Entrevistem l’atleta de Banyoles un cop finalitzada la temporada en què ha fet marca personal en 1.500 metres i ja té el bitllet pels Jocs Olímpics de París a la butxaca
Esther Guerrero (Banyoles, 1990) torna a somriure després d’un 2022 dur en què va viure la cara més dura de l’esport en primera persona: les lesions. El febrer de l’any passat es va trencar el tendó de l’isquiotibial per la part del bíceps femoral i el semitendinós i va haver de parar gairebé deu mesos. La migfondista gironina recull ara els fruits d’una bona recuperació que li han permès fer la millor temporada de la seva carrera.
Guerrero va ser quarta en l’Europeu de pista coberta del mes de març i tanca el curs sent la campiona espanyola de 1.500 metres i deixant en el record la seva gran actuació al Mundial de Budapest de l’agost. A la capital hongaresa va fer marca personal a les semifinals (4:00:13) i de retruc tornava a casa amb la mínima pels Jocs Olímpics de París 2024. Parlem amb ella de tot això i de com encara el 2024, en què el calendari ha deparat Mundial Indoor, Campionat d’Europa a l’aire lliure i Jocs Olímpics en només sis mesos.
Bon dia Esther, ja estàs de vacances?
Estic de vacances, sí. Vaig acabar la temporada diumenge passat a Croàcia, al Míting de Zagreb, i estic descansant quinze dies, dels quals pararé deu dies i llavors començaré tranquil·lament. De fet, tampoc no pararé gaire perquè el diumenge que ve tinc una milla a Madrid, que comença la temporada de milles, però sí que és veritat que ara aquestes dues setmanes he aprofitat per donar-li descans al cos perquè des que em vaig lesionar ha estat un tema de recuperació constant i encara que no hagi corregut molt, que l’any passat no hagués començat gairebé a entrenar fins al novembre, doncs sí que necessitava una mica de reset del que era la mentalitat del dia a dia.
La temporada va acabar prou bé, vas fer el rècord del míting de Zagreb.
Sí, aquest any no és que hagi acabat prou bé, és que al final tota aquesta temporada ha anat millor del que esperava. Bé, no del que esperava, perquè des de la lesió no tenia moltes expectatives tampoc, o sigui, era sobre la marxa a veure què podia fer, però realment sí que és veritat que m’he sorprès amb l’estat de forma que he arribat a les grans competicions i també amb el que he acabat, que és dels anys que m’ha costat menys arribar al setembre i també ho he gaudit més.
View this post on Instagram
Potser t’ha costat menys arribar al setembre perquè vas començar més tard?
No ho sé, jo crec que ha sigut més un canvi de mentalitat meva després de la lesió. Em vaig veure molt fora de tot l’esport d’elit i llavors jo crec que el fet de poder tornar a veure’m competitiva, tornar a estar a les competicions en les quals havia estat, poder tornar a lluitar per fer bones marques, jo crec que mentalment anava molt més fresca, amb moltes més ganes. Ho he disfrutat molt més perquè per mi ha sigut com una segona oportunitat, també com un premi a tot l’esforç i crec que el fet d’arribar més serena i més tranquil·la i amb moltes més ganes ha sigut el que m’ha fet aguantar perfectament i si hagués hagut de seguir quinze dies més doncs ho hauria fet.
Com comença a córrer Esther Guerrero?
Vaig començar a córrer quan tenia set anys a la meva escola, a Banyoles, hi havia un extraescolar d’atletisme, em vaig apuntar i des d’allà vaig passar a córrer les competicions escolars. De seguida vaig començar a guanyar aquests crossos, llavors jo crec que em vaig enganxar més a la sensació aquesta de les victòries que a l’esport i una cosa va portar a l’altra. De l’extraescolar vaig passar al Club Natació Banyoles, on vaig començar a entrenar amb 10 o 12 anys i encara segueixo fent l’entrenament allà i entrenant amb el mateix grup de gent que vaig començar.
Tu ara et dediques només a l’atletisme?
La meva particularitat és que vaig començar a ser esportista d’alt nivell molt tard. La meva primera internacionalitat absoluta va ser als 25 anys i llavors jo vaig estudiar magisteri d’Educació Física a la Universitat de Girona i una vegada vaig acabar la carrera, vaig començar a ser entrenadora d’atletisme, vaig agafar la coordinació de la secció d’atletisme del Club Natació Banyoles i he compaginat aquesta feina. Al principi, quan encara no m’acompanyaven tant els resultats feia d’entrenadora i estava full-time allà, però ara només compagino l’entrenament amb la feina de coordinació al Club Natació Banyoles de la secció d’atletisme.
View this post on Instagram
Vas fer la teva millor marca personal en 1.500 metres a les semifinals del Mundial de Budapest. Vas córrer en 4:00:13, marca personal i mínima pels Jocs Olímpics de l’any vinent. Quan sents això, quines sensacions et deixa?
Al final, la mínima dels Jocs Olímpics que és 4:02:50 i que la vaig rebaixar de cop per dos segons i mig, que és moltíssim, no em sorprèn tant perquè al final amb els entrenaments i jo que em conec ja tenia la sensació que en qualsevol moment podia caure perquè realment estava en forma i em trobava bé i la meva marca personal era per sota d’aquesta mínima, per tant, jo creia que el dia que trobés la cursa i les sensacions m’acompanyessin sí que la podria fer. El període es va obrir l’1 de juliol i dura fins al 30 de juny de l’any que ve.
Aleshores, era una cosa que no m’esperava, però més o menys no em va sorprendre. El fet que em va sorprendre va ser que de cop estigués molt a prop de trencar la barrera dels quatre minuts. No m’esperava quedar-me tan a prop ni córrer en 4:00, jo pensava que correria en 4:01 i escaig, que al final aquesta diferència d’un segon en 1.500 sembla una ximpleria, però és bastant. El fet de quedar-me tan a prop dels quatre minuts va ser una sensació una mica… una sensació contraposada, perquè la meva satisfacció i la meva alegria lògicament van ser molt grans per tot això que tu dius, però també alhora em vaig quedar amb l’espineta de no haver fet 14 centèsimes menys i haver trencat aquesta barrera dels quatre minuts que en noies i en mig fons és molt mítica, de fet a Espanya només el record nacional de la Natàlia Rodríguez està per sota d’aquesta marca.
Esther Guerrero: “Quedar-me tan a prop de baixar de 4 minuts és una sensació contraposada, em queda l’espineta de no haver fet 14 centèsimes menys”
És un objectiu per l’any que ve baixar dels 4 minuts?
És un objectiu de cara l’any què ve, jo crec que és un objectiu més personal que professional. Al final una de les coses que guardo amb més bon record és quan vaig trencar la barrera dels dos minuts en 800 metres, m’agradaria molt trencar la dels quatre minuts, que era una cosa que fins fa un mes no em passava pel cap i llavors a nivell professional lògicament els objectius van més enllà de les marques i sí que són aconseguir una bona posició tant en els campionats d’Europa i als Jocs Olímpics i també al campionat del món de pista coberta. L’any que ve tenim tres campionats internacionals acabant amb els Jocs Olímpics i jo crec que l’objectiu més important és, a part de la marca, fer-ho bé en aquestes grans competicions.
Déu-n’hi-do el curs que ve, està el calendari ple de competicions.
Sí, però això és important i crec que és també una de les coses que ens fa tenir menys ganes de descansar i més de continuar treballant i és un any molt important perquè a part de totes les competicions prèvies quan hi ha uns Jocs Olímpics la repercussió és molt més alta i això també fa que estiguis una mica més aïllada del món real.
A Budapest vas passar la primera sèrie i vas ser desena a la semifinal, deies abans del Mundial que sabies que seria difícil accedir a la final. Com va anar la semifinal?
La meva semifinal va ser la més ràpida de la història, no s’havia corregut mai una semifinal en tres minuts i 55 segons. Era una semifinal molt i molt difícil perquè hi havia tot el podi olímpic de Tòquio 2020 i era gairebé impensable poder accedir a les sis primeres posicions. Va haver-hi una setena que es va quedar en 3′ 58″ ‘ i no va poder classificar-se i la meva mentalitat a l’hora d’estar allà va ser: “Esther, gaudeix de la cursa, dona el màxim de tu mateixa i intenta quedar el més endavant possible lluita cada posició i cada centèsima”, perquè al final honestament havia de lluitar amb mi mateixa per intentar que el resultat fos el millor possible.
Imagino que la valoració del Mundial és bona, però queda l’espineta clavada de no haver pogut córrer la final?
La valoració del Mundial és bona perquè al final el meu objectiu era donar el màxim de mi mateixa i intentar estar el més endavant possible. Vaig millorar la meva marca personal en dos segons, més no podia… potser sí que ho podia haver fet, però més no se’n podia demanar. Sí que és veritat que en un campionat a vegades hi ha un factor sort, digues-li atzar o com vulguis, però el que influeix és la posició final. Potser si m’hagués tocat la primera semifinal hauria tingut més opcions de classificar-me per la final perquè va ser una semifinal molt més lenta, amb una última volta molt més ràpida i tàcticament a mi això em va bé, però llavors potser no hauria aconseguit aquesta marca de 4:00:13 que m’obre les portes a moltes coses.
Al final es tracta d’arribar a un campionat el millor possible, tan competitiva com sigui possible, llavors t’has d’adaptar al joc que et toqui, a l’eliminatòria que et toqui, a la semifinal que et toqui, per poder estar el més endavant possible.
Tot això té millor regust després de travessar una temporada complicada com la passada, oi?
Per descomptat, sí. Millor regust i la vivència també és molt més intensa i molt més agraïda i satisfactòria, sí.
Quins canvis has fet per revertir aquesta situació complicada que tenies amb les lesions musculars?
Doncs en el meu dia a dia en el què és la gestió del descans, la manera d’organitzar els entrenaments no n’he fet gaires, sí que hem canviat algunes estratègies de metodologia d’entrenament. Em vaig trencar el tendó de l’isquiotibial per la part del bíceps femoral i el semitendinós llavors, fins gairebé desembre de 2022 no vaig poder tornar a córrer bé, vaig tenir molts problemes d’adaptació i això va fer que no pogués començar a córrer ràpid fins gairebé el gener. Vaig fer un treball de pretemporada molt més ampli, vaig haver de treballar molt més la part aeròbica perquè era el que més havia perdut. M’he pogut posar menys els claus, no he pogut utilitzar les sabates de placa de carboni i la meva situació física ha fet que hagués d’adaptar l’entrenament i aquests canvis d’estímuls segurament també ha influït en el fet que jo pogués aguantar la forma més temps i en els meus resultats. Ha estat tot una mica adaptat a la rehabilitació de la lesió.
Com és que estem veient la millor Esther Guerrero amb 33 anys?
No ho sé (riu). Jo crec que al final no és que ara corri més, a la meva agenda d’entrenaments tinc entrenaments de l’any 2020 i del 2021 que segurament són millors que els que he fet aquest any, però aquest any he corregut més. En l’esport d’elit una cosa és com entrenis i com et sentis tu i l’altre és l’experiència, com arribes a la competició, com l’enfoques. Hi ha factors que ja no són els de l’estat de forma sinó el de com gestiones els nervis, la pressió de les grans competicions, en com les vius i com les disfrutes, en com tu arribes de descans, de sobrecompensació i en aquest cas he après molt. L’any passat va ser un any en què no vaig competir, però de molt aprenentatge i crec que he tingut la sort de poder-ho posar en pràctica aquesta temporada i això ha fet que pogués treure la meva millor versió.
Seguiràs anant a més?
Espero que sí (riu).
View this post on Instagram
En una de les fotos al teu Instagram escrivies aquesta frase: “La temporada s’acaba i quin greu ara que corro i no em fa mal res”.
És que és la veritat, perquè des de l’any passat que em vaig trencar al febrer els meus dubtes eren si podria tornar a córrer i si podria tornar a córrer sense dolor, si podria tornar a posar el meu cos al 100%. Com et deia, hem hagut d’adaptar tots els entrenaments. Fins al gener no podia ampliar la gambada, hi havia certs ritmes que no podia tocar, llavors això és impensable no poder-ho fer si vols posar-te en una alta competició o fer canvis de ritme. Ara a finals d’aquesta temporada, que ja no em feia mal res perquè ho hem treballat moltíssim i ens hi hem passat moltes hores, em sap greu que acabi perquè estava gaudint molt.
Aquesta temporada has aconseguit el títol nacional de 1.500, la marca personal i la classificació pels Jocs Olímpics. Fes-me’n una valoració ara que ja ha acabat.
La valoració que puc fer d’aquesta temporada és que per mi ha sigut com un regal després de l’any passat. Crec que és la que més he disfrutat de totes perquè no tenia expectatives de fins on arribaria. Córrer la pista coberta i quedar a quarta d’Europa va ser treure’m un pes de sobre molt important perquè en aquell moment em vaig veure que tornava a estar a dalt i que realment a partir de llavors tot el que fes ho decidiria jo.
Em feia molta por que la lesió que vaig tenir l’any passat em pogués retirar i em quedés un mal gust de boca de la meva etapa com a esportista i per això crec que l’he viscut com un regal i al final s’ha acabat convertint en la millor de totes pel que fa als resultats.
Esther Guerrero: “Em feia molta por que la lesió em pogués retirar i em quedés un mal gust de boca de la meva etapa com a esportista”
Els de París seran els teus tercers Jocs Olímpics després de Rio i Tòquio. Quins objectius et marques a la capital francesa?
Doncs al final tinc dues experiències molt diferents dels dos Jocs Olímpics. A Rio 2016 m’hi vaig plantar sense esperar-m’ho en el meu gairebé primer any com a atleta professional perquè l’anterior havia guanyat el campionat d’Espanya absolut i poc més, llavors tinc record molt bonic dels meus primers Jocs. A Tòquio 2020 hi arribava amb moltes expectatives i al final vaig tenir un mal dia i no vaig aconseguir passar a les semifinals i a París 2024 no sé què passarà, en un any els estats de forma canvien moltíssims, jo espero que sigui una competició molt similar a la del Mundial que he fet ara a Budapest fa un mes perquè al final les atletes som les que som i el nivell segurament seguirà pujant tal com ha fet aquest any perquè estan canviant moltes coses dintre de l’atletisme, la metodologia, la manera d’entrenar i la gent està corrent molt.
El meu objectiu és, amb la mínima la butxaca i sense la pressa d’haver-me de posar en forma abans per classificar-me, preparar-los tan bé com pugui i utilitzar el Mundial de pista coberta i l’Europeu de Roma que són abans dels Jocs com a posada a punt per a aquesta competició i arribar-hi tan competitiva com sigui possible i disposada a fer que la cursa que em toqui, tant si és tàctica com si és ràpida, pugui donar el millor de mi i intentar anar passant rondes.
I pel Mundial de pista coberta i l’Europeu de Roma?
El Mundial de Glasgow de pista coberta de principis de març em servirà de preparació i com un primer estímul per seguir entrenant. M’agrada molt tenir objectius a curt termini perquè això també em fa exprimir-me més en el dia a dia i més que exprimir-me en els entrenaments també ser capaç de poder mantenir la rutina del descans, de la preparació, de cuidar-me, perquè al final la competició és el que et fa saber on estàs i si vas pel camí correcte. Llavors aquesta em servirà una mica de base, la pista coberta mai la preparem tant perquè fem una molt bona pretemporada a l’hivern i llavors el treball que fem per accedir-hi és d’un mes, un mes i mig. Aquest any per a mi és molt més important que els altres anys fer una molt bona pretemporada, que començaré ara d’aquí a una setmana perquè l’any passat en vaig fer molt poca perquè la lesió no em va deixar.
Llavors fer una bona pretemporada, acostar-me a la competició i tenir un primer estímul al mes de març i a partir d’allà tot baixada i amb l’objectiu de córrer molt al juliol. El Campionat d’Europa és al juny, que també hi haurà el campionat d’Espanya de l’aire lliure en què si hi haguéssim més de tres atletes espanyoles amb la mínima olímpica, seria on ens hauríem de classificar. Al juny ja compto estar en forma i l’Europeu de Roma serà el gran test de cara a la competició que tindrem al mes següent.
Què t’agradaria aconseguir en la meva carrera esportiva?
Aquesta pregunta me l’han fet moltes vegades i sempre deia que posats on he arribat m’agradaria aconseguir una medalla internacional. Sempre havia pensat que diria això, però després de la lesió i després de tot el que he viscut crec que el més important és acabar amb la sensació que he donat el màxim i que he pogut gaudir d’això fins al meu límit o fins el que he volgut o fins que el cos m’ha deixat. Sortir d’un campionat amb la sensació que vaig tenir a l’Europeu de pista coberta, en què vaig quedar quarta però amb la sensació d’haver-ho donat tot, o en aquest Mundial amb la sensació d’haver pogut córrer i haver-me pogut esprémer.
És cert que a nivell professional el fet d’haver baixat dels dos minuts en 800 metres, que és una lluita molt més personal, em va omplir molt i ara m’agradaria marxar del món de l’atletisme havent baixat d’aquesta barrera dels 4 minuts més que haver aconseguit una medalla perquè al final no acaba depenent de tu mateix.
Imatges cedides per Esther Guerrero
