Miquel Travé: “Sé el que vull, sé cap on vaig i vaig a totes”

6 minuts de lectura

Miquel Travé (La Seu d’Urgell, 2000) el piragüisme eslàlom li ve de família. El seu pare va ser l’entrenador de l’equip espanyol als Jocs Olímpics d’Atlanta ’96, i ell va començar a remar amb vuit anys i es va anar enganxant fins a convertir-se en un dels millors especialistes en aquesta disciplina. El passat cap de setmana va guanyar un dels darrers esdeveniments de la temporada, la Copa del Món disputada al Parc del Segre de la Seu d’Urgell, a casa. Travé posa el llacet així a la temporada del seu debut olímpic, en què va fregar el podi a la capital francesa en C1. Hem parlat amb ell per fer balanç de la temporada i la victòria a la Copa del Món.

Enhorabona, Miquel! Sempre agrada guanyar a casa, oi?

Home, sí, la veritat és que sí. Després d’una temporada llarga, pesada, també intensa, la veritat és que estic molt content de poder-la tancar així. Poder-la tancar amb una victòria a casa en una Copa del món, que al final és de les competicions més grans de la temporada, no la més gran, però de les més grans i poder estar al podi i a més amb un or em fa molt content.

La Seu d’Urgell ja s’ha erigit en un dels referents del piragüisme en l’àmbit europeu, però també mundial.

Sí, i tant. La Seu fa molts anys que és referent a nivell mundial com a instal·lació i com a lloc d’entrenament per a gent de tot arreu i sobretot d’Europa, que ve a entrenar aquí molt sovint. És un privilegi disposar d’aquestes instal·lacions i poder estar-hi cada dia per fer el piragüisme de casa nostra cada dia més gran.

Miquel Travé: “La Seu és referent com a instal·lació i com a lloc d’entrenament per a gent de tot arreu i sobretot d’Europa”

A París 2024 vas quedar a tocar del podi. Quina sensació et queda després d’aquesta cinquena posició?

Van ser uns Jocs Olímpics molt intensos. La veritat és que per a ser els primers jo crec que ho vaig gestionar bastant bé. Tot i això, a la final es va escapar la medalla per una petita penalització. No crec que fos tema de pressió, no crec que fos tema de no saber-ho gestionar, sinó de coses de l’esport. Aquest esport és així i no es pot preveure. Va anar de molt poc i em vaig quedar amb una espineta clavada, tot i que l’objectiu era ser a una final olímpica i dins dels diplomes, però em vaig quedar amb una cinquena posició fregant les medalles, fregant la segona posició, a menys d’un segon de la plata, pràcticament. Al final es va fer dur, perquè m’estava trobant molt bé. Sabia que tenia opcions d’estar allà dalt i que tan pocs centímetres determinin una plata o una cinquena posició és dur.

Com ha estat la gestió de tot això que expliques?

Hi ha hagut una mica de tot. Sí que és veritat que amb el temps ho he vist en perspectiva i veig que per ser els meus primers Jocs Olímpics estic content. Tot i això, encara queda aquesta espineta de pensar que ho hauria pogut culminar amb una medalla i hauria estat increïble.

Però, d’altra banda, amb el Nicolas Gestin, el francès que va guanyar l’or, hem competit junts des dels 16 o 17 anys i estem allà mà a mà a veure qui pot més, per dir-ho d’alguna manera i ell jugant a casa va arrasar i vaig pensar que m’hauria agradat estar allà també. Si ell ho ha pogut fer, per què jo no? Eren els seus primers Jocs Olímpics, els meus també i tot això crec que ho he gestionat bé, la veritat és que estic tranquil. Tota aquesta temporada he donat el millor de mi mateix, ho he invertit tot, ho he donat tot i han acabat sent uns resultats que si m’ho haguessis dit fa tres o quatre anys t’hauria dit que els firmo. Un cinquè lloc als meus primers Jocs Olímpics i amb l’experiència que va suposar, però és veritat que un cop allà costa una mica d’acceptar estar tan a prop i no poder-ho culminar.

Aquesta espineta que comentes es convertirà en fam en aquest cicle olímpic? 

Sí, això està clar, durant els pròxims quatre anys, vindré amb més gana. Ara ja sé el que és, ara ja sé on vaig. Ja sabia el que volia, però no sabia on anava fins ara. Ara ja sé el que vull, ja sé cap on vaig i vaig a totes. No serà fàcil, perquè la classificació olímpica és complicada, però hem d’anar a totes per arribar amb les millors condicions possibles i aquesta vegada poder portar-ho a casa.

Què us va semblar als palistes l’aparició del caiac cros al programa olímpic?

És un esport curiós. No podem dir que és el mateix que l’eslàlom que fèiem fins ara, la veritat és que és bastant diferent. A mi em costa una mica, perquè trobo que depèn bastant del pes del palista. La gent més pesada té relativament més facilitat. Evidentment, sempre hi ha una part de tècnica, però la part de pes corporal jo crec que influeix bastant. A mi el fet de ser dels més menuts i menys pesats del circuit internacional no em beneficia en el cros.

Tot i això, intento jugar les meves cartes i fer-ho el millor que puc. En general, per la gent que ens dediquem a l’eslàlom ens costa que ens agradi un esport així, ja que és de contacte, no depens al 100% de tu mateix com passa amb l’eslàlom, sinó que depens de decisions d’altres palistes. Tot i això, hi ha una mica de divisió d’opinions hi ha gent a qui els agrada més, gent que no els agrada, gent top mundials a l’eslàlom que són molt bons en cros i d’altres palistes top no els agrada o no el practiquen o no se’ls dona bé. Hi ha divisió d’opinions; tot i això, l’hem de fer perquè és un esport olímpic ara mateix i la previsió és que ho continuï sent.

Miquel Travé: “En cros no depens al 100% de tu mateix com passa amb l’eslàlom, sinó que depens de decisions d’altres palistes”

La teva idea és continuar combinant l’eslàlom i el caiac cros?

Sí, jo seguiré fent C1, K1 eslàlom i el cros. La idea és aquests quatre anys que venen, apretar amb el C1 i el K1 i intentar estar allà també amb el cross. Al final, fent les tres modalitats, no tinc temps per fer-les totes a temps complet. Donaré una mica més de prioritat al K1 i al C1 d’eslàlom sense oblidar-me del cros, però la meva prioritat continuarà sent el caiac i la canoa eslàlom.

Què et queda per fer aquest 2024 i què tens marcat en vermell al calendari per 2025?

La temporada internacional ha acabat, però d’aquí un parell de setmanes la Federació Internacional ha organitzat una Super Cup a la Xina i ens conviden al Top 15 del rànquing mundial i allà estarem competint als millors 15 del rànquing en una competició que durarà tres dies. És una competició que no està dins del programa de Copes del Món, de Mundials ni de Jocs Olímpics, sinó que és una competició a part i una mica exclusiva i no tan important. Tot i això, jo crec que serà una bona competició i ens ho passarem bé.

Quan torni de la Xina faré unes setmanes de vacances i després farem tota la pretemporada. La idea és anar a Austràlia a entrenar durant l’hivern, ja que allà serà estiu i el Mundial l’any que ve es disputa a l’octubre a Austràlia. Hi anirem per poder acostumar-nos al canal, per poder treure informació i més tard hi haurà l’Europeu a París, on s’han celebrat els Jocs aquest any. També hi haurà diverses Copes del món, intentarem fer-les totes o pràcticament totes això ja depèn de la Federació espanyola perquè crec que s’estan plantejant canvis amb el tema de les classificacions per a les Copes del Món. Fins ara hi podien anar tres palistes per país i ara sembla que ho limitaran per rànquing. Encara no està assegurat, però l’objectiu és arribar a la temporada que ve forts, sobretot, al Mundial de l’octubre amb intenció de fer-ho bé.

Imatge de portada: @miquel.trave