Avui és 14 de juliol, Diada Nacional a França i festa jacobina i xovinista per excel·lència. L’aniversari de la presa de la Bastilla. Un dia subratllat al calendari del país de l’hexàgon que, esportivament, es plasma cada any en una etapa del Tour amb clara ascendència pàtria. Al país de la ‘Grande Boucle’ en el qual cap ciclista local és capaç de guanyar –com tampoc guanyen Roland Garros– des de fa més de mig segle el gran premi al que aspiren molts ciclistes és a passar a la història amb una foto victoriosa, alçant els braços, un 14 de juliol. L’etapa del dia 14 és una de les que els organitzadors programen amb més intenció. No sempre és de muntanya, sinó que més aviat va canviant però sempre depara algun al·licient afegit que sumi, que la faci encara més especial. En aquest Tour –fins ara força descremat, tot sigui dit de pas– hi havia grans esperances dipositades en l’etapa que ja s’està disputant. I no només perquè avui sigui festiu a França. Sinó pel nom del cim on s’ubicava la meta.
El Mont Ventoux és un dels grans mites del ciclisme. Com qualsevol persona amb olfacte idiomàtic o que hagi cursat una variable de francès a l’ESO deu endevinar, el seu nom fa referència al vent. És el mont ventós. I avui, finalment i a desgrat de la molta expectació que hi havia generada –els favorits de la general han coincidit en totes les anàlisis prèvies que havia de ser l’etapa definitiva– s’ha hagut de cancelar part del recorregut. El Mont està massa Ventoux. Es preveuen ratxes de vent de més de 120 quilòmetres per hora i l’etapa acabarà a mig ascens. El trajecte que faran les millors cames del món tindrà sis quilòmetres i 500 metres de desnivell menys. L’etapa acaba al Chalet Reynard. On acaba la vegetació. On comença “la lluna”.
L’observatori de dalt de tot, com se’l veu des de lluny, com està aïllat de cap serralada però sobretot els seus quilòmetres finals sense vegetació, víctima també de tant de vent. Això és el que val al Ventoux el propi sobrenom de “La Lluna” o “el Calb”. En el decurs de la seva ascensió hi ha cinc nivells diferents de vegetació, des d’un frondós bosc fins a un desert erm, i se succeeixen tots els climes europeus. Fins i tot la UNESCO el té protegit com a “Tresor Natural” per la seva biosfera. Quan hi puja el Tour són centenars de milers els espectadors que hi van, dies abans, per veure passar la caravana.
El Ventoux és muntanya de mites. El més conegut, Tom Simpson, que hi va morir per la calor asfixiant, la falta d’oxigen, les amfetamines i l’alcohol. El trampós Lance Armstrong hi va deixar guanyar Marco Pantani, en una de les imatges més recordades de l’època de més pixarades fluorescents i sangs adulterades de la història. Al Ventoux Merckx, el millor ciclista de la història, hi va homenatjar el seu millor amic mort dies abans amb una victòria que va arribar a posar-lo en perill i és cèlebre la imatge del Caníbal requerint oxigen artificial.
Avui el Tour no pot tornar a una muntanya massa “Ventoux” però segur que, a la frontera entre la terra i la lluna, els ciclistes no podran evitar alçar la mirada amunt, contemplar l’autoritat imponent del monstre, i agrair a tots els àngels del cel haver-se estalviat aquest infern.
