De com la ideologia dominant pot fer que una opinió sobre un assumpte sigui barrejar política i esport i la contrària respecte a aquest mateix tema no.
El 1936 l’organització dels Jocs Olímpics corresponia a Berlín, capital de l’Alemanya nazi. Per parlar d’això hem de situar-nos en un context històric en què Hitler no era vist com avui en dia. Eren molts a tot el món els que tot i no ser nazis simpatitzaven amb ell: des de polítics dretans fins a grans empresaris acceptaven aquelles lleis repressores i racistes a canvi de frenar al moviment obrer i de fer grans negocis.
Hitler no pensava deixar passar l’oportunitat i volia aprofitar els Jocs Olímpics per mostrar al món l’exemple del sistema nacionalsocialista, la superioritat de la suposada raça ària i, sobretot, oferir la visió d’Alemanya com un país més, amb els seus problemes com qualsevol altre lloc, però un país més.
Precisament aquesta era la justificació del Comitè Olímpic Internacional perquè el Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany (NSDAP) organitzés aquests jocs: Alemanya era un país del món més i els qui s’oposaven a les seves Olimpíades estaven barrejant esport i política. Sí, perquè també hi va haver oposició.
Milers d’esportistes, ja fossin jueus, exiliats polítics, sindicalistes o simplement esportistes amb una mica de consciència, van rebutjar aquestes Olimpíades. Com a conseqüència d’aquesta situació va sorgir una iniciativa molt lògica: si no volem els seus JJ OO construïm els nostres.
A partir d’associacions esportives obreres, sindicals i comitès formats per a l’ocasió al llarg d’Europa, es van organitzar uns Jocs paral·lels anomenats Olimpíades Populars. Serien a Barcelona en les mateixes dates, comptant amb el suport dels governs de les repúbliques espanyola i francesa i de la Generalitat Catalana.
I va arribar el dia a Barcelona, va arribar el 19 de juliol a l’estadi de Montjuïc, però allà no hi havia els milers de folkloristes i esportistes que havien inaugurar les Olimpíades Populars. En comptes de bells acords i coreografies l’únic que es va escoltar van ser els primers trets de la revolta feixista. L’enfrontament entre el model capitalista dels nazis i de l’olimpisme oficial i el de l’esport popular de les Olimpíades Obreres no es va poder lliurar en els terrenys esportius. Però sí es va lliurar en altres fronts.
Alguns d’aquests milers d’esportistes que van prendre una gran decisió política en viatjar des de França, l’URSS, EUA o el nord d’Àfrica van prendre una altra decisió més important encara: van canviar la pilota pel fusell i la pista d’atletisme per la trinxera, convertint-se així, gairebé per accident, en els primers brigadistes internacionals.
Dies després, l’1 d’agost, començaven a Alemanya els Jocs Olímpics nazis. A l’Estadi Olímpic de Berlín i envoltats d’esvàstiques van desfilar totes les delegacions esportives oficials enviades per cada Estat. Els que acusaven les Olimpíades Obreres de barrejar esport i política saludaven braç enlaire a Hitler sense ruboritzar-se. Per cortesia, és clar, això era allò natural.
Mentrestant, els que setmanes abans havien “ultratjat” a l’olimpisme tacant-lo amb política donaven la seva vida lluitant contra el feixisme a Espanya.
Pregunta trampa
L’esport, igual que qualsevol altra part de la societat, està completament influït per la política. És desitjable barrejar esport i política? La pregunta té trampa: l’esport ja és política. Que els equips de futbol siguin societats anònimes esportives, que els sous de molts esportistes siguin milionaris, que els equips de bàsquet portin per nom una empresa … això és tan política com proposar el contrari.
El problema és que la ideologia hegemònica ens ofereix un concepte de política segons el qual política només són les posicions i opinions oposades a les dominants. Són posicions ideològiques amb què ens bombardegen mediàticament de tal manera que aconsegueixen crear una falsa sensació de consens absolut, i així, la seva ideologia deixa de ser política per ser normalitat. Aquest és el veritable triomf, l’hegemonia cultural, convèncer-nos que el que ells proposen està despolititzat, és simplement sentit comú, a diferència de nosaltres que ho barregem tot amb la maleïda política.
Per evitar reticències Goebbels va prometre a la resta de països que en els Jocs Olímpics i durant la seva preparació no hi hauria cap míting nazi per evitar barrejar esport i política. ¿Per què ho necessitava? Els mateixos Jocs i la normalitat amb què es va permetre que es desenvolupessin van ser el millor míting.
Íñigo AR / Diagonal Periódico
Llicència CC by-SA
