Isabel Sánchez-Arán (Elx, 1984) és la principal representant de l’apnea a casa nostra. La Il·licitana, resident a l’Estartit, és instructora del Club Apnea La Caretta – Medes Freedivers, i ensenya a la gent a practicar-la a les Illes Medes. Representant la selecció espanyola ha completat una actuació destacada en el vuitè Campionat Mundial d’Apnea de Profunditat de la Confederació Mundial d’Activitats Subaquàtiques (CMAS), celebrat a Kalamata (Grècia) durant la primera quinzena d’octubre. La competició, que reunia els millors apneistes del món ha comptat amb la presència de més de 140 atletes de 37 països, entre els quals Isabel Sánchez-Arán, que ha aconseguit dos rècords d’Espanya i una medalla de bronze mundial en la prova d’immersió lliure sense aletes.
La Isabel, que fa set anys que està establerta a l’Estartit, on dirigeix la seva pròpia escola d’apnea, va començar la seva participació en la prova de Pes Constant amb Aletes, on va assolir els 80 metres. En aquesta prova els atletes poden participar amb el tipus d’aleta que vulguin, solen guanyar els apneistes que fan servir la monoaleta, tot i que la il·licitana porta una bialeta, és a dir una aleta a cada peu. Sánchez-Arán va considerar aquesta prova més com un entrenament que com una competició formal, ja que no és la seva especialitat. El seu moment per lluir va arribar en la modalitat d’Immersió Lliure, on va descendir fins als 86 metres, batent el rècord d’Espanya i assolint la cinquena posició mundial.
View this post on Instagram
La gran sorpresa, però, va arribar a la prova de Pes Constant sense Aletes, una de les més exigents a nivell físic i tècnic. Amb un descens de 57 metres, va marcar un nou rècord nacional i, a més, va aconseguir la medalla de bronze, el seu primer podi en un campionat mundial. Sánchez-Arán també va competir en la modalitat de Pes Constant amb bialeta (una aleta a cada peu), la seva especialitat, on va arribar als 90 metres, la qual cosa hauria suposat un altre rècord nacional. Tanmateix, va ser desqualificada per un petit error tècnic en iniciar la remuntada, només tres centímetres fora de la zona permesa, un detall que per a la Isabel, tot i ser frustrant, no va enfosquir la seva actuació a Kalamata. Aquesta primera medalla Mundial és un nou pas en la carrera de la Isabel Sánchez-Arán, ara vol seguir consolidant el seu nom en l’elit de l’apnea mundial i hem volgut xerrar amb ella per saber-ne més:
Hola Isabel, felicitats per la medalla! Fa un parell d’anys vam parlar quan vas anar a la Vertical Blue. Quines diferències hi ha entre aquesta competició i el Mundial?
Són coses diferents, la Vertical al Blue és una competició privada en què les marques no compten per al circuit federatiu oficial. Llavors, jo no puc presentar les marques que vaig fer a la Vertical al Blue al Consell Superior d’Esports per demanar una beca, perquè és una competició privada que està fora del circuit oficial. El Mundial és una competició federada, i tot el que estigui dins aquest circuit és oficial per al govern.
El prestigi és el mateix? Sí i no, és diferent. A la Vertical Blue estan invitats els deu millors atletes de cada modalitat d’Apnea de Profunditat. Si no hi poden anar perquè algú que no té pressupost o no li van bé les dates o el que sigui, llavors l’organitzador obre les places per a gent que està en llista d’espera i que s’ho pugui pagar i allà ja entra gent de tota mena, no necessàriament els millors. En canvi, per anar al Mundial has d’estar seleccionat per la teva federació nacional d’acord amb els criteris de la federació, cada país té els seus criteris.
Ja tenies rècords nacionals i bones posicions en campionats internacionals, però és la primera vegada que puges a un podi mundial.
Imagina’t… és el que estava esperant durant tota la meva carrera. Ja havia fet moltes vegades quarta o cinquena i n’estava una mica farta de quedar sempre fora del podi per tan poc. Pensava que potser no arribaria mai i seria l’eterna quarta (riu). Va ser una sorpresa monumental, perquè jo m’havia preparat sobretot la prova d’immersió lliure amb bialeta i la de pes constant amb bialeta i la medalla va arribar en la prova d’immersió lliure sense aletes, que no m’ho havia preparat tant. Però mira, són coses que té a vegades aquest esport.
Jo abans tenia una parella que em preguntava que quina gràcia tenia si els apneistes ja diem el dia abans quants metres volem baixar. La gràcia que té és que quan més t’arrisques a fer una gran marca, més possibilitats tens de fallar, de no arribar i que t’hagin d’assistir i això significa una desqualificació directa. O potser amb els nervis fas algun moviment estrany que suposi una penalització, o tu havies indicat una marca molt ambiciosa i aquell dia hi ha mala mar i la teva marca ja estava al límit, probablement no l’aconseguiràs. A vegades, si hi ha algú que ha anunciat una marca una mica més conservadora, té més marge i no va al límit, aquella persona tira el seu busseig endavant i et guanya. Va ser una mica el que va passar aquell dia. La prova sense aletes és la modalitat més dura i més tècnica i sempre podem esperar que hi hagi desqualificacions. I tant en homes com en dones n’hi va haver i jo vaig anar pujant, les vaig avançar per la dreta, com es diu, i vaig tocar podi al final.
View this post on Instagram
Què suposa aquesta medalla de bronze per a tu?
Hi ha una petita dotació econòmica per part del CSD i veurem si hi ha ajudes de la Diputació. En termes de reconeixement els mitjans s’interessen més i si jo tinc més visibilitat i més seguiment tinc més facilitat per trobar espònsors o per demanar una mica més als meus espònsors. La temporada pròxima a veure si puc treballar menys o dedicar-me tot l’estiu només a entrenar, perquè m’agradaria arribar als 100 metres de profunditat, aquest any n’he fet 90, penso que puc fer els 100, però he d’entrenar més seriosament perquè a l’estiu, aquí al club hi ha molta feina i és difícil combinar el treball com a instructora d’escola amb els entrenaments.
Isabel Sánchez-Arán: “A l’estiu hi ha molta feina al club i és difícil combinar el treball com a instructora d’escola amb els entrenaments“
Els 100 metres els vols fer amb bialeta?
Sí, he fet 90 metres amb bialeta aquest any, però al Mundial em van desqualificar. Ja fa deu anys que faig apnea a nivell competitiu mundial i he vist passar de tot a molta gent i ja m’ha passat a mi abans. Llavors m’ho prenc amb filosofia i sé que és part d’aquest esport. És com quan hi ha un àrbitre que pren una decisió injusta, forma part de l’esport. Si tu comences a flagel·lar-te, això va en contra teva.
La medalla va arribar per sorpresa en la prova de pes constant sense aletes i en la modalitat de pes constant amb bialeta, que havia preparat molt, em van desqualificar. Però em quedo amb que vaig fer el busseig molt net i estic contenta per la marca, perquè la desqualificació va ser un detall tècnic molt petit de només tres centímetres.
Per exemple, al Mundial de piscina d’aquest any havia preparat prou l’apnea estàtica i estava la quarta millor del rànquing i sabia que si una noia fallava, jo podria fer podi, però va sortir malament. Potser la pressió, pot ser que el dia d’abans havia fet un record nacional en bialeta de piscina i cinquè lloc mundial i tenia molt estrès acumulat, però em va sortir malament i no només això, de les tres noies que hi havia per sobre meu, dues van fallar i podria haver estat plata. Aquell dia per a mi va ser terrible, va ser el moment més baix de la meva carrera esportiva. Però jo sabia que allò havia d’arribar perquè jo segueixo molt l’esport i l’esport femení i sé que forma part de l’esport caure i aixecar-se i quan va arribar vaig pensar que arribaria algun dia que em passaria això. És com quan tens una lesió, però a nivell psicològic i cal treballar per recuperar-se i continuar.
Des que vam parlar fins avui, t’han pres alguns rècords nacionals. Ha pujat molt el nivell en aquests últims dos anys?
Sí, jo estava acostumada a tenir tots els rècords d’apnea de profunditat i estàtica, però hi ha unes noies que viuen a Canàries i s’entrenen allà tot l’any perquè la mar és molt bona. Elles van anar a competicions privades al Carib i a Grècia i allà em van prendre els rècords. Ha pujat molt el nivell i aquestes noies treballen molt bé a Canàries, ho estan fent molt bé. Jo estava esperant que arribés el Mundial, que va estar la meva primera competició de l’estiu, per poder recuperar els rècords.
Hi ha una noia que ha baixat dels 100 metres amb monoaleta, cosa que és molt difícil de fer. M’agrada fer una comparació: si penséssim en una cursa, bussejar sense aletes és com anar descalç, bussejar amb aletes és com anar amb sabates i bussejar amb monoaleta és com anar amb patins. A la competició “de patins” et deixen competir “amb sabates” o “descalç” perquè saben que la gent que no va amb la monoaleta no té res a fer. Però jo, durant un temps, sí que estava rendint bé i guanyant “amb sabates” als que portaven “patins”. Ara per ara veig difícil igualar la noia que ha arribat als 100 metres, potser en un futur, però penso que ella també millorarà i el que sí que volia era recuperar els records d’immersió lliure sense aletes i de bialetes i ho vaig aconseguir, però el de bialeta no el vaig poder validar i s’ha quedat en mans de la meva companya de Canàries.
Isabel Sánchez-Arán: “Si penséssim en una cursa, bussejar sense aletes és com anar descalç, bussejar amb aletes és com anar amb sabates i bussejar amb monoaleta és com anar amb patins“
Tu no busseges amb monoaleta?
No, perquè quan vaig començar a fer apnea cap al 2015 no tenia calés. Estava treballant en un centre de submarinisme i el meu cap era un piratilla i no em pagava i no tenia diners. Vaig començar amb unes aletes prestades, però de monoaleta no en tenia. Després vaig anar a treballar a Grècia i tampoc em pagaven i m’estava polint tots els meus estalvis. Vaig començar a treure el cap econòmicament quan vaig venir a viure a l’Estartit i vaig començar la meva escola. Ara que estic bé, ha pujat el nivell en totes les modalitats i jo les faig quasi totes, no em dona la vida per fer-ne una més entre la feina, els entrenaments i la competició. Estic competint a la piscina i al mar i això no ho fa gairebé ningú.
A vegades estic temptada i els meus companys em diuen que comenci perquè amb monoaleta es baixa molt fàcilment. N’hi havia un que em volia vendre la seva monoaleta i m’ho vaig pensar. El que passa és que si ara em poso amb la monoaleta, el temps que li dedico li estic traient a les altres disciplines i hi ha molta especialització i no em dona la vida, si no treballés ja ho faria.
Com ho fas per dirigir una escola, entrenar i competir?
Aquest any em vaig plantejar fer només un curs de formació a la setmana, el curs és de dos dies i volia deixar els altres cinc per descansar i entrenar-me, però no vaig poder complir sempre. A vegades perquè hi ha cursos que duren tres o quatre dies, també va venir un grup de gent que deia que volien fer un curs i em pagaven ja i no podia dir que no perquè eren calés. Vaig intentar complir el que m’havia proposat al màxim possible, però a vegades, el dia que m’havia guardat per entrenar hi havia mala mar, perquè jo em faig l’horari a principi de temporada, però no sé la meteorologia de tot l’estiu i he de posar dates per als cursos a principi de temporada perquè la gent es pugui organitzar les seves vacances per venir a fer els cursos. Jo no puc canviar una data d’un curs a l’últim moment perquè a mi em ve bé entrenar aquell dia perquè la gent ja s’ha reservat l’hotel i tot.
El que faig és fer un curs a la setmana, descanso un dia perquè acabo morta dels cursos i l’endemà faig un entrenament, però si no hi ha bona mar, he de canviar el plàning. Aquest any quan hi havia mala mar feia entrenament sense aletes, que és la modalitat més dura. No es baixen molts metres, però és molt física i baixava una mica menys del meu màxim, però com que hi ha corrent o hi ha onades és un bon exercici, és com afegir dificultats.
Quan hi havia bona mar feia les modalitats més profundes, tanmateix, també és una mica complicat perquè quan faig les modalitats més profundes he d’anar mar endins, hi ha perill i no confio en qualsevol persona per fer-los responsables la meva seguretat. Tinc dos companys en qui confio i no sempre puc tenir-los a tots dos perquè treballen o tenen compromisos o el que sigui. S’ha d’ajuntar que els meus companys puguin i que hi hagi bona mar i és una missió quasi impossible. He fet el que he pogut a l’estiu, he arribat al Mundial molt justeta. M’havia proposat bussejar 80 metres a la Costa Brava abans de marxar al Mundial i ho vaig fer. Però ja em vaig sentir els pulmons una mica forçats aquest estiu perquè he tingut molt poc temps de preparació i he forçat una mica la progressió de l’adaptació a la profunditat.
Nosaltres necessitem progressar cada estiu des de zero. Jo no arribo el primer dia que entrenaré i baixo 80 metres. El primer dia faig 40 o 45, després 50 o 55 i vaig progressant fins que arribo més a prop de la meva millor marca i allà faig la progressió de dos en dos metres. A vegades has de repetir o has de fer exercicis en exhalació per acostumar el cos a la profunditat i no patir una lesió. Exercicis en exhalació, vol dir que en comptes de prendre una glopada d’aire i bussejar, el que fas és exhalar, treure l’aire i bussejar amb els pulmons buits i això ho fem perquè el pulmó agafi més pressió. És un exercici per acostumar-nos a la compressió que patim a sota l’aigua i has de dedicar un temps a això per modelar el teu cos i que sigui més plàstic i no fer-te una lesió quan estiguis a 90 metres de profunditat. Aquest any aquesta progressió l’he fet molt ràpida perquè no tenia temps i he sentit que arribava justeta i quan bussejava més de 75 o 80 metres, a la sortida tenia els pulmons una mica com si hagués corregut una marató.
Isabel Sánchez-Arán: “Cada temporada comencem la progressió des de zero. El primer dia baixem uns 40 metres, el segons uns 50 i anem progressant fins que arribem a les nostres millors marques“
Quins reptes et queden per complir?
Per aquest any ja res, perquè ja està acabant la temporada i el que queda és per descansar, fer una mica de físic i reconstruir el cos, perquè a l’estiu es perd molta massa muscular. Per a l’any que ve els objectius serien, en piscina consolidar la bialeta, m’agradaria arribar als 250 metres. M’hauria agradat classificar-me per als Jocs Mundials, encara no ha sortit la classificació, però crec que m’he quedat només a una posició. Vaig fer cinquena i, segons els meus càlculs, jo crec que la noia que estava per sota meu entrarà, però encara no sé què passarà amb mi.
Cada any dic que m’agradaria fer una exhibició d’apnea estàtica amb oxigen i tractar de fer el rècord Guinness femení, que ara té la brasilera Karol Meyer amb un temps de 18 minuts i 32 segons, però això no és federat, és com una exhibició, és Guinness, però és un esdeveniment bonic per a patrocinadors i tal, i em ve de gust. Però tornem al mateix, si faig això estic llevant temps a les modalitats competitives i no sé si ho faré. Ja porto dos o tres anys dient que ho faré i després arriba el moment i m’estresso amb les competicions i no ho faig. I en acabat, al mar, m’agradaria treballar a la part logística per veure si puc, per un cop, dedicar-me només a entrenar i tractar de fer els 100 metres, consolidar una mica els podis, perquè aquest any he fet un bronze, però m’agradaria ser una atleta recurrent als podis internacionals. Necessito fer això que et dic, però hi ha una part que és de treball esportiu, però n’hi ha una altra que és de treball logístic.
Imatges cedides per Isabel Sánchez-Arán
