Entrevistem el ciclista menorquí en aquest inici de temporada, en què vol ser a París 2024 i ser una peça important al Movistar Team
Quan parlem d’Albert Torres (Ciutadella de Menorca, 1990) estem parlant de tot un campió del món de Madison l’any 2014 i d’un home que acumula nombroses medalles internacionals de ciclisme en pista. Olímpic a Rio 2016 i Tòquio 2020, el passat mes d’agost va ser medallista de plata mundial en la prova de puntuació. Aquest 2024, però, no ha començat de la millor manera pel menorquí perquè uns dies abans que comencés el campionat d’Europa de ciclisme en pista va agafar la Grip A i les seves opcions de medalla van baixar en picat. Malgrat això, Torres va ocupar l’11a posició en Òmnium i la 10a en la de Madison fent parella amb el castellonenc Sebastià Mora.
Hem xerrat amb ell tot just quan comença la temporada en què buscarà ser als seus tercers Jocs Olímpics a París aquest agost i encara el curs en carretera amb màxima ambició dins les files de l’equip Movistar.
Ja és mala sort agafar la grip just abans d’un campionat.
Sí, sí. Molt mala sort perquè duia novembre i desembre, preparant aquesta competició en concret i l’inici de la temporada amb l’equip Movistar. I al final, per temes de salut, bé, són coses que a vegades se t’escapen i no estan a l’abast de la teva mà, però s’han d’acceptar perquè forma part de l’esport.
Explica’ns com comences a córrer en bici.
Vaig començar als 9 anys al Grup Esportiu es Port, a Ciutadella. I sí que és cert que abans no podia participar en algunes carreres, perquè l’edat mínima era a partir dels 9 anys. Sí que tenia familiars que anaven amb bicicleta i corrien, i a mi m’agradava anar a veure’ls a les carreres. I a partir dels 9 anys em van apuntar els meus pares i són els inicis de la meva trajectòria ciclista. Vaig fer la primera categoria de principiants amb 9 i 10 anys i recordo sobretot gaudir del que m’agradava que era anar en bicicleta. Als 14 anys vaig passar al centre de tecnificació que hi havia aquí a Mallorca, el primer salt significatiu i sobretot personal perquè al final has de deixar la teva illa, Menorca, deixar la teva família i les teves amistats per fer el que més t’agrada, que és en aquest cas el ciclisme. I quan repasses la teva trajectòria esportiva, aquesta decisió, que per sort vaig tenir el suport dels meus pares, va ser molt significativa, fins a dia d’avui.
Amb 14 anys és quan comences a veure que realment hi tens traça i pots tenir futur en el món del ciclisme?
Bé, no sé si futur, però sí que és cert que quan començo en categories inferiors les competicions més importants que podia aspirar en aquell moment eren els campionats de Menorca, també havia participat en els campionats de les Balears. I vulguis o no quan tens l’opció de poder guanyar aquestes competicions en categories inferiors, després et duen amb la selecció balear per anar a córrer els campionats d’Espanya en categoria infantil i els guanyes, van veure potencial i van decidir que fes el pas de formar part del centre de tecnificació de les Illes Balears, el pas natural d’intentar captar els joves amb bones condicions o amb potencial a mitjà i llarg termini.
En el meu cas en David Montserrat em va telefonar i em va demanar si m’agradaria fer aquest pas. Ara ho penses amb perspectiva i també recordes el procés i en aquell moment potser no ets conscient de tot el que suposa. Clar que vaig dir que sí perquè m’agradava i era una oportunitat important, però ara que tinc 33 anys i tinc un fill si et plantegen aquesta situació potser com a pare ho veus de diferent manera, però com he dit abans vaig tenir la sort que els meus pares em van fer costat, sabien que era el que m’agradava i avui dia puc dir que va ser un encert. Quan vaig començar a Menorca compaginava ciclisme en carretera i BTT i vaig ser campió d’Espanya infantil de carretera i pista, però era pista amb bici de carretera i hi havia el campionat d’Espanya de totes les proves de pista, més el de carretera i el de gimcana, era un mix.
Com arribes a ser ciclista de pista internacional i ciclista professional en carretera?
Entrar al centre de tecnificació em va obrir les portes a descobrir el món del ciclisme en pista. A Menorca no hi ha cap velòdrom, no hi ha cap voltadora, no hi ha cap instal·lació on podem practicar i part d’aquest procés va ser que dels 14 i fins als 18 anys, fins a júnior, quan vaig estar al centre de tecnificació s’intensificava molt aquesta disciplina. Vaig deixar la bicicleta de muntanya, vaig seguir compaginant la carretera i la pista i a Mallorca és una tradició el món del ciclisme en pista i el fet d’entrenar i anar en diferents competicions en categories inferiors, sobretot en júnior que em va obrir les portes d’entrar a la selecció espanyola júnior, vaig poder aconseguir medalles a escala internacional i tot va ser un procés evolutiu que avui dia no és comparable perquè ara els nois de 17 o 18 anys ja passen a professional directament, però a la meva època era un procés més pausat, més calmat, més de cremar etapes i tot tenia un poc més de calma. Feies l’etapa de júnior, passaves a sub 23, anant a competicions internacionals amb la selecció, debutes amb la selecció espanyola de pista, ho compagines amb la carretera i és un procés un poc més evolutiu i un poc més senzill. Avui dia és una cosa que m’impacta de quina manera els joves cremen etapes, però per evolució natural, no perquè realment no tinguin el nivell sinó perquè tenen un nivell tan alt i en categories inferiors ja estan entrant d’una manera totalment diferent del que estàvem acostumats i s’està reflectint en el nivell mitjà dels corredors nacionals i internacionals.
La meva trajectòria sí que anava marcada un poc més dedicada al ciclisme en pista, però mai vaig deixar de banda la modalitat de carretera. Intentava compaginar-ho i cercar aquesta oportunitat de passar a professional. Durant aquest procés vaig estar en equips continentals esperant aquesta oportunitat d’arribar a un equip gran i realment em va arribar l’oportunitat amb 30 anys, l’any 2020, l’any de la Covid. L’oportunitat em va arribar en una edat en què jo personalment em sentia preparat sobretot físicament i mentalment per afrontar carreres i sobretot fer-me un lloc a dins l’equip, que per a ells és super important un corredor que no m’han contractat per guanyar carreres, sinó per col·locar els grans líders en situacions complicades, en etapes de planes o aproximadament d’algun punt de carrera en què hi ha molta tensió als darrers quilòmetres, jo crec que l’escola que m’ha donat el ciclisme en pista, l’habilitat i saber-se col·locar o estar a la posició adequada al moment adequat és una cosa que aquesta escola m’ha donat i intento aplicar a la carretera.
Estic satisfet que dins l’equip em tinguin en consideració, que et tinguin aquest respecte de ser un corredor important a dins un grup de corredors per una gran volta que quan es fa la selecció per grans voltes està clar que el líder és el líder, però per una gran volta sempre s’han de tenir corredors que sàpiguen fer la feina, que ho donin tot pel líder i en moments de tensió i etapes planes a vegades són moments difícils que s’han de gestionar i és un poc el meu rol dins l’equip. Vaig fitxar el 2020 i aquesta serà la cinquena temporada al World Tour amb l’equip Movistar, tinc la confiança de l’Eusebio Unzué, els directors i els companys i jo sé quina és la meva feina i això em reconforta. També tinc el meu rol fora de l’equip amb el tema del ciclisme en pista, en què avui dia estem immersos en la classificació per als Jocs Olímpics de París 2024. Al ciclisme en pista s’ha de rendir el dia D i l’hora H, però en el ciclisme en carretera el meu rol és totalment diferent, no he de guanyar carreres, sinó fer que les guanyin els líders del meu equip.
Albert Torres: “Al Movistar no he de guanyar carreres, sinó fer que les guanyin els líders de l’equip”
Com es combina ser professional en pista i carretera?
Al final és una situació senzilla i sobretot natural si l’equip et posa facilitats per saber quins són els objectius. Et poso l’exemple d’aquest 2024, els Jocs Olímpics de París són un objectiu, abans tocava fer l’Europeu de pista i dues copes al món i el que faig és marcar les competicions de pista i les compagino amb la carretera mirant que no se superposin. Hi ha setmanes en què tinc més espai entre carreres i puc anar fent algun entrenament de pista o el treball més específic de carretera el combino amb el de velòdrom fent trasmoto o esprints, he d’anar compaginant les dues coses.
Per exemple, l’any 2022 que pràcticament feia un any, des dels Jocs de Tòquio, que no havia fet pista, vaig passar un any sense tocar la bicicleta de pista i va ser un canvi massa brusc. El fet de poder fer recordatoris i competicions, ja no et dic de fer-ne una o dues vegades a la setmana, però sí que, per exemple, el mes de novembre de l’any passat havia fet molt de treball a carretera, havia estat a Sierra Nevada entrenant, havia estat a Calp amb el Movistar i entre mitges quan estava a casa feia un entrenament o dos al velòdrom. Just abans d’acabar l’any vam estar quatre dies a Mallorca amb el Sebastià Mora fent treball de pista i ja a partir del dia 1 de gener va ser quan em vaig posar malalt i no he pogut entrenar. Aquesta és la dinàmica de feina, sí que quan no hi ha moltes carreres, sobretot al principi d’any, tampoc tens aquesta capacitat d’entrenar molta pista perquè entre carrera i carrera el que necessites és recuperar i potser un recordatori o una sessió de pista de trasmoto el pots fer, però tampoc hi ha gaire de misteri. Si tens una bona condició i fas recordatoris durant l’any jo crec que la gent que ha fet pista en categories inferiors i en fa periòdicament en dues o tres sessions torna a tenir aquesta cadència i aquesta pedalada significativa i diferent de la que estàs acostumat a fer en carretera.
Què gaudeixes més, la pista o la carretera?
Gaudeixo les dues, és cert que la pista m’ha donat moltíssimes alegries, inclús he pogut aconseguir medalles i títols que quan era petit ho veia lluny del meu abast, però per exemple la carretera també estic gaudint i més ara que estic en una edat en què soc conscient d’on estic, del que significa, del que m’ha costat tenir aquesta oportunitat d’estar al World Tour i estar al Movistar i poder córrer carreres que havia vist tota la vida a la televisió. Si em diuen que hagués corregut el Giro d’Itàlia o el Tour de França, fa cinc anys no hauria donat crèdit i són carreres que et marquen i que les he pogut viure en primera persona i vulguis o no avui dia gaudeixo d’aquesta situació professional i sobretot personal, sóc un afortunat.
Com és córrer una Gran Volta per algú que arriba al World Tour amb 30 anys?
Doncs mira, recordo la primera vegada, que era l’any de la Covid, el 2020. Hi va haver una mica de desfasament de calendari i hi havia coses superposades i sense la lògica habitual de les altres temporades, amb un ordre bastant desquadrat i em van enviar a la Tirrena-Adriàtica que eren 8 etapes de 200 km. El sentit de portar-me a aquesta carrera era per si em veien capaç de córrer el Giro, volien veure si el cos responia bé, com anava assimilant els dies i les etapes perquè al final era una carrera nova per a mi. Havia corregut carreres d’un dia o voltes d’una setmana, però no d’aquest nivell i recordo bé aquella Tirrena-Adriàtica. Vaig acabar-la, la vaig assimilar bé i em van portar al Giro d’Itàlia potser pensant que em retiraria a la segona setmana, perquè la tercera setmana d’una gran volta es fa molt dura i més un Giro que té etapes llarguíssimes, molta muntanya i a més es va córrer a l’octubre i va ser un Giro de condicions climatològiques bastant adverses i amb molt fred.
Jo al·lucinava, era com un nen petit que gaudeix de viure aquestes coses en primera persona, de tenir l’oportunitat de córrer amb gent que veies a la televisió. Cada dia tenia l’oportunitat d’aprendre, d’ajudar els companys, tenia grans directors. Recordo en Chente García Acosta i en Maxi Sciandri que van ser els meus directors en aquell Giro de 2020, ostres com a ciclista novell tenir aquesta gent experimentada que et diguessin que en aquesta etapa passarà això i si intentes estalviar el màxim, la darrera setmana no es fa tan llarga com diuen i efectivament, la darrera setmana clar que va ser dura, perquè al final va ser dura per tots, per recorregut i per intensitat, però no sé si era la 19a etapa, per una situació de carrera em vaig filtrar en una escapada i no vaig lluitar per la victòria d’etapa perquè després de la fuga hi va haver una altra escapada, però vulguis o no tenir la capacitat d’entrar en una fuga a la darrera setmana d’una gran volta és significatiu i són coses que et van marcant. Una gran volta acabes rebentat i són aquestes carreres que et van marcant personal i esportivament, jo crec que una gran volta és com un màster que fas diàriament durant tres setmanes i qualsevol moment de l’etapa aprens molt. Per exemple trobar un grupet per gestionar els esforços en una etapa de muntanya o anticipar-te i agafar una peça d’abric abans de passar fred, perquè ningú t’espera i pot passar que a mitja etapa no t’abriguis adequadament i et quedis congelat i potser la salves, però l’endemà potser estàs eliminat perquè estàs refredat. Són detalls que els companys i sobretot en els directors et recalquen i jo crec que he tingut la capacitat de saber escoltar a la gent experimentada i això m’ha fet avançar moltíssim i aprendre moltíssim perquè si no hagués tingut la capacitat d’escoltar, potser hauria comès els típics errors que la gent sol cometre si no es té la humilitat d’escoltar.
Albert Torres: “He tingut la capacitat de saber escoltar a la gent experimentada i això m’ha fet avançar moltíssim i aprendre moltíssim”
L’Europeu de pista, tot i la grip, com va anar?
Va ser una decepció personal i esportivament, sobretot marcada pel tema de salut. Quan la salut no respon o quan tens una lesió o una malaltia tampoc pots treure moltes conclusions. Com a esportista genera aquesta frustració de quan fa mesos que prepares aquesta competició i vols treure la recompensa de tot això i veure que la setmana abans d’aquesta competició dones positiu en Grip A i tens molta febre i el cos està destrossat, doncs… Tenia l’esperança que passant els dies es recuperés un poc més, que entre el Madison i l’Òmnium hi havia 48 hores, però el cos no va recuperar. Inclús després de l’Europeu he estat 72 hores sense entrenar perquè el cos necessita descans. L’equip ja m’ha dit que la prioritat és recuperar bé, havia de debutar aquesta setmana a la Clàssica de València, però la tenim descartada i ara veurem com va evolucionant el cos i si evoluciona bé potser podria debutar en alguna etapa de la Challenge de Mallorca i si no ja miraríem de reestructurar una mica el calendari que tenia a principi de temporada.
Al Mundial de pista del passat agost vas ser medalla de plata en puntuació.
El Mundial era una competició important, aquesta vegada es disputava a l’agost que és una data inusual per un Mundial de pista i bé, jo crec que la planificació de la temporada va anar bé, semblant al que hem marcat aquest any de fer el Giro d’Itàlia al maig, després tinc una setmana per recuperar i tornar una altra vegada a la competició amb els campionats nacionals del mes de juny i així queda tot el mes de juliol per fer treball específic de pista per arribar en bona forma al Mundial, com va passar l’any passat. Enguany seran les mateixes dates per als Jocs Olímpics i volem seguir un pla similar.
Sobretot content i satisfet de tornar a casa amb aquesta medalla, que va ser una medalla de plata lluitada. Vaig tenir molt bones sensacions, estava mentalitzat, tenia bones cames i la puntuació és una prova que realment se m’ha donat bé i una prova que s’adapta bé a les meves característiques i bé, finalment l’Aaron Gate va ser el just guanyador perquè hi va haver un moment puntual de carrera que vaig intentar fer un atac bastant fort per intentar guanyar volta i ell en primera persona va respondre, em va agafar i allà vaig adonar-me que de tu a tu als esprints segurament no el podia guanyar perquè és un corredor bastant ràpid i en aquesta situació de carrera quan vaig veure que no li podia guanyar una volta d’avantatge i endur-me aquests 20 punts extra va ser el moment clau de pensar que guanyar les darreres 30 voltes és bastant complicat. Realment, vaig estar molt satisfet de tornar a estar en un podi a un nivell internacional de tornar a guanyar una medalla en un campionat del món, que no és fàcil i em donava moral per seguir fent feina, compaginant la carretera i la pista i sobretot disfrutant d’aquest procés i d’aquests moments.
View this post on Instagram
Vas renovar amb el Movistar fa poc, valora’m aquesta confiança que et fa l’equip.
Si m’haguessin dit que estaria a punt d’iniciar la cinquena temporada amb el Movistar realment no donaria crèdit per la situació que estava vivint en aquell moment. Cada vegada que passaven els anys veia l’oportunitat d’estar al World Tour de cada vegada més enfora i un cop vaig entrar a l’equip van veure les meves condicions, que esportivament i personalment jo crec que els puc aportar moltíssim i així any darrere any es va confirmant amb les renovacions que vaig fent per intentar aprofitar les meves forteses esportives per als líders sigui en una Gran Volta o com hem fet amb el Fernando Gaviria l’any 2023. Va ser un rol totalment diferent del que estic acostumat, però per les meves qualitats i per la meva trajectòria de pista jo era el corredor escollit per fer aquesta feina d’aproximació. Potser no sóc un llançador que deixa l’esprinter a 200 metres, però amb el Fernando hem estat molt còmodes. Hi ha moments que em demana que el deixi col·locat a roda d’aquest tren i a falta d’un quilòmetre o 800 metres s’hi està col·locat, fora. Ell té la capacitat i té els automatismes molt marcats i molt apresos i era posar-li les coses el més senzill possible perquè ell només hagués d’esprintar i rematar.
Potser li va faltar un company més per mesurar la distància perquè hi havia moments que potser s’anticipava i va perdre algunes etapes, sobretot l’etapa que va guanyar Marc Cavendish al Giro perquè es va anticipar. Va quedar-se molt a prop el dia que va guanyar Pedersen a Nàpols també i són detalls que si tens un company més, tant per en Fernando com per a mi, ens facilita la feina. Aquesta temporada també tenim en Davide Cimolai, un corredor molt experimentat i crec que aquest corredor que el pugui dur una mica més a prop a la meta pot fer que tingui més oportunitats de victòria per part del Fernando.
Quan hi ha il·lusió i ganes de fer feina en l’esport d’elit tot és més senzill, el més difícil és no tenir ganes d’entrenar i fer els sacrificis que suposa i que resultats vinguin, així és molt complicat que arribin les coses, però si tens il·lusió i ganes jo crec que ho estem veient en la gent veterana, gent que té 38, 39, 40 anys que estan gaudint de fer esport i ja no només en ciclisme sinó d’altres esports que cada vegada les carreres esportives s’estan allargant més i és símptoma que l’esport d’elit ha arribat a un extrem que si et cuides l’alimentació i entrenes bé la carrera esportiva es pot allargar moltíssim.
View this post on Instagram
Quin calendari tens per aquesta temporada?
Estic a la preselecció del Giro d’Itàlia, això no vol dir que el corri, però veient com va anar l’any passat, és el calendari que tenia marcat. Possiblement torni a fer un calendari bastant similar a la que vaig fer la temporada 2023. De pista tinc la Copa del Món de Hong Kong el dia 17 o 18 de març i el 13 o 14 d’abril hi ha la Copa del Món de Milton. El calendari del Campionat d’Espanya anirà un poc marcat amb el calendari de carretera, si no se superposa amb alguna competició amb l’equip. No sé quan són, però per exemple l’any passat després del Giro, no sé si era la primera setmana de juny, era el campionat d’Espanya de pista i com que no tenia res l’equip em va dir que endavant. Enguany he de mirar les dates encara i després els Jocs Olímpics a principis d’agost. No tinc plaça olímpica matemàticament encara, però amb el Mundial 2023 que vam fer ho tenim bastant encaminat i ara falta fer una Copa del Món més i en funció dels resultats potser no matemàticament, però creiem que amb dues Copes del Món podríem assegurar la classificació per als Jocs Olímpics.
Més objectius per al 2024?
El 2024 és l’any olímpic i és important per a mi personalment i en carretera que l’equip aconsegueixi el màxim de victòries possibles. Si l’equip comença amb bon peu i amb bona dinàmica tot és molt més senzill. Jo personalment no he viscut cap victòria amb el Fernando Gaviria, però l’Einer Rubio va guanyar una etapa al Tour dels Emirats i va repetir victòria en una etapa de muntanya al Giro d’Itàlia. Vull intentar ajudar el màxim als meus companys sigui en una carrera d’una setmana o de tres o una clàssica d’un dia, perquè quan estàs en un equip gran tens la capacitat de córrer el millor calendari. Sóc optimista amb els fitxatges que s’han fet aquesta temporada, corredors espanyols molt joves amb molta projecció que jo crec que a curt i mitjà termini tindran molt a dir perquè tenen molta qualitat. Davide Cimolai és un corredor sòlid i experimentat amb molta experiència que ha corregut en grans equips i sap el que és guanyar i sobretot en Nairo Quintana. Tinc moltes expectatives i il·lusions en aquest corredor que ja ha demostrat molt perquè sap el que és guanyar un Giro, una Vuelta, sap el que és pujar al podi del Tour. Estem parlant d’un corredor emblemàtic per al seu país, un corredor que ha portat molt d’anys la ‘M’ de Movistar durant la seva carrera esportiva i crec que el fet de tornar a casa seva és un al·licient més. També tindrà aquesta motivació després d’aquest any en blanc en què no trobava equip, poder tenir un equip de primer nivell i poder córrer curses importants, jo crec que demostrarà el potencial que té i sóc optimista i crec que ens donarà moltes alegries.
Imatge de portada: @cxcling
