Des del 25 d’agost i fins al 16 de setembre, l’estat espanyol acull la que es considera que és la tercera competició ciclista en importància després del Giro d’Itàlia i el Tour de França: la Vuelta a Espanya, que divendres va arribar als Països Catalans. Després de l’entrada en l’accionariat de l’organització de la cursa dels propietaris del Tour de França, Amaury Sport Organisation (ASO), el 2014, la ronda espanyola ha mirat de fer un salt de qualitat per guanyar repercussió i influència i, tot i que li queda molt camí per recórrer, segons sembla, les xifres d’audiència i de patrocini no paren de créixer. Però el que passa aquests dies per les carreteres de l’Estat va molt més enllà de l’esport i els beneficis d’una empresa privada: té implicacions també polítiques i econòmiques.
Getxo, la localitat d’on va sortir dimecres la 17a etapa, es va despertar hores abans de l’arrencada, precisament, amb cartells reivindicatius: «La Vuelta ez da kirol hutsa» (La Vuelta no és només esport), «Vuelta, alde hemendik» (Vuelta, fora d’aquí) i «Amnistia». Igualment, nou vehicles d’equips participants estacionats a Portugalete i Barakaldo van aparèixer amb pintades en què es podia llegir, entre altres missatges, «Alde hemendik» (Fora d’aquí), en protesta pel pas de la ronda per Guipúscoa i Biscaia en l’etapa que va acabar a l’Oiz.
La relació entre la Vuelta i Euskal Herria ha estat marcada, històricament, pel context polític. L’any 1978 el primer sector de la darrera etapa, entre Amurrio i Sant Sebastià, es va interrompre a Durango, amb la carretera tallada amb bigues de fusta i pedres. Es va neutralitzar fins a Zarautz i només es van recórrer 35 quilòmetres. A la tarda es va mantenir la prova final, però es van anul·lar els resultats perquè els ciclistes eren increpats pels espectadors. Després d’això, no va ser fins 33 anys després, el 2011, que la Vuelta va tornar al País Basc.
Els partits de l’Estat marquen el recorregut per Catalunya
El pas de la Vuelta pels Països Catalans també es pot interpretar des d’una òptica política. Malgrat que els Països Catalans gaudeixen dels Pirineus i de ports de muntanya atractius per als ciclistes, el pas de la cursa no ha estat repartit de forma equitativa entre les diferents parts del país. Si ens fixem en els darrers anys, des del 2012 Catalunya ha acollit tres sortides i set arribades d’etapa, repartides en les edicions del 2012, 2013, 2016, 2017 i 2018. D’aquestes, quatre tenen com a protagonista la ciutat de Lleida. En l’edició d’enguany, Lleida és la meta de la 18a etapa i l’inici de la 19a; el 2015 va ser l’arribada de la 15a etapa i el 2012, l’arribada de la 8a.
Tarragona, per la seva banda, se situa en segon lloc d’aquesta «classificació»: ha acollit l’arribada de la 4a etapa l’edició passada i també la meta de la 12a etapa el 2013. Valls, Castelldefels i Bagà, el 2013, i Barcelona, el 2012, són les altres localitats de Catalunya que han viscut l’inici o el final d’una etapa de la Vuelta. A partir dels noms, però, podem anar més enllà del simple recorregut i de la geografia i veure qui i per què aposta, dels ajuntaments i diputacions catalans, per rebre una competició com la Vuelta a Espanya.
De les 10 etapes analitzades en les quals ciutats i pobles de Catalunya han estat inici o final d’etapa, que apleguen cinc localitats, en set casos el govern era del PSC (Lleida, Bagà i Tarragona) i en una altra, Castelldefels, del Partit Popular quan hi va passar la cursa. A Barcelona, per bé que governa CiU, va ser la vicepresidència de la Diputació, ocupada per Alberto Fernández Díaz, del PP, la que va impulsar que la capital del país revés la Vuelta 13 anys després de la darrera arribada. Valls, per la seva banda, era governada per CiU en el moment de ser sortida d’etapa. Així doncs, dos partits que tenen el 15% dels ajuntaments de Catalunya han capitalitzat el 80% de les etapes de la Vuelta a Catalunya.
Aquesta relació no és casual. La Vuelta a Espanya no només es basa en interessos esportius per decidir el seu recorregut. Les ciutats que volen ser inici o final d’etapa han de presentar candidatura i, en funció de què interessa a l’organització i del cànon que les poblacions estan disposades a pagar, s’inclouen o no en el recorregut. Tarragona, per exemple, havia demanat també ser una altra vegada meta o sortida, però finalment la seva proposta va ser descartada. La situació política, doncs, ha influït, i molt, en les apostes dels municipis i la seva relació amb la tercera competició ciclista del món. La majoria han explicat obertament que prefereixen invertir en la Volta a Catalunya abans que fer que el nom de la població es relacioni amb la Vuelta.
Castelló i Alacant, parts fixes del recorregut
Al País Valencià, per bé que el context és diferent i el repartiment de forces polítiques als ajuntaments també, són els ajuntaments del PP i del PSPV els que majoritàriament han impulsat ser part de la Vuelta; sobretot les localitats costaneres, que veuen un aparador turístic en l’exposició que suposa ser part del recorregut, davant la resta de l’Estat i dels milers d’espectadors de tot el món.
D’aquesta manera, des del 2012 el País Valencià ha acollit 21 inicis o finals d’etapa, dels quals 12 han estat per decisió de governs del PP, sis del PSPV, un de Ciutadans i un de Compromís. Val a dir, però, que en l’edició del 2015 un ajuntament de Compromís, València, i un dels Verds, Torrevella, van ser els encarregats de rebre la Vuelta en un consistori en el qual havien aterrat tot just dos mesos abans. Qui havia fet la proposta era l’anterior govern, del PP.
Ser inici o final d’etapa per impulsar l’economia?
L’arribada aquest divendres i dissabte de la Vuelta a Espanya a Lleida té un cost per a la ciutat, només en concepte de cànon a pagar a l’organització per tenir el privilegi, de 60.000 euros. A aquest import s’hi han de sumar les despeses relacionades amb la seguretat, l’adequació de carrers o la publicitat. Sigui com sigui, experts i administracions afirmen que només el retorn que té en el sector serveis ja compensa la inversió feta.
En l’última edició en què Lleida va ser punt d’arribada de la Vuelta, el 2015, la repercussió econòmica per a la ciutat va ser de 120.000 euros. Aleshores van pernoctar a Lleida unes 600 persones; aquest any se’n preveuen unes 1.000. Unes xifres, doncs que deixen la balança inversió-benefici molt equilibrada, i que els promotors justifiquen amb la visibilitat internacional que es donarà a la capital del Segrià.
Sigui com sigui el retorn promès no és quantificable, i l’oposició i les veïnes reclamen que, en lloc de buscar un retorn de la inversió pública en el sector privat, els diners es destinin directament als problemes de la ciutat. Política i economia, doncs, es barregen i fan servir l’esport com a eina per arribar a objectius que queden ben lluny de les dues rodes.
