Helena Arias Casals és una tot terreny. Triple medallista al Campionat d’Europa Júnior del 2021, s’ha erigit com una de les principals promeses del tir olímpic a nivell estatal. Fora de l’àmbit esportiu, també trenca barreres en la ciència: ha guanyat un premi internacional per inventar un producte sostenible, estudia física i el doble grau d’enginyeria mecànica i electrònica i forma part d’Hypatia I, la missió aeroespacial que tindrà lloc el proper abril a Utah. I amb tot això, tampoc s’oblida del gran repte, arribar als Jocs de París 2024. Parlem amb ella sobre com afronta aquesta última part del cicle olímpic i la seva carrera científica.
Bon dia Helena, per què vas escollir el tir olímpic? Com comences a practicar-lo?
La majoria de gent comença perquè té algun familiar dins d’aquest món o perquè ha tirat totes les boles a la fira i diu “ostres, potser això se’m dona bé”. Jo també ho havia provat, però no sabia que fos un esport com a tal. No ho vaig descobrir fins als 15 anys, quan vaig anar al Saló de la Infància, on la Federació Catalana de Tir hi posa parades per a captar talent i animar la canalla a practicar-lo. Als meus germans i a mi ens van oferir una beca de tres mesos al Club de Tir de Barcelona, tot i que després només vam continuar practicant-lo la meva germana i jo.
Havies fet algun altre esport abans?
Sí, sempre he fet esport, els meus pares m’han inculcat aquesta cultura i he passat per moltes disciplines. Vaig començar amb natació i ballet, després faig fer taekwondo, he provat el rem, de ballet he anat al jazz.. Sempre m’he anat movent.
Acabes de competir a l’Europeu, com ha anat? Amb quines sensacions et quedes?
La individual m’ha deixat un sabor força agredolç, perquè m’havia preparat per a fer més puntuació de la que vaig acabar obtenint. Tot i això, només la meitat de la competició no va anar com prevèiem, a l’altra sí que ha sortit tot bé.
Pel que fa als equips, he pogut rendir com ho estava fent als entrenaments, i malgrat que vam passar a la semifinal pels pèls, ens hem quedat a només vuit dècimes de lluitar per la medalla de bronze.
View this post on Instagram
A Instagram comentaves que el 2022 havia sigut complicat pel que fa a les lesions. Com planteges aquest 2023? Què t’espera enguany?
Espero no tornar-me a lesionar, la veritat! Ho estic treballant amb l’equip mèdic i de fisioterapeutes del CAR i no hauria de tornar-me a passar.
Afronto aquest any amb moltes ganes, l’inici ha sigut una mica accidentat, amb només una competició bona de les tres en les que he participat. Partint d’això, continuo entrenant i veig bons resultats. També estic treballant la part mental amb la meva psicòloga, si aconseguim trencar aquesta barrera entre entrenament i competició crec que pot sortir quelcom molt “xulo”.
Quines competicions tens aquest 2023?
A nivell nacional, d’aquí un mes tenim dues competicions a Granada, de 10m i de 50m; i els campionats d’Espanya. En l’àmbit internacional, just coincideixen les tres modalitats del mundial en un mateix esdeveniment, que serà a l’agost. De moment tinc plaça per a 50m en estès, però encara m’he de classificar a 10m en aire comprimit i 50m en tres posicions.
Et veus amb opcions d’arribar a París 2024?
Ho veig complicat però no impossible. En tir és molt difícil aconseguir el bitllet, perquè has de quedar entre les dues primeres a l’Europeu o les quatre primeres del Mundial, i pel nivell que tenim a nivell continental, les possibilitats són més baixes.
Jo lluitaré, veig que als entrenaments estan sortint les puntuacions per arribar-hi, falta que això es traslladi a les competicions. Al final no només és això, una entrenadora de l’equip estatal sempre em diu “has de tenir la barreja entre talent, esforç i sort”, perquè en el fons la sort també hi té a veure.
És factible ara mateix viure d’un esport com el teu?
No, no! És completament impossible. Per això justament també estic fent una carrera acadèmica. La faria igualment si pogués viure del tir, perquè m’agrada, però com a esportistes no ens podem imaginar un futur vivint d’això, no és factible.
A banda de l’elit, estudies tres carreres. Com decideixes que t’interessa el món de la investigació? Et vas plantejar aplaçar-ho per l’esport?
Des de petita sempre he tingut curiositat científica, i de fet vaig tenir la sort de participar a 4t d’ESO a les beques de recerca de Joves i ciència, que ens permetien viure-ho des de dins del món de la investigació. El primer any era més introductori i l’estada va ser als Pirineus, al segon any me’n vaig anar a l’Institut d’Astrofísica de Canàries i al tercer a Israel, on vaig descobrir que m’agradava molt la recerca i que volia dedicar-m’hi. He tingut la sort de poder viure aquestes experiències, però també és una carrera complicada.
El mes vinent participaràs també al projecte Hypatia I, que organitza una expedició científica als Estats Units, com sorgeix?
Va ser idea de la Mariona Badenas-Agustí i la Carla Conejo. La Mariona acabava d’arribar de la Mars Desert Research Station i li va agradar tant que va decidir muntar una tripulació catalana formada per dones. Ella i la Carla es van trobar fa dos anys, pel Dia de la Dona i la Nena en la Ciència, i a partir d’aquí van anar formant un equip amb perfils molt diferents: la Carla és de biologia, la Mariona de l’astrofísica, també hi ha enginyeres, físiques, matemàtiques, comunicadores… Una mica de tot, no només de professió sinó d’edat; la idea era comptar no només amb expertes amb doctorat, per exemple, sinó obrir-ho a persones com jo, que soc estudiant.
Jo vaig arribar a Hypatia I per la Carla; havíem coincidit quan estava fent el programa Joves i ciència, del que ella n’era la coordinadora, i com que sabia que soc una mica cabra boja i que diria que sí, em va proposar formar part del projecte.
View this post on Instagram
Quin paper tindràs en la missió?
Jo hi estic com a back-up, de reserva. Si alguna de les tripulants fallés, marxaria en el seu lloc als Estats Units, però de moment em quedo a Barcelona. Igualment, ara estic preparant els projectes amb elles i quan siguin allà em dedicaré a tasques de comunicació i suport, per tot el que puguin necessitar.
D’altra banda, en ser esportista he col·laborat en la part de preparació física. L’experiència implica viure com si fossin astronautes de veritat, així que els he ajudat a preparar unes rutines per a que estiguin en forma mentre són a l’estació i no es lesionin si han de fer alguna tasca més física.
Vens de dos mons molt masculinitzats, l’esport i la ciència, t’hi has trobat barreres?
Algun comentari sí, però crec que té a veure amb el fet que el tir és un esport on hi participa gent més gran, sense voler fer cap suposició ni jutjar, però alguns tenen una mentalitat més tancada. No tant pel fet de ser dona i fer tir, sinó més de comentaris com “la teva parella de competició arribarà més lluny” o així. Afortunadament, la gent jove ja ha canviat la mentalitat i no té aquest biaix. A més, tant la meva família com els amics sempre m’han animat i m’han recolzat, i és una sort perquè no tothom té aquest suport.
A nivell de ciència he tingut la mateixa experiència. També és cert que a la universitat som molt poques dones, unes sis de seixanta, i es nota que és molt masculinitzat. Algun cop, algun professor ha fet comentaris masclistes, però en cap moment he tingut problemes per a realitzar algun projecte.
A Tòquio 2020 les grans protagonistes van ser les dones, i el futbol femení també ha ajudat a normalitzar la presència de dones en l’elit. Has notat algun canvi en aquest sentit en el tir?
Depèn de per a què. Interès per comunicar històries femenines dins l’esport, sí, però crec que tant jo com altres esportistes de disciplines minoritàries trobem a faltar més patrocini. Al final, els que ens dediquem a l’àmbit menys mediàtic tenim més dificultats a l’hora d’arribar a aquest suport econòmic, el que ens dificulta també poder viure d’això. En aquest sentit, al tir no hi ha esponsorització per a homes ni per a dones, la situació és la mateixa.
Després de la carrera professional i esportiva, què et queda? Quins són els teus plans de futur?
La meva carrera esportiva espero no haver-la de parar mai, hi haurà un moment en el que hauré de deixar l’alt nivell, però no vull parar d’entrenar. Un cop s’acabi, m’agradaria aprofitar i continuar competint a nivell de clubs. No només per l’esport en sí mateix, sinó també perquè m’aporta molts valors i coneixements que després puc utilitzar a la vida general i laboral.
A nivell acadèmic, la idea és estudiar un doctorat, com a mínim, perquè m’apassiona el món de la recerca, tot i que no tinc molt clar encara què vull fer després. El futur és molt incert per a qualsevol investigador, si aconsegueixo una bona beca podria continuar fent recerca, però encara no està assegurada.
Imatges cedides per Helena Arias
