Quan el Comitè Olímpic Internacional va fer públic el nom dels cinc esports que entraven amb tots els ets i uts al programa de Tòquio 2020 amb bona lògica les notícies es van concentrar en ressaltar la importància que aquest fet tenia per disciplines com l’escalada esportiva, el beisbol, l’skate, el karate o el surf. Però es va parar poca atenció als esports que finalment havien quedat desestimats, els particulars perdedors d’aquesta cursa olímpica parcial.
Entre aquests en destaca un que molta gent deu desconèixer per complet i que, en canvi, és un esport en clara puixança a tot el món i també a casa nostra. L’abril del 2017 es preveu que reputats experts de la Xina vinguin a la sisena edició de la competició referent a casa nostra. Estem parlant del Wushu.
El Wushu forma part de la cultura xinesa, que l’ha anat enriquint. El seu orígen es remonta a temps prehistòrics, quant s’utilitzaven les armes i els moviments per a la vida de subsistència quotidiana o les guerres. Les experiències adquirides als combats els hi van fer comprendre que per a vèncer a l´enemic no era suficient tenir algunes armes, era necessari millorar les seves habilitats combatives mitjançant un entrenament intensiu en temps de pau.
A la dinastia Jin (265-420) i les del Sud i el Nord (420-589) el Wushu va rebre la influència del Budisme i el Taoisme. Ge Hong (284-364) famós físic i filòsof taoista, va integrar el Wushu amb el Qigong (exercicis de respiració) important branca de la medicina tradicional Xina. Les seves teories sobre l´acció externa i interna del Wushu han estat universalment acceptades fins la data.
Exhibició i combat
El Wushu contemporani és esport d’exhibició i contacte a la vegada i es compon de dues sub-disciplines: les rutines Taolu i el combat Sanda.
Les rutines del Taolu són patrons d´exercicis i maniobres de caràcter gimnàstic, segons els quals es jutja als competidors i se’ls hi assigna una puntuació. Les rutines comprenen moviments bàsics (posicions, patades, cops de puny, equilibris, salts i girs) relacionats amb algún estil tradicional d´art marcial xinès i poden ésser modificats per a demostrar una major habilitat de tipus gimnàstic (nandu). Hi entren diversos elements com armes com pal (gunshu), sabre (daoshu), llança (qiangshu), espasa (jianshu).
Sanda (lietralment “combat lliure”) és pròpiament la modalitat de combat esportiu del Wushu Xinès. El Sanda va néixer com una recopilació de tècniques de molts diversos estils de Wushu que conformen un corpus reglamentari propi dins un món en què la pràctica és cosina germana de disciplines com el Judo, l’Aikido, Defensa Personal, Jiu Jitsu o Kendo.
“Massa xinès”
El Wushu, amb un ampli llegat històric, s’ha anat enriquint i és una pràctica que compta amb gran preceptes favorables en matèria de disciplina esportiva i beneficis pel cos. Va ser el propi Comitè de Tòquio 2020 l’encarregat de proposar al COI la selecció de quins esports entrarien al programa dels propers Jocs, motiu pel qual potser la històrica rivalitat xino-japonesa podria ser una raó d’haver descartat el Wushu.
A casa nostra, pràctiques com aquestes compten amb cada cop més adeptes i els gimnasos sectorials de cultura oriental tenen cada cop més partidaris. Sens dubte la nominació olímpica –i encara més la seva aparició a la graella mediàtica dels Jocs– hagués tret del tot el Wushu de la certa foscor cultural i cognitiva en la que viu. Tot això al país on encara associem arts marcials als tornejos d’en Son Goku.
https://www.youtube.com/watch?v=kElA7iISryI
