Ràpidament ens ve al cap el puny tancat a Mèxic 1968, la victòria de Jesse Owens a Berlín 1936 o l’encesa del peveter de Syndey 2000 a càrrec de Cathy Freeman. Un dels més singulars, però, no el va protagonitzar un esportista, sinó Barbara Rotraut Pleyer, una activista que va sorprendre els organitzadors dels Jocs Olímpics de 1952 en plena cerimònia inaugural.
Finlàndia havia esperat dotze anys per gaudir d’uns Jocs Olímpics a la seva capital. L’any 1940 la segona guerra mundial havia obligat l’olimpisme a cancel·lar l’esdeveniment, tal com tornaria a passar el 1944. Londres, amb les seves instal·lacions preexistents, va acollir els Jocs de l’Austeritat de 1948 i no va ser fins el 1952 que l’olimpisme va aterrar a Hèlsinki. Aquells eren uns Jocs importants pel debut de potències com la Unió Soviètica i la Xina (en aquest cas amb greus problemes de transport), per la primera participació d’Israel amb totes les connotacions polítiques associades, o pel retorn de Japó i de la RFA després del veto rebut 1948. Aquell estiu de 1952 tothom es rendiria als peus d’Emil Zátopek amb el seu triplet d’ors extraordinari als 5.000, als 10.000 i a la marató.
El 19 de juliol l’estadi olímpic es va omplir amb 70.000 espectadors per gaudir de la cerimònia inaugural. Després de la tradicional desfilada d’atletes es va fer el discurs inaugural, es van disparar 21 salves i alliberar més de 2.000 coloms al cel finès. L’estel·lar Paavo Nurmi, campió olímpic en nou ocasions entre 1920 i 1928, va ser l’encarregat de fer el darrer relleu de la flama fins a encendre el peveter situat al mig de la pista atlètica. Una altra llegenda de l’esport finlandès, Hannes Kolehmainen, va ser l’encarregat d’encendre el peveter ubicat a la torre de l’estadi. Els Jocs oficialment ja estaven en marxa, però els espectadors encara havien de viure un moment que quedaria gravat a les seves retines.
Quan havia de començar el discurs de l’arquebisbe local i el jurament olímpic per part d’un atleta local, l’estadi va viure l’aparició d’una dona pèl-roja que portava un vestit blanc i que va començar a córrer amb una torxa a la mà per la pista fins arribar a la tarima on s’estaven fent els parlaments. Havia fet pràcticament la volta sencera a l’estadi sota la pluja i el públic l’aplaudia convençut que era part de l’espectacle. Aquella dona, però, era una espontània que s’havia proposat difondre un missatge universal davant l’estupor generalitzada dels organitzadors, que van trigar una bona estona a reaccionar davant la seva presència. De fet, Barbara Rotraut Pleyer va enfilar-se a la tarima i va ocupar el lloc de l’arquebisbe davant el micròfon i va començar a parlar. Només va tenir temps de dir la paraula “Ystävät” (“amics”) abans que el president del comitè organitzador dels Jocs, Erik von Frenckell, li oferís el braç i l’acompanyés fins a la part interior de l’estadi. Allà li van arribar a oferir un conyac per calmar els ànims abans de ser detinguda per la policia.
La trajectòria d’una pacifista incansable
Barbara Rotraut Pleyer era una jove germànica de 23 anys i havia fet un llarg viatge per arribar fins la tarima de l’estadi olímpic. Vuit dies abans de la cerimònia inaugural havia partit d’Stuttgart amb un equipatge de mínims i s’havia plantat a la frontera amb Dinamarca, a Flensburg, després de recórrer més de 850 quilòmetres fent autoestop. Del país danès va saltar a Suècia i després de creuar aquest país va viatjar fins a Finlàndia. Tot plegat, gràcies a la col·laboració desinteressada de la gent que es va creuar i que va decidir donar-li un cop de mà per arribar a temps a Hèlsinki. Un cop va arribar a la capital finesa es va voler posar en contacte amb el president de Finlàndia per demanar-li que es llegís una crida a la pau mundial durant la cerimònia inaugural. El secretari del president, però, va rebutjar la seva petició i Rotraut Pleyer va activar el pla B que consistia en entrar a l’estadi sense pagar l’entrada i saltar de les grades cap a la pista per llegir el seu discurs.
L’activista pacifista anava ben preparada i havia redactat un text traduït a sis idiomes diferents (finès, anglès, francès, espanyol, rus i àrab) gràcies a l’ajuda dels seus companys d’universitat. De fet, al full tenia escrita la transcripció fonètica de cada idioma per no equivocar-se. Barbara Rotraut Pleyer ja havia protagonitzat una irrupció polèmica l’any anterior en la tercera edició del Festival Internacional de Joves i Estudiants a Berlín Oriental, on després de fer la seva proclama va ser detinguda i empresonada durant tres dies. La proclama que havia preparat per als Jocs era la mateixa i contenia tres demandes per a construir un món millor: posar punt final a la guerra freda i a les guerres vigents; deixar escollir a cada poble el seu govern; garantir en la màxima expressió la llibertat i la igualtat. Quan la policia va llegir el contingut del discurs va descartar ràpidament que Pleyer fos una militant comunista, tal com havien proclamat alguns diaris després dels fets. Finlàndia va optar per deportar la jove pacifista el dia següent i el govern alemany va optar per retirar-li el passaport per haver danyat la seva imatge internacional.
El retorn a Alemanya no va ser senzill. Els mitjans de comunicació havien criticat durament una acció que els germànics només havien pogut veure dins un resum breu dels Jocs Olímpics als cinemes i havien intentat aconseguir declaracions de qui encara consideraven com una agent comunista a la RFA. Tot això malgrat que el pare de la Barbara havia estat una cara molt coneguda del nazisme, especialment després de morir durant la guerra quan va sortir publicat el seu llibre pòstum l’any 1943 i el govern alemany va afavorir una tirada gegantina de 700.000 exemplars de Volk im Feld, on assegurava que la guerra que els jueus volien no acabaria fins al seu extermini. De fet, a la seva família hi havia altres nazis de cert rang i les acusacions inicials ràpidament van perdre força en conèixer el seu entorn familiar i també després d’escoltar la seva versió dels fets. Rotraut Pleyer va parlar davant 600 persones en un cinema d’Stuttgart i va passar a ser considerada com “l’àngel vermell de la pau” i com una idealista. Un grup pacifista holandès va demanar que fos premiada amb una medalla per la seva contribució a la pau i la popularitat de Rotraut Pleyer va arribar al punt de rebre moltes cartes amb peticions de matrimoni i fins i tot l’oferta d’un alcalde d’una localitat turística de la costa bàltica que li sufragava totes les despeses al seu spa.
De mica en mica la jove activista va convertir-se en una cara molt coneguda a Alemanya, va integrar-se en un moviment de dones per la pau i va recuperar el passaport. Començava una llarga etapa de la seva vida en què viatjaria arreu del món en congressos i mobilitzacions per la pau, començant per una crida contra les armes nuclears des d’Hiroshima l’any 1953. Barbara Rotraut Pleyer es va arribar a plantejar alguna incursió olímpica més a Melbourne 1956 i a Roma 1960, però en ambdós casos va patir algun contratemps. Molts anys més tard, convertida en una personalitat del pacifisme que parlava 14 llengües diferents i era rebuda habitualment per governs i caps d’estat de països del tercer món i alhora de potències mundials, la germànica va canviar-se el nom i va acabar sent coneguda com a doctora Sina-Moria en una vida que potser algú acabarà portant a la gran pantalla i que inclou llargues estades reflexives al Mont Sinaí així com la convicció de ser perseguida per la CIA pocs dies abans de morir en un hotel de Xipre l’any 2000.
Les restriccions del Comitè Olímpic Internacional
Sigui com sigui, en clau olímpica aquella incursió de la jove Barbara Rotraut Pleyer a Hèlsinki 1952 va ser un dels detonants més evidents per una nova norma del COI aprovada el 1953 i que feia referència sobre els posicionaments polítics durant els Jocs Olímpics: “S’ha decidit que a partir d’ara no estaran permeses les manifestacions polítiques durant els Jocs Olímpics, ja sigui dins l’estadi o en els recintes esportius”. Aquesta idea perdura encara avui en dia amb motivacions ampliades des de 1975, poc després dels atemptats de Munic 1972: “Qualsevol tipus de manifestació o propaganda, ja sigui política, religiosa o racial, està prohibida als recintes olímpics”. L’any 1953 el COI de l’inefable Avery Brundage no va voler reconèixer el protagonisme de Rotraut Pleyer i va justificar la mesura a partir d’un discurs que l’estel·lar Emil Zatópek va adreçar als treballadors finlandesos fora del recinte olímpic el dia després de finalitzar els Jocs. Curiosament, l’atleta txecoslovac tampoc hauria tingut cap problema en adreçar-se als obrers amb la nova normativa del COI.
El 19 de juliol de l’any 2002 Hèlsinki va celebrar el 50è aniversari dels Jocs de 1952 amb la participació de delegacions d’esportistes ja veterans que havien participat feia mig segle a la cita olímpica en terres nòrdiques. En aquest acte, enmig dels discursos, una dona va aparèixer amb un llarg vestit blanc i va dir algunes paraules des de la tarima abans que fos retirada de l’acte. En aquest cas, la seva presència formava part del programa a mode d’homenatge a la sorpresa protagonitzada per Rotraut Pleyer, ja coneguda per tothom com l’àngel de la pau. Una actriu finlandesa, Laura Malmivaara, va assumir el paper de la germànica i la nota de premsa de la celebració va citar l’homenatge cap a l’activista original ressaltant com d’important hauria sigut per al món dels anys 50 escoltar un missatge potent de pau en plena guerra freda i la rellevància que hauria tingut el moviment olímpic en les relacions polítiques internacionals.
