La notícia que més volien esquivar els aficionats catalans a l’handbol d’ençà de la marxa pomposa i elegant a la vegada de Nikola Karabatic s’ha advingut aquesta setmana. Daniel Saric abandonarà la disciplina del Barça a final de temporada. Ho avançava Catalunya Ràdio dilluns i tot i que ni jugador ni club ho han confirmat, la veracitat del fet sembla més que contundent. Absolutament fidedigne. Saric és considerat com un dels millors porters d’handbol dels darrers anys i, amb 38 anys, encara té carrera esportiva per davant. Potser els neòfits s’estranyen però la longevitat dels porters en l’esport dels set contra set és singularment alta a l’elit.
Saric va arribar al Barça procedent del Sant Antonio de Navarra fa set temporades i en aquest lapse de temps ha esdevingut, per mèrits propis, nivell esportiu i carisma un ídol del Palau Blaugrana, un dels millors porters de la història de l’entitat. Més val no ser ordinals en una porteria que ha vist mites com Lorenzo Rico i David Barrufet o monstres com Svenson o Peric. Saric mereix ser considerat un membre de l’elit de la porteria blaugrana i serà recordat com un heroi de les últimes dues Copes d’Europa que s’han tenyit de color blaugrana, la del 2011 i la de 2016. No deu haver-hi ningú al vestidor del Palau amb més ganes que ell d’arrodonir aquest palmarès amb una tercera màxima competició europea. I ja se sap que el bitllet per la Final Four de Colònia passa per una escala de gran dificultat com és l’eliminatòria amb el Kiel.
Saric és, actualment, el monarca indiscutible de la porteria del Barcelona. Quan va arribar va compartir posició amb els últims anys de Barrufet, el gran mite de la secció. D’ell va heretar el ceptre oficiós que en tots els equips del món té un dels dos porters. Fan equip, s’alternen, es combinen. Però la jerarquia és la jerarquia. El mandat de Saric s’ha consolidat amb els anys i és un d’aquells exemples a la pista de professionalitat i ambició portades a l’extrem. I aquesta és una virtut que, en la descafeïnada lliga Asobal per una màquina com la blaugrana, no ha estat sempre estesa del tot. Saric es va aferrar a la seva pròpia monarquia quan el Barça va fitxar l’imponent Arpad Sterbik i va mantenir el seu pes en minuts i presència. Els últims anys s’ha complementat amb Gonzalo Pérez de Vargas, el gran successor, el nou Barrufet que ja és un porter top però que l’any que ve haurà de succeir en el càrrec al seu mestre i referent.
https://www.youtube.com/watch?v=Wphb8A_xMDg
Nou Rei de Qatar
El Rei Saric se’n va però no abdica. Ans al contrari. Té les piles de l’handbol amb bones provisions i sembla que l’afició el podrà seguir gaudint, quan ja no sigui porter blaugrana, en les aparicions internacionals del Qatar. Ell va ser la pedra angular sobre la que Valero Rivera ha construït un imperi handbolístic, el gran fitxatge de l’Emirat, que aprofitava la jubilació internacional del jugador bosni. Lluny de lluir galons i no implicar-se, Saric s’ha fet seu el projecte d’Orient, va ser peça clau en la històrica plata mundialista assolida i és un dels grans arguments amb els quals l’entrenador català aspira a la primera medalla asiàtica d’handbol de la història dels Jocs, aquest estiu a Río.
L’oferta que li ha fet l’Al-Quyiada li permetrà jugar a l’emirat com la resta de companys de la selecció –ell comptava fins ara amb un permís especial– a més de solucionar-se literalment la vida amb un important contracte i beneficis extra-esportius com la pròpia nacionalitat.
Sembla que Borko Ristovski serà el regal que els Reis Mags portaran al Barça com a segon porter de garanties. Farem bé tots plegats de no dipositar sobre ell, ni tant sols sobre Gonzalo, la pressió de no enyorar Saric. Al simpàtic bosni se’l trobarà a faltar. No té la corpulència d’Sterbik, la intuïció d’Alilovic, l’explosivitat d’Anderson, la tècnica de Landin o la trajectòria d’Omeyer. Té la seva màgia, de la que hem gaudit tant de temps. Es diu Saric i menja a banda. Com sempre han fet els Reis.
