Aquest cap de setmana arrancarem les penúltimes planes del calendari del Mundial de Rugbi i ho farem amb la doble cita plantejada en forma d’un Nova Zelanda contra Sud-Àfrica i un Argentina contra Austràlia
Com si fos una jornada més del Rugby Championship, el trofeu anual que a rèplica del VI Nacions europeu que juguen les seleccions de l’Hemisferi Sud, però aquesta vegada en unes semifinals de la gran cita de cada quatre anys i amb un ambient enrarit, molt enrarit entre els rugbiers europeus. La debacle del vell continent és dolorosa perquè es produeix en una cita precisament a Anglaterra, amb els partits en ‘prime time’ europeu però no es pot considerar en cap cas com una sorpresa per algú que, mínimament, segueix el rugbi. Al contrari.
Analitzem el quadre clínic previ a aquestes semifinals. Els històrics quarts de final de fa ja sis i set dies es plantejaven com un quàdruple envit entre els dos Hemisferis i en cap dels quatre casos es favorit era del Nord. Si voleu l’Irlanda-Argentina tenia el benefici del dubte, però ben aviat els ‘Pumas’ van demostrar que són tant del Sud com la resta. Empesos pel lirisme dels seus compatriotes, especialment els poetes i lletraferits, tots plegats hem caigut en la temptació de jutjar l’equip argentí per la seva passió i coratge quan si comparem el joc dels sud-americans amb l’altra generació que va arribar a semifinals el 2007 a França hi veurem poques constants en el joc. Argentina ja no són els “corajudos” sinó que despleguen un joc valent i vertebrat, molt en la línia dels seus companys –llunyans– de la meitat baixa del planeta.
Perquè aquí hi ha el quit de la qüestió. Al Nord i al Sud juguen a dues concepcions absolutament diferents del rugbi. En un intent de combatre en la sempre desigual batalla d’estils els dos gegants del nord, Anglaterra i França, han optat per convertir-se a un joc físic, voluminós i pesat que si bé es pot relacionar amb un segell històric en el cas dels britànics en cap cas es reconcilia en res amb l’essència del joc del XV del Gall. També aquí, però, cal deixar de fer trampes al solitari entre els molts que som aficionats a l’equip francès: del Champagne al que es juga a l’actualitat ja ha passat massa temps i s’han encadenat massa errors.
Semifinals de “Super-15”
Qualsevol afortunat que estigui abonat al Plus Deportes i hagi pogut seguir el Super-15, la lliga de clubs més potents del Sud ha vist com la primavera següent el mateix esport que el divertia li oferia una versió més grisa, física, especulativa. El rugbi té moltes cuirasses i la del codi de lluita i conducta sovint ha servit per dissimular el que realment estava passant al nord: que s’estava diluint la idea de joc i es renunciava a la combinació.
Al Super-15 el joc és combinatiu, expansiu i global. L’espectacle és fluid i el dinamisme no va en cap cas en detriment del joc de davanteres i el combat físic. Els xocs, les fases de conquesta i el tirar línies tant atacants com d’avançar defenses conformen un espectacle harmònic, sense detriment de tot el que subterràniament succeeix en 80 minuts amb una ovalada al mig. El cas dels All Blacks és el més paradoxal de tots ja que si li traiem tot el tuf de mercadotècnia que envolta l’equip veurem que, essencialment, són la millor expressió de tot el bo del rugbi: sentit d’equip, esforç solidari, joc sense concessions i resposta en el 15 contra 15 des de la igualació en l’1 contra 1.
Sud-Àfrica, la seva rival, viu encara atordida però sempre hi és i combat. És una selecció rovellada però els bons motors carburen sempre, diuen. En tot cas suposa un punt d’excepció en aquesta línia d’anàlisi. L’Argentina més alegre que tràgica o una Austràlia que fins a patir de valent davant una Escòcia heroica semblava tant o més candidata que Nova Zelanda són altres exemples d’aquest concepte tant sureny del joc del rugbi, en la qual sense la desaparició d’especialistes i l’equilibri en tasques, espai i ritmes de cada línia de joc tots els jugadors poden respondre des de qualsevol dels nivells. La sublimació de l’esport en equip.
Bones notícies per l’espectador
Que aquest cap de setmana les semifinals del Mundial se’ns hagin convertit en una rèplica d’una jornada del Rugby Championship només pot ser una bona notícia per l’espectador en particular i pel rugbi en general. Que els equips es disposin a combatre com ho fan al Super 15 ens garanteix 160 minuts de plaer, salivera i alè de cervesa ben invertits.
Europa no pinta res en aquest Mundial no per vella sinó per desfasada. El mal és estructural, fa nius en conceptes de joc especulatius que aplaudim a alguns dels clubs més rics de les nostres lligues i sembla que només pot revertir de la mà, precisament, d’entrenadors de l’Hemisferi Sud. Són nova-zelandesos els entrenadors de Gal·les, Irlanda i Escòcia. Curiosament són aquestes les úniques seleccions que en el seu dia més lluminós dels darrers temps han pogut encendre guspires en la foscor de la cova on s’amaga el rugbi europeu
