Gino Bartali, el primer gran campió italià, guanyador de tres Giros d’Itàlia (36, 37 i 46) i dos Tours de França (38 i 48), va ser un escalador amb una força innata, que va tiranitzar la muntanya fins l’arribada, com ja vam explicar la setmana passada, de Fausto Coppi i la seva professionalització i tecnificació del ciclisme.
Bartali, o Ginotaccio com se l’anomenava Itàlia (que ho podríem traduir com a Gino el dolent), era la representació màxima d’un bon vivant. Fumar i beure no van estar mai dins de la seva llista de vicis que empitjoren el rendiment esportiu, era una autèntica figura per la societat italiana de la primera meitat del segle XX.
Tot i que no tot van ser alegries, al 1935, el seu germà petit Giulio, que també havia iniciat de forma recent la pràctica del ciclisme, mort a causa d’un accident. El dolor, va provocar que Bartali decidís deixar el ciclisme de forma permanent, tot i que poc després les persones més properes al ciclista el van convèncer que la millor manera d’honorar la memòria del seu germà era seguir competint. I així ho va fer.
El ciclista del règim
L’èxit esportiu del ciclista de Florència també va coincidir amb l’arribada i consolidació al poder del partit feixista de Benito Mussolini. A més a més, les creences catòliques del ciclista i la seva ideologia conservadora, el van convertir en la imatge perfecte per les camises negres del dictador italià. Circumstància magnificada pels desitjos del Ducce que Bartoli sortís guanyador del Tour de 1938, com va acabar succeint pel gaudi de Mussolini.
Però va esclatar la Segona Guerra Mundial i les competicions ciclistes es van cancel·lar. A Gino, a més a més, va coincidir l’aturada amb els teòrics millors anys de la vida esportiva d’un ciclista, dels 26 als 30, però això no vol dir que deixés d’entrenar, i com el mateix Coppi, durant els anys del conflicte bèl·lic seguirien entrenant.
Un secret de 60 anys
Precisament els dos fets relatats anteriorment el van convertir en una figura clau durant la Guerra gràcies a una circumstància que no es va descobrir fins l’any 2003, tres anys després de la mort del ciclista, gràcies a un diari de Giorgo Nissim, on detallava el funcionament d’una xarxa clandestina per aconseguir els documents necessaris per salvar els jueus italians que Hitler volia enviar als seus camps d’extermini, i on Bartali jugava un paper providencial.
Bartali, que gràcies a la seva imatge dins el règim podia entrenar lliurement per les carreteres italianes, principalment la Toscana i l’Umbría, va rebre una petició de l’arquebisbe de Florència, Elia Dalla Costa, que demanava a Gino si podia fer de correu. Però un correu ben especial on, aprofitant els tubs del xassís de la seva bicicleta transportés fotos i documents falsos des del lloc de confecció a la seva destinació final. Els documents tenien una missió simple, salvar a jueus d’una mort segura o una deportació a un camp de concentració nazi. El ciclista italià va acceptar-ho sense dubtar, i els seus viatges, camuflats en sessions d’entrenament, van servir per salvar la vida a 800 jueus italians.
Bartali no en va parlar mai, ni en va fer gala, ni tan sols un cop finalitzada la guerra, de la seva tasca humanitària, tot i que seguia sent assenyalat com un fidel al règim feixista de Mussolini. De fet, aquesta actitud de total discreció, fins i tot es transportava amb les conversacions amb la seva família. El seu fill, Andrea Bartali, ho deixava clar: “El meu pare era un catòlic fervent. Gairebé mai ens va parlar del que va fer durant la guerra. Només ens deia que “al llarg de la vida, hi ha coses que es fan i prou””.
I tot seguiria a l’anonimat si no fos perquè el fill de Nissim, que era un dels membres de la trama, ho va trobar relatat al diari del seu pare.
Homenatges posteriors
Al 2013, Bartali va ser escollit “Just entre les Nacions” per la Yad Vashem, la institució, amb seu a Israel, que es dedica a mantenir viva la memòria de l’Holocaust. També aquest 2016, durant la disputa de la prova ciclista de la setmana Coppi i Bartali, la invitació del Cycling Academy Team, el millor equip ciclista d’Israel, va permetre que aquest, per homenatjar al ciclista de Ponte a Ema, van recórrer la ruta que tantes vegades va recórrer per salvar tantes vides, de Florència a Asís.
