En aquell mateix moment, moltes veus de la psicologia, el coaching, el periodisme, entrenadors i esportistes diversos varen donar la seva opinió al respecte.
Alguns deien que la seva valentia a l’hora d’exterioritzar les seves dificultats li permetria enfrontar-se a les causes molt millor i, així, gestionar tot allò que li estava passant. Uns altres pensaven que això no semblava una bona idea perquè condicionava l’entrenador a no posar-lo als propers partits, ja que estava descentrat i amb un nivell de rendiment discutible. Alguns insistien que els semblava molt bé, tot i que això és un esport i se’l jutja per com ho fa objectivament: com se senti el jugador, afecta poc. Fins i tot deien que el seu nivell seria el mateix, sense tenir en compte que a València era un jugador diferent.
De fet, les paraules de l’André eren que no gaudia del joc, que gestionava fatal les crítiques i que no responia a les expectatives creades. I les conseqüències són que, en no donar allò que podia donar, tenia el fre de mà posat, li feia molta vergonya sortir de casa. Tenia uns forts pensaments negatius, que s’acabaven complint, i molta por a l’errada.
Exemples d’esportistes d’elit
Més tard, van dir que quan algú és dins l’elit és difícil que tingui problemes psicològics que l’afectin en el rendiment, perquè sinó no serien d’elit i molts d’ells, ni tan sols professionals. Segur? No serà que es refugien en les lesions, gastroenteritis, problemes personals o familiars abans d’admetre públicament que estan en un estat d’ansietat, angoixa o depressió?
Socialment ens veiem impotents davant d’aquests fets i pensem que els problemes mentals et fan més dèbil. Per tant, ningú et voldrà. Ets molt bo i no et pots permetre moments de debilitat.
És com el tractament cap a l’homosexualitat. Algú creu de debò que hi hagi tants pocs homosexuals o lesbianes a l’elit? Si és un reflex de la societat, hi són. Si sortissin tots i totes acabaríem normalitzant la situació, com també passa en el masclisme esportiu: més directives, entrenadores, presidentes, àrbitres… i llavors no haurem de potenciar la paritat com un esnobisme recalcitrant; són bones per les seves aptituds i, a més a més, són dones.
Rafa Nadal es va passar una bona temporada amb un baix rendiment. Eren aspectes d’autoconfiança, motivació, crisis personal i mental o només era qüestió d’entrenaments amb més qualitat? Valentino Rossi després de l’última carrera diu que té por a sortir a córrer: és psicològic?
També el campió Lewis Hamilton se sent abatut, amb poca ambició. Els companys d’equip diuen que no són coses externes, sinó que podria ser la dieta vegana que li treu energia o la meditació Zen que l’ha deixat sense la mala llet que es necessita en aquest món de la Fórmula I. Allò que més em sorprèn és que diuen que el Hamilton d’abans tornarà. La pregunta és: com ho farà?
Exterioritzar les emocions
A tots ens venen al cap esportistes d’elit que les han passat magres amb molta discreció, sense mediatitzar-ho, tot i que han anat a psicòlegs, psiquiatres, terapeutes, coachs, etc. La gran majoria pot gestionar-ho òptimament i d’altres sembla que no ho han pogut resistir i han acabat les seves carreres esportives amb més o menys discreció.
Seria un gran avenç que els esportistes exterioritzessin les seves emocions i els seus bloqueigs perquè s’han de tractar com les lesions o les gastroenteritis amb professionals. Si ho normalitzéssim, tot semblaria molt més senzill per a l’esportista.
Tots hem estat, som o serem André Gomes. Us encoratjo a verbalitzar-ho i posar-hi fil a l’agulla perquè les persones del nostre voltant de ben segur que ens volen ajudar; només cal comunicar-se i focalitzar-te en els aspectes psicològics, que són claus per a l’esport i per a la vida.
