El cas de l’andorrana Stefi Troguet sembla ben bé la història de la noia nerviosa i inquieta que no pot parar quieta. Ulls ben oberts, llavis pintats icònicament de vermell, ganes d’aprendre i créixer com a esportista i persona són els ingredients amb els quals es pot cuinar la recepta d’una autoanomenada “addicta a l’altitud”. Té més de 40.000 persones pendents del seu instagram i de les seves aventures muntanya amunt, sigui al Pirineu, als Alps o dalt de tot d’un 8.000. Ja té dos catorze vuit mils i, mentre espera que tot plegat amaini com qui aguaita el temps oportú per fer cim, ens atén per via telemàtica.
Com has passat tu, que no pares mai, un any amb confinament?
Ha sigut molt estrany perquè justament aquest any jo vaig decidir deixar la meva feina a un club d’esquí i fer-me autònoma. La idea era de fer el màxim d’entrenament a l’hivern, dedicar-me a conferències i enfocar-ho tot a una temporada molt activa. L’hivern va començar molt bé, amb molta energia aquí al Pirineu, però de cop va arribar la parada en sec, com a tothom. M’ho he pres amb tota l’alegria possible, tot i i que els plans saltessin una mica pels aires. El meu germà va venir a viure amb mi i així he estat distreta.
El confinament i la pandèmia, però, et fan ajornar els objectius d’aquest any.
Sí, jo tenia programat anar al Pakistan a intentar fer dos 8.000 més però vaig veure que no era viable. Un cop veus que no hi pots anar què has de fer? Doncs vaig tirar de Pirineu, he estat dos cops als Alps i l’únic bo és que he trobat tot d’amics que després del confinament tenien moltes ganes d’anar a tot arreu, de fer de tot i m’hi he pogut anar enganxant. El 2020 és un any molt estrany, però que també ha de ser i és un any profitós.
Tota aquesta activitat alternativa al Pakistan és una necessitat més esportiva o vital, de moure’s, de no parar quieta?
Una mica tot alhora. Ajornar l’expedició del Pakistan no va ser una decisió dràstica a un any vista, cosa que m’hagués permès de reprogramar. Primer va ser cosa d’un mes, després de dos, després penses en el setembre. No ha estat fins a ple estiu que ha estat evident que enguany poca cosa d’expedició llunyana podríem fer. Llavors ha estat un canvi de plans que he hagut d’anar trobant, tant a nivell esportiu com de vida. Un any d’incertesa.
“Stefi Troguet: El 2020 és un any d’incertesa. He hagut de refer els plans però no he abandonat la muntanya”
Ens agrada molt quan et defineixes com “addicta a l’altitud”. Malgrat això, l’alpinisme ha estat la teva última estació esportiva.
No deixa de ser una definició que vaig escollir perquè molta gent de seguida el que et demana és l’etiqueta. Què ets? Esquiadora? Alpinista? Per mi alpinista és un nom molt gran. Jo estic en procés de coneixement i crec que ho estaré tota la vida. A Andorra no estic a 8.000 metres però és un país d’alçada. Jo he nascut i crescut aquí, amb la muntanya com una cosa pròpia. Ha sigut un procés: vaig començar aquí a Andorra, després van venir els Pirineus i més tard els més alts de cada continent. El primer cop que vaig anar a l’Himàlaia faig trekking, després als Andes i cada cop una mica més amunt, anar fent addicció fins arribar al món dels 8.000.
En quin moment entren els patrocinadors i l’evolució passa de personal i esportiva a ser també professional?
És cosa de fa uns tres anys, quan vaig començar amb la muntanya. Pot semblar una tonteria però tot va començar quan el meu cosí em va proposar de fer la Pica d’Estats, que és el cim més alt de Catalunya. Ara pot semblar poca cosa, peròem va imposar i em va fer il·lusió: era un gran repte. Pujava i baixava escales de casa de mons pares per entrenar i tot. Allà vaig veure que m’agradava. Després vaig anar a l’Aneto, vaig començar a anar sola i va ser quan vaig voler fer el més alt d’Àfrica, el Kilimanjaro, que van començar a entrar en joc els patrocinadors. De fet jo venia de córrer amb cotxes i havia vist com de difícil era trobar patrocinis. En comparació, la muntanya era més barata i m’omplia més, però altre cop em tornava a trobar amb necessitat de tenir patrocinadors. Va ser quan vaig començar a compartir projectes de més alçada que van començar a apostar per mi. En paral·lel, vaig anar creixent molt en xarxes socials i tot va anar de la mà. Buscava patrocinadors, però no pensava ni en
tenir aquestes xifres de seguidors ni molt menys acabar en els 8.000 metres.
Has parlat del teu passat com a automobilista però també tens un ampli passat en altres esports.
Sí. De fet el meu problema és que sóc molt hiperactiva i he fet una mica de tot. Jo vaig començar fent esquí, és el que vaig aprendre a casa, quasi des del primer dia per mitjà del meu pare i podem dir que va ser la base de tot. Vaig 5 estar competint tota la vida i als 18 vaig començar a ser monitora, que ha estat la meva feina 10 anys. També havia fet piscina però se’m donava malament, llavors vaig tocar la gimnàstica, ho combinava amb entrenaments físcis de la part d’esquí i quan em vaig treure el carnet de conduir vaig veure que m’agradava molt i que m’agradava “aixafar el peu”. El meu pare em deia que no podia anar així per les carreteres, que prendria mal i llavors vaig anar a un circuit de curses sobre gel. Vaig provar-ho i l’any següent vaig estar a l’equip de joves pilots. Vaig fer algun ral·li, corrent sobre gel i quan vaig voler fer la Panda Raid no vaig trobar patrocinadors. Vaig tenir un accident, vaig calcular despeses i riscos i vaig plegar. També vaig fer el curs de guia de muntanya, vaig fer esquí de muntanya i m’he anat format poc a poc.
Amb els teus pares o el teu germà, de petita, havies fet muntanya?
Tinc fotos de quan era petita a l’Alta Ribagorça, en cims a la vora de l’Aneto però perquè veníem d’allà, a Llauset. No hi ha hagut una cultura de muntanya a casa, si bé és veritat que aquí a Andorra hi havia programes de colònies d’anar a la muntanya. No ho havia valorat fins que he estat més gran.
Stefi Troguet: “Passar d’influencer a alpinista ha sigut un pas important per a mi”
Parlem de les xarxes socials. Ets una alpinista instagramer, tota una influencer amb més de 40.000 seguidors. Això personal i esportivament com es gestiona, és un estímul, una pressió o què suposa?
Tot això va créixer molt de cop i de fet és gràcies sobretot al meu Instagram que vaig entrar a marques o patrocinadors. Jo era una influencer i aquesta era la meva base. Amb el temps he anat millorant i aprenent i els reptes han anat a més, de manera que també ha canviat la manera de veure’m. Crec que he passat a a ser esportista, atleta o alpinista. El que més ha costat ha estat fer aquest pas. Abans les xarxes m’afectaven més: són com són i hi ha molta gent que m’ha donar suport, però també hi ha molta crítica. Això em causava molt malestar perquè m’afectava que la gent no valorés que jo venia del no res i m’anava fent jo mateixa. M’afectava, abans. Ara m’és absolutament igual perquè considero que el que que faig és el que m’agrada i a qui li agradi genial i a qui no, està clar que no tot pot agradar a tothom. Passar d’influencer a esportista ha estat un pas important.
Quanta gent hi ha al teu equip per poder tenir aquesta presència a les xarxes i tanta activitat esportiva?
Les fotos me les acostuma a fer un company de corda o altra gent de forma fàcil. Rere les fotos no hi ha ningú més. És darrere els projectes que realment hi ha un equip: en Marc que és el meu representant i mà dreta, la Gemma que em porta els dossiers i la planificació, l’Isaac que porta xarxes socials i anàlisi d’estadístiques, en Toni que fa el tema més de vídeos per documentals i altres. Aquest seria el meu staff.
Si analitzem la teva presència a Instagram, crida molt l’atenció la marca dels llavis vermells. Com va sorgir aquest segell? Realment vas sempre amb els llavis pintats de vermell?
Sí, sempre me’ls pinto. Fins i tot em trobo gent d’expedició que se n’estranya, que veu que els porto per anar a dormir i l’endemà al matí una altra vegada. Algun cop m’han preguntat si hi dormo: no, per dormir me’ls trec, però durant el dia, de vermell. Ha estat com tot, això, una mica sense voler. Jo sóc molt nerviosa i em mossego les ungles, em toco els llavis i sempre els portava molt fets malbé per això. Un dia me’ls vaig pintar i així me’ls vaig deixar de tocar. Me’ls vaig començar a pintar sempre i es va crear una mica la meva imatge. A tot arreu on anava la gent se’n recordava de la noia dels llavis vermells. I hi ha una altra part: tan bon punt arribava als llocs se’m posava una etiqueta només per dur els llavis vermells. Em jutjaven per això i em deien “no arribaràs ni al camp base, o al refugi”. I si hi arribaves trencaves esquemes. Encara més, quan una noia amb els llavis vermells aconseguia fer el cim. Veure que trencava tants esquemes i prejudicis de la gent només per portar els llavis vermells em va motivar molt. És el meu símbol de força: som dones, podem vestir com dones i no cal que perdem la feminitat per fer esport.
El gust per la fotografia et ve del teu pare.
Sí, de jove havia estat fotògraf tot i que ara ja no s’hi dedica. Però és d’aquelles persones que quan té un mal dia agafa la càmera i se’n va a fer fotos. Fins i tot ha marxat de casa a mitjanit. Al principi quan viatjava pel món tornava a casa sense fotos i el meu pare em renyava i em deia que no tenia vergonya. Em va regalar una càmera per arreglar-ho tot i que a l’inici se’m donava ben malament. La fotografia és un art. També va ser qüestió d’anar aprenent: amb el temps vaig acabar comprant una càmera d’acció i vaig començar. Suposo que una mica l’olfacte d’on disparar i com fer les fotos em ve de casa, de l’ADN, de mon pare.
Stefi Troguet: “No deixo que el fet d’estar fent fotos m’impedeixi aprofitar el moment: he après a gaudir la muntanya més enllà de la càmera. L’important és viure-la”
Et manlleva molt de temps de l’expedició, del propi fet esportiu, l’estar pendent que la foto sigui bona, de fer-ne per assegurar, perquè després puguis penjar-la?
Abans de fer aquest pas de sentir-me més atleta, m’hi mirava molt més. Era una influencer, i òbviament si havia de promocionar una marca s’havien de veure per exemple les vambes. N’estava molt més pendent. Feia la foto, mirava com quedava, em fixava en el detall. Ara ho he naturalitzat més. Òbviament intento que les marques amb les que estic es vegin, però si hi ha una foto que no es veu prou bé algun element no és tan important, i ja sortirà. Ara prioritzo més l’activitat i el que estic fent que no pas les fotos. Això sí, faig moltes fotos, aprofito per filmar en vídeo però no miro pas com ha quedat. No deixo que el fet d’estar fent fotos no em deixi gaudir del moment, que és una mica el que em passava abans.
Podríem dir que ara gaudeixes més de la muntanya?
Sí. Abans tot era molt instantani fins i tot massa: Feia una cosa i la penjava. Al final vaig veure que estava vivint el que vivia a través del meu propi mòbil. Ara no. Quan vaig a la muntanya poso el mode avió i llavors quan arribo a casa és quan miro les fotos, les edito i les penjo. Però quan estic fent l’activitat, la visc. No estic pendent del mòbil, és com si portés una càmera.
Què et transmet estar a la muntanya tu sola. Sigui quina sigui, què t’aporta?
Per mi sortir a la muntanya és llibertat. Quan sóc a casa sempre estic buscant coses, perquè no sé parar. Quan surto a la muntanya tinc la ment en blanc: estic tranquil·la, miro el paisatge i gaudeixo. El fet de fer fotos em fa fixar molt en detalls que abans potser em passaven per alt. Estic molt atenta. Quan escalo, per exemple, estic pendent totalment de la roca i llavors no passa res més. És més, un altre exemple: al meu llit de casa jo no descanso, descanso a la muntanya tot i dormir a terra. És llavors que estic tranquil·la.
Repassem algunes de les expedicions més sonades que has fet. El Mont Denali, als Estats Units, va requerir un bon tros d’aproximació.
Aquest tipus de muntanyes són records molts macos perquè no és ja només l’expedició, sinó que és tota la part prèvia: estudiar, mirar la ruta, logística, material que et falta. Hi vaig anar amb en Marc Toralles, que és un senyor alpinista de cap a peus. És també organitzar-te amb ell. Fer el cim és la cirereta i tota l’expedició és una part petita de tota l’aventura.
Parles d’en Marc Toralles. Has tingut gaire referents entre els grans de l’alpinisme català?
Per mi referents com en Marc són brutals. Ell dins el món de l’alpinisme hi entra tard i veure tot el que ha fet et dona moltes expectatives. En Bru Busom o en Roger Cararach també són referents i m’inspiren molt. A nivell de dones també hi ha l’Elisabeth Revol o la Tamara Lunger. No he tingut un sensei, algú que em porti pel camí. Ho he vist tot sola i he estat jo que he anat fent i m’he anat motivant. Pel fet d’anar sola, sovint m’he hagut d’apuntar a expedicions comercials d’uns o altres. M’hi ajuntava i de cop coneixia el grup. Si vols anar a l’Himalaia no pots anarhi sola. Ara ja conec gent diversa que m’inspira.
Una altra expedició clau en el teu aprenentatge és el que et va passar al mont Cerví. Què va ser per tu?
El Cerví va ser una experiència vital enorme. Allà vaig trucar a casa i li vaig dir al meu pare que no tornava, em vaig arribar a acomiadar d’ell. És una experiència que va ser forta i que m’ha servit per tocar de peus a terra. Hi vaig anar pensant que era la reina del món, amb molt ego i el que em va passar em va fer veure que realment no som res ni ningú pel que haguem fet. Va ser un clar “la muntanya mana” i si ella vol, pujaràs i si no vol, no tornaràs. Al Cerví vaig aprendre que l’important és tornar a casa. La base no és anar sinó tornar, i si vols tornar has d’aprendre a girar. Al Cerví vaig forçar màquina per arribar a dalt, però realment no vaig veure el cim ni vaig gaudir de l’experiència. Vaig fer el cim, vaig xafar-lo, per fer-lo. Però res més. Tinc ganes de tornar-hi. El que aprenc del Cerví és a girar. A l’Elbrús després hi vaig arribar a la segona. Ara sé que per girar no passa res. Al contrari, n’aprens.
Stefi Troguet: “Al Mont Cerví vaig aprendre que la muntanya mana. Ella et diu si hi pujaràs o no”
Allà és el lloc on vas posar el teu cos més al límit?
Al Cerví no. Allà els problemes van ser meteorològics, hi havia boria, ens vam perdre… el que vam posar al límit va ser la resistència mental o lògica. Portava 14 hores caminant i pensava en quin sentit tenia, perduda. On sí que el vaig posar al límit i el vaig traspassar molt és al Nanga Parbat. Va arribar un punt després de 8 hores que vaig tenir clar que tenia les piles a zero, que estava al límit… i vaig
tirar força hores més. Poder veure tot el que el teu cos pot anar més enllà del límit és fascinant. Hi ha una línia que és la que separa tornar o no tornar, viure o morir. I ningú sap on és. Per moltes experiències que visquis mai saps del cert on es troba. Costa molt valorar-la, és un joc mental d’aquest tipus d’expedicions totalment extraordinari: el cos et diu fins aquí i el cap vol que tornis. Però les ganes d’arribar a dalt t’estiren, la gent i el projecte també. És un “sí però no” brutal. Un joc espectacular perquè el límit mental està molt més enllà del físic: veus que el físic és només un comodí.
El teu objectiu de fer tots els 8.000 fins on arriba, com tens l’agenda?
Ara mateix tinc tota l’agenda buida. No sé si els vull fer en 5, 10 o més anys. Si em poso una data per acabar tot seran pressions i estaré traint en certa manera tota aquesta manera de fer.
L’alpinisme és un món molt masculinitzat. Encara notes que allà on vas has de trepitjar més fort que els homes? Has notat una millora?
Sí. Tot i que ara tot és més obert i hi ha més noies a les muntanyes, en expedicions molt tècniques i demostrant que són molt fortes i molt capaces, però sempre hi ha molts més homes. Si ets dona has de demostrar que pots, d’entrada es pensa que no arribaràs i, en canvi, amb els homes es dona per fet. Al Nanga Parbat ho vaig veure de seguida: em tractaven de boja! I quan ho vaig aconseguir em felicitaven perquè al final resultava que sí, que podia. També és cert que quan et coneixen, aquesta imatge acaba marxant. Però, al primer moment de les dones a la muntanya, sempre s’associa a més flaquesa.
Stefi Troguet: “Si ets dona has de demostrar que pots. Amb els homes es dona per fet”.
L’Everest et fa una especial il·lusió o per estar massificat et fa menys gràcia? Tens alguna idea de quan fer-lo?
Per una banda és una muntanya que em fa molta il·lusió. És de la que més n’he sentit a parlar, de la que més he llegit, vist documentals, coneixes la història. És la muntanya que més vius sense fer-la. Però per una altra banda el fet que estigui tant massificat m’hi fa perdre molt l’encant que hauria de tenir. Jo ho he viscut al Manaslu, que és molt comercial i això me n’ha tret les ganes. El vull fer, però tant de bo el pogués fer o en una època o per una ruta que no estigui massificada. No em marco dates de quan fer-lo, ni l’Everest ni la resta. Prefereixo no fer plans perquè sinó arribarà un moment que faré els cims per complir una previsió i no per gaudir-los. Els vull fer a la meva manera, gaudint-los: cadascun és un somni diferent i no vull que es perdi. Tinc clar que l’Everest serà dels últims: és molt alt i sense oxigen la diferència es nota molt. He d’exposar el cos a 8.000 molts cops abans de fer-lo, que són 8.848 metres!
Hi ha algun objectiu esportiu, que no sigui un 8.000, que et faci certa gràcia o tinguis present especialment?
Com més m’endinso en l’àmbit tècnic, més objectius tinc de muntanyes idealitzades. Per exemple les del Chaltén o tota la Patagònia. Són agulles que em tenen enamorada i que des de petita he vist als escaladors que les fan com un somni. És llunyà, de moment, però vull teballar per fer-ho possible. Tot el que és l’Himàlaia o l’Atles té muntanyes verges que m’encantarien: somio amb obrir rutes i fer rutes que abans no hagi fet ningú. Dins el món dels vuitmils, a més, pots fer diferents rutes o cares. De fet l’alpinisme va molt més enllà de fer els 14 més alts: tota la part més tècnica, en la que necessites companys de corda i aprenentatges, em té del tot enamorada.
