Ressenya del llibre “Desde lo alto se ve el mar”, de Julen Gabiria, publicat per Libros de Ruta.
Recorden vostès la Clàssica (o millor dit, Klasikoa) del 2016? Aquella en què Bauke Mollema es va escapar just quan coronava l’últim mur i després es va posar en mode contrarellotge fins a la meta mentre Purito, Valverde i Gallopin feien com si volguessin perseguir-lo. Mollemisme en estat pur. Doncs, no em preguntin per què, la meva ment
se n’ha anat allà durant la lectura d’aquest llibre meravellós. No és que al llibre hi aparegui el de Froninga. Tampoc es xerra del ciclisme de 2016. Però se m’ha fet present la figura de Mollema pedalejant cap a la victòria de la mateixa manera que la història flueix i van passant les pàgines.
Desde lo alto se ve el mar, de Julen Gabiria, és una novel·la molt humana. La història comença a Euskadi en plena Guerra Civil. Guernica. Una família trencada. Un nin que s’havia fet fan de Gino Bartali per fer la contra al seu pare, que era més d’Ezquerra. El mateix nin que fuig –com tants altres cap a l’exili a la Rússia comunista, deixant enrere
la seva família. El mateix que intenta tornar a casa amb la caravana del Tour i que aconsegueix conèixer el seu ídol pujant el Galibier.
De sobte, la novel·la fa un tomb. Un gir inesperat. Un atac sec a molts quilòmetres de la meta. Som a Ponte a Ema, a la Toscana italiana, el 1943. Mussolini governa amb mà de ferro. La Segona Guerra Mundial és al zenit. Allà arriba el nin de la guerra a la recerca del seu ídol. Allà es troba una sèrie de personatges que, cada un a la seva manera, estan fent la seva pròpia revolució contra el feixisme. Un projecta pel·lícules italianes xereques, un altre fica cireres al pa, el de més enllà falsifica documents d’identitat, un frare amaga jueus en un monestir, la lletera es vesteix amb roba bonica i sandàlies blanques… i el campió, Bartali, transporta documents falsificats amagats a la seva bici per salvar centenars de jueus perseguits pel feixisme.
I les bicis? Les bicis són només un pretext per contar una història bellíssima de petites resistències quotidianes. Una història que, a més, en gran part va succeir realment: Guernica, els nins de la guerra fugint a bord de l’Habana, la xarxa de salvament de jueus en què va col·laborar Gino Bartali…
Tot això escrit amb un estil molt fluid que fa que les pàgines passin gairebé sense adonar-nos-en, com els quilòmetres de qualsevol bona clàssica, que ens atrapen a la cadira durant hores. Per això, no m’estranya que Gabiria, amb aquest llibre editat originalment en eusquera, guanyés el premi Igartza el 2004 i que des de llavors no s’hagi aturat de reeditar. Fins i tot es va publicar en neerlandès abans que en castellà. Dissortadament encara no s’ha publicat en català.
Una vegada més hem de donar l’enhorabona a Libros de Ruta per decidir-se a editar aquest text. Més, en un any tant complicat com va ser el 2020. El llibre m’ha encantat. A més, és molt bonic i de portada senzilla, reconeixible a quilòmetres. Tot un encert. Així que els convid a que agafin el llibre i s’hi submergeixin. Segur que no l’amollen fins al final.
Ja ho veuen: ni Mollema, ni Klasikoa, ni 2016. Més aviat, Bartali (i Ezquerra; no s’enfadi ningú), la Toscana, 1943. Sense cap altre nexe d’unió més que les emocions.
Postdata: Per si en Julen llegeix això, la teoria de la política i la bellesa de les dones no pot estar més equivocada. Ho sento, però s’havia de dir i s’ha dit.
