Entrevistem Javier Peña, investigador principal d’un estudi fet per la Universitat de Vic i el Col·legi de Professionals de l’Activitat Física i de l’Esport de Catalunya (COPLEFC) sobre l’epidemiologia i els factors de risc de lesions l’esport femení català
La gent que fa esport s’exposa a patir problemes de salut relacionats amb aquesta pràctica esportiva. Les lesions són una cosa que, malauradament, sovint acompanya els i les esportistes, ja siguin professionals o amateurs. A casa nostra davant la manca d’estudis de recerca científica sobre lesions esportives en el gènere femení es va posar en marxa un estudi fet en el marc del projecte SONAR de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya i el Col·legi de Professionals de l’Activitat Física i de l’Esport de Catalunya (COPLEFC).
Per tal de determinar el perfil epidemiològic de les esportistes joves a Catalunya que practiquen alguns dels esports d’equip amb més seguiment —futbol, bàsquet i voleibol— i analitzar els factors de risc per patir lesions, s’ha realitzat aquest estudi que demostra que en una temporada esportiva un 41% de les esportistes necessita rebre atenció mèdica fruit d’una lesió esportiva i que el percentatge de jugadores lesionades és superior en bàsquet i futbol. Una xifra que pot arribar fins al 60% si també es té en compte les que opten per no anar al metge i només fer tractament fisioterapèutic.
La recerca revela que les lesions més freqüents entre les esportistes són les agudes (que es manifesten de manera sobtada durant l’activitat), a les extremitats inferiors (turmells i genolls), de llarga durada (suposen haver d’estar més de 28 dies sense entrenar), i les produïdes durant l’entrenament i sense contacte amb una altra persona o amb la pilota. Aquesta recerca demostra la importància de recollir dades epidemiològiques perquè els números indiquen que es tracta d’un problema de salut pública i calen polítiques de prevenció.
📢Un 41 % de les noies que practiquen esports d’equip pateixen algun tipus de lesió esportiva que requereix atenció mèdica
👇https://t.co/kBnWxhBBXb@uvic_ceeaf @UVic_FETEP pic.twitter.com/XewhkloJk3
— UVic-UCC (@uvic_ucc) April 18, 2023
L’estudi es basa en les dades extretes d’una enquesta feta a 1.235 noies d’entre 11 i 21 anys, de 168 equips pertanyents a 17 clubs esportius (8 de bàsquet, 3 de futbol i 6 de voleibol) de Catalunya. El treball analitza els factors de risc de lesions en infants i joves, entre els quals cal destacar la maduració biològica, les mesures corporals, la qualitat de l’entrenament, un baix nivell de condició física i, de manera especial, els factors associats al gènere. En aquest últim punt convé remarcar, per exemple, que mentre els homes són més propensos a patir lesions traumàtiques, les dones pateixen amb més freqüència lesions que requereixen cirurgia reparadora.
Els resultats de l’estudi revelen que el bàsquet és l’esport amb un major percentatge de jugadores lesionades (48%), seguit del futbol (38%) i el voleibol (30%). Segons el tipus de lesió, les agudes/traumàtiques (67%) són les majoritàries, seguides de les lesions de mecanisme repetit i d’aparició gradual (17,5%) i de les lesions produïdes per diversos mecanismes possibles (14,5%), com per exemple les lesions de lligament encreuat anterior.
Lesions de turmell
En les primeres lesions de les esportistes, la zona anatòmica més lesionada acostuma a ser el turmell (35,5%), seguit del genoll (17%), les mans o dits (13,6%), el tendó d’Aquil·les (6%) i el canell (5,5%), entre altres. En aquest estudi, comparat amb altres treballs que presenten un predomini de les lesions de genoll, es constata un augment de lesions de turmell. L’acció explosiva del salt, tan habitual al bàsquet i al voleibol, així com els canvis de direcció o el recolzament en superfícies irregulars en el cas del futbol podrien explicar aquest fet. En el cas del voleibol, per disminuir el risc de lesions es recomana a les joves esportistes practicar un segon esport amb l’objectiu d’entrenar diferents moviments que evitin patrons repetitius.
De manera general, les dones esportistes tenen més lesions al maluc, a la part inferior de la cama i a l’espatlla que els esportistes masculins, tot i que depèn molt de la disciplina esportiva. A més, cal tenir en compte que la influència de les hormones, el control neuromuscular, la biomecànica, l’anatomia i les diferències socials en la participació esportiva són variables relacionades amb el gènere i associades a l’aparició d’una lesió esportiva. El treball publicat també destaca que un 12% de les esportistes han patit una segona lesió que ha requerit atenció mèdica durant la mateixa temporada esportiva i en aquests casos el diagnòstic més freqüent és l’esquinç de turmell (38%), la fractura (12%) i la capsulitis dels dits (11%).
Durant l’entrenament i sense contacte
Segons el context, el 51% de les lesions analitzades van tenir lloc durant l’entrenament; el 29%, durant un partit oficial i el 3%, durant un partit amistós. La majoria de les lesions (43%) es produeixen sense cap mena de contacte, mentre que el 31% són per contacte amb una jugadora i el 19%, per contacte amb la pilota. Finalment, l’estudi constata que l’especialització esportiva precoç també té una incidència en l’aparició de lesions esportives. Les noies que entrenen en una única modalitat més hores a la setmana que la xifra de la seva edat (per exemple, una nena de 10 anys que entrena 11 hores a la setmana) o aquells que dediquen el doble d’hores a una única modalitat que a la pràctica de joc lliure tenen probabilitats més altes de lesionar-se.
Una de les principals conclusions del treball és que per evitar lesions entre les joves esportistes cal entendre el problema i estudiar com afecta en cada situació específica. Per això és important que els agents esportius utilitzin eines per recollir les seves pròpies dades epidemiològiques, així com que impulsin programes educatius entre els entrenadors i entrenadores, de manera que desenvolupin així els millors protocols i estratègies de prevenció en poblacions altament vulnerables.
Perquè resolgui els dubtes sorgits després de la lectura de l’estudi entrevistem Javier Peña (Barcelona, 1977) investigador principal de l’estudi i professor a la UVic. És llicenciat en educació física per l’INEFC de Barcelona, màster en el rendiment pel COE i doctor en ciència d’activitat física de l’esport
L’estudi el feu basant-vos en resultats recollits a noies esportistes que practiques tres disciplines: bàsquet, futbol i voleibol. Per què vau estudiar aquests esports i no uns altres?
T’haig de ser molt honest, aquest estudi es va quedar parat per la Covid. Si mires quan nosaltres estàvem agafant dades, tot s’atura el març de 2020. Teníem previst augmentar la mostra de participants, sobretot en el futbol, que és la que queda més curteta. Havíem parlat amb clubs d’hoquei patins, d’handbol i de waterpolo. Tots aquests clubs estaven contactats i en principi, l’estudi havia de contemplar totes aquestes modalitats, el problema va ser que va arribar la Covid i vam estar molts mesos aturats i quan vam poder reprendre l’estudi, com que estàvem demanant a les esportistes informació sobre la temporada anterior a la que havia quedat parada per la Covid, vam decidir que ho donàvem per tancat perquè teníem suficients dades per poder-lo tirar endavant.
Vam escollir aquests tres esports perquè són tres esports molt practicats per noies a Catalunya. El bàsquet és el número 1 de llicències en esports d’equip, el futbol i l’handbol són segon i tercer i el vòlei és el quart. Són esports que presenten suficient massa crítica i esports d’alt nivell també, tenim clubs a la Divisió d’Honor en aquestes tres modalitats i són disciplines amb molta tradició a Catalunya i que es podia accedir a una mostra de cert nivell.
Teniu pensat continuar o allargar-ho pel fet que aquest que es va quedar aturat?
Nosaltres tenim un projecte que es diu SONAR, l’ens finançador principal del qual és el Col·legi per Llicenciats i Graduats en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (COPLEFC). Hem dissenyat una eina, que és la mateixa amb la qual vam recollir les dades d’aquest estudi, que permet a una entitat esportiva qualsevol recollir les seves dades epidemiològiques. Això es bolca en un aplicatiu anonimitzat, sense noms i cognoms, ni informació que pugui tenir traçabilitat i nosaltres cada temporada podem treure dades.
Per tant, la idea seria anar replicant aquests estudis per poder tenir un estudi longitudinal de lesions esportives a Catalunya perquè, lamentablement, avui dia no es pot saber quanta gent està lesionada per altres mitjans. És a dir, com que les lesions esportives no s’atenen a la salut pública, sinó que cada federació té una mútua i aquesta informació està fragmentada i les mútues protegeixen aquesta informació per tema de reglaments europeus de protecció de dades, de caràcter personal i tota la història, doncs no es pot saber.
Javier Peña: “Hem d’anar replicant aquests estudis per poder tenir un estudi longitudinal de lesions esportives a Catalunya”
Això limita molt que els clubs puguin prendre decisions i el que nosaltres vam fer és crear aquest projecte per intentar donar una eina als clubs perquè puguin recollir les seves dades i puguin saber què els està passant, perquè no és el mateix si al club un any hi ha moltes lesions de turmell o tens moltes lesions lligaments encreuats que si tens molts problemes d’espatlla perquè, lògicament, això t’ha de dirigir cap a polítiques de prevenció de lesions diferents.
Heu fet l’estudi en la branca femenina perquè trobàveu que hi havia un dèficit d’estudis en noies?
Sí, sobretot aquí. Si tu mires la recerca internacional, així com la dona està desafavorida en molts aspectes de la vida i evidentment això és una cosa que la societat ha de lluitar per canviar, la recerca científica sobre lesions esportives no ha oblidat les dones. De fet, hi ha gairebé més estudis sobre lesions en dones que en homes en el context internacional, el problema és que a Espanya no hi havia estudis específics sobre noies i nosaltres ja fa temps que hi hem posat el focus perquè precisament detectem que les mesures correctores en noies s’estan aplicant tard i malament. Nosaltres volíem tenir dades per poder explicar als clubs que necessiten començar a protegir les esportistes quan tenen 10 i 11 anys i ja començar a fer programes específics de prevenció i programes de preparació física per tal que aquestes lesions no es produeixin. Volíem saber i donar visibilitat a quina és la situació de lesions esportives a Catalunya amb el gènere femení.
View this post on Instagram
Crida bastant l’atenció l’altíssim nombre de lesions de lligament encreuat en noies i dones. Tinc entès que passa sobretot per l’angle del genoll respecte als malucs.
Hi ha més incidència de lesions de lligaments encreuats de genoll en el gènere femení per diversos factors, un és aquest que deies, que és de caràcter biomecànic. Això que tu comentes és l’angle Q, les dones tenen un angle Q més acusat al genoll perquè, en general, tenen malucs més amples que els homes i això fa que potencialment sigui més fàcil que es lesionin el lligament encreuat anterior que és amb rotació externa i adducció. Les dones tenen més possibilitats de lesionar-se l’encreuat perquè hi ha un factor mecànic que ho afavoreix.
Però també sabem que hi ha factors de caràcter fisiològic i alguns estan relacionats amb el cicle menstrual i és una cosa que ara s’està investigant bastant, perquè sabem que en determinades fases del cicle menstrual l’hormonalitat fa que determinats teixits, com per exemple els lligaments, tinguin menys electricitat i més plasticitat i, per tant, més possibilitat de deformar-se a nivell plàstic i de trencar-se.
Després, hi ha un tercer factor i és que, en general, els equips femenins treballen menys la preparació física que els masculins. En general, els clubs d’esport base a Catalunya treballen poc la preparació física, però concretament els equips femenins ho treballen menys perquè encara creuen que en noies s’ha d’endarrerir aquest tipus de treball, però el que ens diu l’evidència científica, és totalment al contrari. De fet, si fessin aquests treballs de força, per exemple, al tren inferior, el nombre de lesions de lligament encreuat es reduiria de manera bastant dràstica.
Javier Peña: Si en l’esport femení es fes més treball de força al tren inferior, el nombre de lesions de lligament encreuat es reduiria”
Com podem fer una bona prevenció de lesions perquè aquestes no facin abandonar la pràctica esportiva als i les més joves?
Sabem que hi ha diverses estratègies, el problema és que a vegades els clubs són reticents a utilitzar-les perquè consideren que no tenen el personal especialitzat o no tenen els recursos econòmics per poder tenir un preparador físic dintre de l’estructura del club, però una de les més demostrades científicament és fer un bon escalfament.
Si es fa un bon escalfament abans de realitzar una activitat esportiva, sabem que això té un efecte, no només en aquell moment, sinó fins i tot a llarg termini, que pot prevenir lesions. El que passa és que aquests escalfaments han de tenir uns continguts concrets i en general els escalfaments que es fan a l’esport base no són els més adequats per prevenir lesions. Poden servir per a altres coses: per afavorir la concentració, per afavorir el gaudi, però no serveixen per prevenir lesions esportives. En canvi, si col·loquem determinats continguts perquè hi hagi treball lumbopèlvic, exercicis de força, treball progressiu… això sí que sabem que té un element de protecció important.
El segon element amb què podem ajudar els esportistes és fer programes de preparació física que sobretot utilitzin l’entrenament de força que és l’estratègia número 1 de la literatura científica com a element per protegir de la lesió musculoesquelètica. Nosaltres sabem que els esportistes més forts són més resistents a lesions esportives i pateixen menys lesions esportives perquè es fatiguen menys i la fatiga és un element que acaba sent un instrument de mediació per les lesions.
També és important la utilització de material de protecció com el casc a l’hoquei patins, que ara és obligatori en tot l’esport base i això acabarà arribant a la Divisió d’Honor perquè els jugadors s’acostumaran a portar el casc i quan siguin adults el voldran seguir usant i a mi em sembla una estratègia molt intel·ligent a l’hora d’evitar lesions orofacials que a l’hoquei patins són freqüents.
A l’estudi es diu que practicar un segon esport ajuda a evitar lesions.
Hi ha estudis que mostren que l’especialització esportiva primerenca és un element que afavoreix la lesió musculoesquelètica i és molt fàcil d’explicar per què. Si jugues a bàsquet des que tens cinc anys has repetit els mateixos moviments moltíssimes vegades, això fa que les estructures musculoesquelètiques arribi a un punt que potser no suporten aquesta càrrega acumulada perquè s’ha fet un treball excessiu sobre elles. Aquestes són les conegudes com a lesions de sobreús, que són diferents de les traumàtiques, com podria ser una trepitjada, que és una cosa que no podem evitar en l’esport.
Quan hi ha algú que es lesiona sense una causa aparent es tracta d’una lesió de sobreús i en gran manera està relacionada amb què l’estructura corporal no ha suportat tota la càrrega prèvia que se li ha imposat. Si nosaltres posem programes de preparació física o fem treballs molt generals dins d’una única disciplina, imagina’t que tu estàs en un club de futbol, però els nens no només fan futbol, sinó que fan jocs motrius tu estàs fent que aquelles articulacions pateixin menys aquesta càrrega específica, perquè estàs donant un treball molt més generalitzat a l’organisme.
En aquest cas, de tots els esports que estan en l’estudi, en l’únic que es veu que practicar un segon esport és un element de protecció és el vòlei. Això no ho podem saber del cert, perquè necessitaríem un altre tipus d’estudi per poder saber si hi ha relació o causa efecte, nosaltres l’únic que hem trobat és una associació. El que passa és que el voleibol, dels tres esports que hem estudiat és el que té més lesió de sobreús. És l’esport en què hi ha més lesió que té a veure amb aquest mecanisme que l’esportista repeteix una vegada i una altra. El voleibol és un esport que per les seves característiques no tens interacció amb el contrari, els moviments es repeteixen, la motricitat és més reduïda que al futbol o el bàsquet. És un esport en què hi ha més lesió de sobreús i això ens ho diu la literatura.
Creiem que precisament per aquest motiu, el fet de practicar una altra modalitat fa que la corporalitat d’aquestes noies que estan practicant vòlei es vegi afectada positivament i pateixi menys davant d’aquests moviments repetitius.
En el futbol i el bàsquet no és tan important practicar aquest segon esport?
El que nosaltres hem trobat a l’estudi és que practicar un segon esport en el futbol i el bàsquet no és un element de protecció davant de la lesió. Això no vol dir que si repetíssim l’estudi una altra vegada, pogués sortir una cosa diferent, això també ho hem de tenir clar. Però el que nosaltres hem trobat és que és un element de protecció en el voleibol.
Les lesions més greus són les que es produeixen amb absència de contacte?
Sí, aquestes de sobreús que et comentava. Aquestes són més greus o no, és discutible i depèn de cada lesió. Tu pots caure en agafar un rebot i trepitjar algú i fer-te un esquinç com una casa de pagès que sigui greu i necessiti sutura quirúrgica i passar per quiròfan. El que passa és que les que es produeixen en absència de contacte el que sí que sabem és que són les més evitables. Si hi ha una bona preparació i s’utilitzen les mesures que t’he explicat abans són més fàcils d’evitar.
Les altres són lesions que no es poden predir, no es pot predir si un jugador trepitjarà un altre. És veritat que a l’estudi trobem que les de sobreús són les més freqüents, i això és preocupant, perquè això el que vol dir és que està clar que hi ha una manca de preparació que les podria evitar.
Quan veiem un jugador que ha caigut sol i està arraulit agafant-se el genoll de seguida ens ve al cap que podria ser una lesió de lligaments encreuats del genoll.
Sí, sí, és que habitualment és el que passa. De totes maneres a l’estudi, nosaltres quan parlem dels mecanismes, vam haver d’incorporar un quart mecanisme que és “diversos mecanismes són possibles”, perquè quan nosaltres demanàvem a una jugadora en quina situació s’havia lesionat no podíem saber si havia sigut una situació traumàtica o si havia sigut per una situació de sobreús. Aquesta és una de les limitacions de l’estudi, que no hem pogut classificar totes les lesions perquè no les teníem gravades en vídeo i no podíem atribuir el mecanisme. Un trencament d’encreuat pot ser que te’l facis tu sol o que t’hagi lesionat algú fent una entrada jugant a futbol i, per tant, seria una lesió traumàtica.
Hi ha una frase de l’estudi que diu així: “s’aprecia una freqüència i gravetat més grans de les lesions en els esports de cooperació-oposició respecte als individuals”. Reafirma el que deies, que realment pot acabar sent més greu una trepitjada que una tendinitis a l’espatlla, oi?
Sí, clar. Evidentment, la interacció amb el contrari fa que hi hagi un element de complexitat que tu no pots preveure. Això de la tendinitis a l’espatlla, també depèn… jo soc responsable de la preparació física del centre de tecnificació de la Federació Catalana, de la Blume, i tinc 28 beques sota la meva responsabilitat a aquest nivell perquè jo soc el que cuido dels aspectes de salut, i una tendinitis pot ser greu? Depèn. Si tu la primera setmana poses contramesures i fas el que toca, potser la setmana vinent l’esportista se n’ha oblidat o potser l’arrossega tota la temporada perquè no s’ha tractat com toca. Això de la severitat és molt relatiu, el que passa és que la complexitat dels esports de cooperació-oposició fa que, evidentment, la possibilitat de lesió sigui més gran.
Hi ha més lesions en el futbol i en el bàsquet que en el vòlei. Quan tu mires el percentatge i el número, n’hi ha més perquè la interacció amb el contrari, fa que hi hagi més cops, més trepitjades i que hi hagi més possibilitats de traumatisme. Quan tens una xarxa que et separa del rival i jugues a un esport en què, normalment, no xoques amb els teus companys et lesiones menys.
Una altra frase que deia l’estudi és: “la càrrega compressiva moderada afavorirà el creixement i, d’altra banda, les càrregues excessives poden lesionar aquesta estructura i retardar o aturar el creixement”. Com pot afectar una lesió al creixement d’una esportista jove?
Perquè una lesió afecti el creixement ha de fer malbé un cartílag de creixement. Un cartílag de creixement és una zona que quan nosaltres estem creixent a determinades edats no està tancada dintre de l’estructura de l’os, normalment a les epífisis, als extrems, perquè aquesta part ha d’anar allargant-se. Si tu tinguessis un trauma i trenquessis l’os per aquesta zona i fessis malbé el cartílag de creixement podries provocar un problema en el creixement de l’esportista. Això no és massa freqüent i menys en els esports d’equip.
Si passa és en gent que practica l’skate o esports en què pots patir un traumatisme greu i són casos molt concrets. El que sabem és que en la pràctica de l’esport i l’activitat física de mitjana els nens tenen més pes estructural i més alçada. Per tant, el que sí que sabem és que l’activitat física és un element que estimula el creixement estatural. Evidentment, no només això és important, també la teva herència genètica serà un element determinant perquè tu creixis fins a una determinada alçada, però en general la pràctica de l’activitat física quan tu apliques les càrregues adequades no és un problema. Quan hi ha un problema és perquè hi ha hagut un trauma d’aquests que t’explico, com caure del monopatí i donar-te una trompada molt grossa o perquè s’ha fet el burro a una sala de peses, per exemple. Però si s’utilitzen les càrregues adequades, en principi això no ha de passar i de fet et dic que és una cosa molt estranya. Jo no he vist casos d’aquests i porto molts anys en gimnasos i entrenant esportistes.
Javier Peña: “L’activitat física és un element que estimula el creixement estatural”
Com podem ajudar als més joves a no lesionar-se i que sàpiguen on acudir quan s’han de recuperar d’una lesió?
El projecte SONAR va en diverses direccions i, si entres a la pàgina web, ja ho veuràs perquè nosaltres també estem donant formació als clubs. De fet, nosaltres tenim el projecte català i també hem obtingut finançament europeu i estem fent el projecte també ara mateix a Bulgària, a Croàcia, a Alemanya i a Catalunya a través dels clubs de Sant Cugat Creix.
El tema aquí s’ha d’atacar per dues vies. Primer cal conscienciar l’esportista que la salut és el primer i que el professional que determina si tu estàs lesionat o no, és el metge. Ni el preparador físic, ni l’entrenador, ni el pare, ni el fisio. El metge és el facultatiu que ho ha de determinar, i per tant hem de tenir una cultura que quan hi ha una lesió esportiva s’ha d’enviar l’esportista al metge, cosa que sempre passa.
Nosaltres trobem que hi ha un 41% de lesions que passen pel metge, per tant, gairebé un 60% dels lesionats/es no demanen atenció mèdica i es queden pel camí (fisio, etc.). És fonamental anar al metge perquè determini si la lesió és important o no. I després, a part d’aquesta consciència, necessitem que els clubs apostin per la formació en salut, que tinguin professionals en l’àmbit de ciències d’activitat física de l’esport i la fisioteràpia dins les seves estructures per poder ajudar a mantenir la salut dels i les esportistes i, d’altra banda, que apostin per tenir programes específics de prevenció de lesions, per fer sessions de preparació física, per fer bons escalfaments amb els continguts que toquen. Els clubs han d’anar professionalitzant les seves estructures per poder protegir millor la salut de l’esportista i no només ensenyar-los a xutar o a llençar cistella o a rematar.
Javier Peña: “El professional que determina si tu estàs lesionat o no és el metge”
Estava sobre la taula la possibilitat de prohibir que els nens i les nenes en una edat de creixement rematessin amb el cap la pilota de futbol perquè deien que podia causar dany cerebral. Què en penses?
Ara hi ha estudis que troben més incidència de malalties neurodegeneratives en exfutbolistes d’elit que en la població general. Es creu que la utilització del cap en colpejos repetits com passa al futbol pot ser un element predisposicional cap a aquest tipus de malalties. No hi ha cap estudi que pugui demostrar una relació causa-efecte perquè que hi ha fins ara només poden demostrar que hi ha més incidència en certes persones o que és un factor de risc, però no poden demostrar que hi hagi una relació causa-efecte.
Segurament, al marge d’haver jugat a futbol has de tenir altres elements predisposicionals que et porten a poder tenir aquestes malalties neurodegeneratives, però el que està clar és que això no ajuda perquè el cap no està pensat perquè tu repetidament li vagis generant petits traumes colpejant una pilota o el cap d’un altre jugador que també lluita per la pilota, que això també passa sovint al futbol. És un tema a observar i és un tema que pot portar en determinats moments a prendre algunes decisions. Per exemple, en el futbol americà ara, que han tingut molts problemes amb les commocions cerebrals, també estan canviant les normes en les categories inferiors per evitar aquests problemes que s’estan produint perquè la gent als Estats Units està deixant de jugar a futbol americà perquè té por, ja que han sortit molts casos.
Aquí no se li està donant tanta bola perquè probablement no s’associa tant practicar futbol i partir aquest tipus de malalties, però si van sortint més estudis que apunten en aquesta direcció, jo crec que potser la FIFA, la UEFA i altres organismes s’hauran de plantejar que potser a determinades edats s’ha d’eliminar la possibilitat de fer aquest tipus d’accions per evitar les lesions esportives. De totes maneres crec que encara necessitem una mica de temps per poder trobar evidències que siguin més consistents a nivell científic i que realment es pugui dir que això augmenta la probabilitat de patir una malaltia neurodegenerativa en un percentatge determinat que fa que sigui un risc massa alt per a assumir-lo dins de l’esport de formació.
Hi ha una frase de l’estudi que diu: “els homes són més propensos a experimentar lesions traumàtiques mentre que les dones pateixen amb més freqüència lesions que requeriran cirurgia reparadora”. Per què passa això?
A veure, això és del mar teòric i això no és una troballa nostra, però té a veure amb el que t’explicava abans. Va relacionat amb el tipus de comportament dins del joc, la fisiologia i la biomecànica dels cossos masculins i femenins que fa que es comportin diferent davant d’una situació lesional perquè un home i una dona tenen una hormonalitat diferent que fa que l’home tingui més massa muscular i aquesta massa muscular, sense fer cap programa d’entrenament específic, té aquest efecte protector que s’aconsegueix si tu fas un programa de prevenció de lesions en el que hi ha entrenament de força.
Això fa que l’home, per defecte, davant de les mateixes situacions lesives sigui més resistent a la patologia de sobreús que la dona si no fa alguna cosa per corregir-ho. És un tema fisiològic i també mecànic. A més, normalment els homes tenen més tendència a haver practicat esports prèviament i les noies fins ara no han tingut les mateixes oportunitats en l’àmbit esportiu i això fa que els homes tinguin més bagatge, que també és un element de protecció perquè nosaltres sabem que els esportistes que han practicat més esports de jove tenen carreres esportives més llargues, es lesionen menys i fins i tot arriben a tenir més rendiment quan són adults.
Per tant, nosaltres també intentem conscienciar que començar a practicar un únic esport quan tens cinc anys no és una cosa positiva i que la gent hauria de provar diferents esports i fer activitats motrius molt obertes fins als deu o dotze anys i a partir d’aquí especialitzar-se. En general això passa més amb els nois que amb les noies. És freqüent que els nois hagin practicat quatre o cinc esports i les noies potser n’han practicat només un o dos i creiem que això pot ser part d’aquesta explicació. Però això no són resultats propis del nostre estudi, sinó que formen part del marc teòric i venen d’investigacions que han fet altres recercadors a nivell mundial.
Per què hi ha gent que té tendència a lesionar-se més? És qüestió del descans, l’alimentació, la genètica…?
La sort també es pot incloure com a factor perquè també hi ha un component de bona sort o de mala sort, això és així. Que es produeixi una lesió és una cosa multifactorial i quan et preguntes per què es produeix una lesió sempre trobaràs més d’un motiu. Nosaltres parlem de prevenció de lesions quan minimitzem el risc, però el risc zero no existeix. Sempre que es fa una activitat esportiva es pot patir una lesió. Hi ha gent que tendeix més a patir certes lesions potser per la seva estructura, evidentment, si has tingut una lesió prèvia sempre és més fàcil que en tinguis una altra, per exemple, amb les lesions de turmell.
El factor número 1 que explica que tinguis una lesió de turmell és d’haver patit una lesió de turmell prèvia. Si s’ha patit una lesió de gravetat, es tendeix a patir-ne més si no es posa èmfasi en intentar evitar-les, ja sigui amb proteccions o treball específic. És difícil de dir per què hi ha gent que té més tendència perquè és un tema molt complex. Et diria que hi ha gent que lamentablement té mala sort perquè a vegades es veuen coses que només es poden atribuir a la mala sort.
Imatges cedides per Javier Peña
