Aquesta setmana Marc Soler ha estat protagonista d’una portada de diari, d’unes quantes entrevistes, d’un munt de perfils i de tertúlies radiofòniques. Guanyar la París-Niça amb 24 anys ja ho té, això: etiquetes de tota mena, anuncis d’un futur gran campió del Tour de França, emoció desbordada i esperança que ben aviat sigui la roda a seguir per tots els seus rivals. Tot allò amb que han de conviure els corredors amb més talent a casa nostra quan treuen el cap a l’elit de forma definitiva: pressió mediàtica, elogis infinits, expectatives pels núvols. El millor escenari possible perquè un jove ciclista deixi de tocar de peus a terra, vaja.
Marc Soler és tan conscient del talent que té com del llarg camí que encara ha de recórrer per esdevenir un ciclista dominant. La humilitat, afortunadament, ve de sèrie. Quants guanyadors d’una París-Niça diuen en l’entrevista post-cursa que en la propera prova intentaran ajudar els seus líders d’equip? Mentre els mitjans parlen d’un Tour de França on encara no ha debutat, ell es postula com el millor gregari possible per a la següent cursa del calendari. La de casa, la Volta que ja l’ha vist ser protagonista en diverses ocasions.
Quan Marc Soler va fer el salt al Movistar des del planter del Lizarte ja sabíem que era un ciclista complet amb un físic i una ambició que feien augurar una llarga carrera com a professional. En categories inferiors liderava l’equip des de l’exemple: els atacs des de lluny amb ganes de destarotar la tàctica conservadora d’alguns dels seus rival eren marca de la casa. El seu salt a l’equip d’Unzué, Valverde, Quintana i companyia va convertir-lo en un aprenent. D’exhibir-se en la seva categoria en curses arreu de l’estat espanyol a acostumar el cos a distàncies molt més llargues i amb jornades sobre la bicicleta molt més exigents. Aquella era una de les seves grans preocupacions: seria capaç de guanyar resistència i arribar als finals d’etapa amb forces per no perdre pistonada davant rivals fins a 20 anys més gran que ell?
El campió del futur
Lluny dels focus, Marc Soler va tenir una bona arrencada en el ciclisme professional. Després d’un parell de curses de tempteig, a la Volta a Algarve va ser 20è a la contrarellotge, 18è a la general i el segon millor a la classificació de joves, només superat per l’italià Davide Formolo.
Un mes més tard, i abandonant per un dia la funció de gregari al Movistar de Valverde, Marc Soler va caçar l’escapada bona a la sisena etapa de la Volta a Catalunya, la seva primera cursa World Tour, ben a prop de casa: en l’arribada a Port Aventura Soler ho va intentar a l’esprint i va acabar quart en un grup de 13 escapats entre els quals hi havia Alaphilippe, Van Garderen, Kruijswick, Molard o Paterski. 6è lloc a la clàssica d’Amorebieta i uns quants mesos de rodatge en proves menors el van conduir al Tour de l’Avenir, el seu objectiu de temporada.
L’experiència com a professional el situava com un dels grans noms d’aquella edició de 2015 i Marc Soler no va decebre. De menys a més i amb un rol molt sòlid durant les etapes d’alta muntanya, el català va guanyar la general.
La seva primera aparició als mitjans, els primers auguris escrits d’un futur campió. Inscriure el seu nom allà, certament, era prometedor: l’Avenir l’havien guanyat amb anterioritat Nairo Quintana, Bauke Mollema, Johan Esteban Chaves, Warren Barguil o Miguel Ángel López. També ciclistes més discrets, com Romain Sicard o Rubén Fernández. Però guanyar l’Avenir és un avís evident d’un talent enorme. Més encara quan Soler va guanyar amb més d’un minut de marge sobre Jack Haig.
La primera victòria com a professional
El 2016 vam tornar a veure una versió gregària de Marc Soler a la Volta a Catalunya, en clara progressió fins a ser un dels homes claus en la darrera etapa a Montjuïc que va acabar abandonant per pur esgotament. Els resultats individuals eren irrellevants en una nova temporada d’aprenentatge fins l’arribada de la Route du Sud, una prova menor del calendari francès en què el Movistar va aprofitar l’absència d’altres equips World Tour per lluir-se. Nairo Quintana es va endur la general però Marc Soler es va endur els focus després d’aconseguir la seva primera victòria com a professional en una etapa de muntanya en què es pujava el Tourmalet i s’acabava en una ascensió en un port de 1a. Soler, que primer s’havia escapat i després havia treballar al capdavant del grup de favorits, va atacar als quilòmetres finals en solitari.
El segon lloc a la general de la Route du Sud seguint el ritme de Nairo Quintana pocs dies abans de l’inici del Tour eren un clar indicador del seu bon estat de forma. Soler havia trobat el seu moment per brillar amb tot just 22 anys.
L’explosió a la Volta a Catalunya
L’any passat Soler va fer un salt de qualitat evident. El tercer lloc a la darrera etapa de muntanya de la París-Niça amb escapada compartida amb David de la Cruz i Alberto Contador i la consideració de quart millor jove de la competició van ser el preludi d’una Volta a Catalunya esplèndida, on va ser protagonista en quatre etapes diferents i on, malgrat treballar per Valverde, va acabar tercer a la general. Una versió ambiciosa i persistent d’un corredor que ho va intentar a La Molina, que va enamorar a Lo Port, que va causar alarma general en un boig descens cap a Igualada i que va animar el ritme a Montjuïc. Una actuació, sense victòries, triomfal.
https://youtu.be/n6lBRFfvHYM?t=39m10s
Durant la Volta Alejandro Valverde va dir: “guanyarà el que es proposi guanyar” i el Purito Rodríguez el va catalogar com el “futur del ciclisme espanyol“. Poques hores després, al programa de ràdio l’Etapa Reina, el Marc ens confessava que aquelles paraules li feien gràcia però que també eren un bon “marrón“: “no em fa gaire gràcia que em comparin amb ciclistes que ho han guanyat tot. De moment només he fet petites coses“.
Debut a una gran volta
Ja perfectament rodat a l’elit, la temporada de Marc Soler va ser la primera en que va mostrar un nivell regular durant tot el curs. 5è al Gran Premi Induráin, el català va tornar a lluitar entre els millors al potent Tour de Suïssa, on va acabar 8è a la general després de patir en les grans ascensions i fer un bon paper a la contrarellotge (7è). El seu debut a una gran volta il·lusionava i el de Vilanova, per fi, a les acaballes del seu tercer any com a professional, va aparèixer a la Vuelta a Espanya.
Molt lluny de la lluita per la general després de perdre 14 minuts en l’etapa andorrana, Soler va convertir-se en un dels grans animadors de la prova, escapat en nombroses ocasions i amb la sensació permanent que amb una millor planificació d’equip podria haver lluitat per altres objectius. Ho va intentar a Alcossebre, a Múrcia o a Cantàbria, sense èxit, i va acabar en un intranscendent 48è lloc a la general.
Aquest 2018 Marc Soler ja ha pujat al podi de la general d’Andalusia (tercer, passant la mà per la cara a Landa) i s’ha endut la París-Niça després de ser segon a la contrarellotge i atacar a 50km de meta en una darrera etapa marcada per la pluja trencant totes les normes del ciclisme conservador del movistar.
Un nou pas cap a l’elit amb 24 anys abans de disputar la seva quarta Volta al servei de Valverde i Quintana, de tastar la París-Roubaix, d’intentar ser protagonista a les ardeneses i de liderar l’equip a la Dauphiné mentre espera l’arribada de la Vuelta a Espanya.
L’ambició, des de la calma
Marc Soler és el ciclista que fa un parell d’anys, a la Volta a Catalunya, abans de començar una etapa, comentava la jugada tranquil·lament amb família i amics de Vilanova. Algú que se sorprenia quan la gent li demanava una fotografia al seu costat en el seu debut com a professional. Algú prou atent per agrair la felicitació d’un programa de ràdio local el mateix dia que ha guanyat la París-Niça i que ha centrat les mirades de tots els grans mitjans de comunicació. El corredor que brilla a casa i guanya a França.
Com dèiem abans, la humilitat ve de sèrie. Tranquil com pocs abans i després de les curses, l‘ambició el desborda dalt de la bicicleta. Vés a saber què guanyarà en el futur. Només sabem que el gaudirem com pocs. Que visqui el ciclisme a l’atac de Marc Soler, el campió de la París-Niça 2018.
