència de tots aquests anys al circuit, arribaria amb la millor edat. S’ha de veure que fan els xavals que puguin vindre darrere meu perquè quatre anys són moltíssims i poden millorar i evolucionar molt, però lluitaré al 100% per aconseguir aquesta plaça i poder participar en uns Jocs Olímpics. Ja sabem que només hi haurà categoria individual i que serà un quadre bastant reduït, així que serà difícil“.
Dins el Top 20 mundial hi ha nou egipcis i no tots tindran plaça per Los Angeles 2028, Pajares ocupa la posició 21, és jove i confia a anar cap amunt, però sap de la complexitat de l’objectiu: “el Top ten mundial que tenim avui és molt potent, tanmateix, tots tenen de 31 anys cap amunt i segurament no tots arribaran als Jocs de 2028. En cinc anys poden passar mil coses, òbviament, m’encantaria lluitar per un diploma o una medalla o el que sigui, però… costa visualitzar on seré o com estaré d’aquí a cinc anys. No puc pronosticar res perquè hi ha massa factors que se m’escapen“.
Imatges cedides per Iker Pajares
