Autor: Albert Vilardaga
Publicat a La Fosbury #01
La data del 21 d’Abril de 1994 forma part de la història del bàsquet a Catalunya. A la ciutat de Tel Aviv, i davant de 8.000 espectadors, el Joventut de Badalona es va convertir en el primer club català en proclamar-se campió d’Europa, després de superar l’Olympiakos per 57 a 59. Vint anys després, hem pogut parlar amb el cervell de l’equip, el Rafa Jofresa i el màxim anotador de la final, el Ferran Martínez, per rememorar aquella fita històrica.
L’abril del 94, la Penya viatjava a Tel Aviv amb l’objectiu de treure’s l’espina clavada dos anys enrere a Istanbul, quan els verd-i-negres van caure a la final contra el Partizan de Belgrad, entrenat per Zeljko Obradovic, amb un triple de Djordjevic en els últims instants. A Israel, el tècnic serbi ocupava la banqueta del Joventut, i els verd-i-negres havien superat el Barça d’Aíto a les semifinals tot i no ser els principals favorits. L’últim pas per aconseguir alçar el màxim títol europeu era vèncer l’Olympiakos dels temibles Paspalj, Terpley i Tomic.
El zoo de Tel Aviv
Van ser uns dies molt especials per a tothom, sobretot per a Ferran Martínez, que la nit abans de viatjar cap a Tel Aviv va veure com naixia el seu fill. El Ferran recorda que a la final del 92 la Penya era favorita, però en canvi, a Israel, els principals candidats a alçar el títol eren els grecs.
A diferència de la final del 92, on l’equip s’allotjava a les afores d’Estambul, aquesta vegada, Obradovic va decidir fer dormir l’equip en un hotel cèntric de Tel Aviv. El matí abans de la semifinal, l’equip va sortir a donar una volta pels carrers de la ciutat israeliana, però, el matí abans de la final, Obradovic va portar a tot l’equip a visitar el zoo de la ciutat: “El Zeljko sempre intentava trencar la rutina, va voler que no penséssim en el partit fins a la tarda i ens vam passar el matí caminant i mirant animals” recorda Ferran Martínez. El Rafa Jofresa confessa que va ser una decisió sorprenent: “Era una mica escèptic, primer vaig pensar que era una tonteria, després de 7 o 8 mesos de competició sempre vols descansar el màxim possible i seguir la rutina de la resta de desplaçaments, però quan al final surt bé, recordes d’aquestes coses”. Després de passar tot el matí amunt i avall observant les bèsties del zoo, els jugadors van tornar a l’hotel per dinar, dormir una estona i preparar-se per entrar a la història.
El laboratori d’Obradovic
L’entrenador serbi és un obsessiu del treball. Li encanta dominar el control del joc, que no hi hagi cap detall que se li escapi del seu pla de partit, i normalment ho aconsegueix, és per això que és considerat el millor entrenador del bàsquet europeu. “Sabíem perfectament el que havíem de fer, ho teníem tot molt ben estudiat i jugàvem sempre de la forma que ens interessava” recorda Ferran Martínez. El pivot català, màxim anotador de la final, rememora tàcticament la final: “Vam jugar amb 4 jugadors oberts i per dintre el Mike Smith, ni el Corny Thompson ni jo. Així obligàvem al Fassoulas a sortir a fora”.
El final del partit va ser no apte per a cardíacs, la Penya perdia 57-53 a 2 minuts del final, un triple de Villacampa va apropar als verd-i-negres, i a la jugada clau, 4 llançaments, 4 rebots ofensius i finalment triple de Corny Thompson a 15 segons pel final. La última possessió dels grecs falta de Mike Smith sobre Paspalj a 5 segons per l’acabament, però el crack serbi, que no va anotar ni un punt a la segona meitat va fallar l’1+1. “Recordo que el rebot el van tocar diversos jugadors, va anar cap a la cantonada, vaig agafar la pilota i la vaig tirar el més amunt possible entenent que entre el poc temps que quedava i l’estona que la pilota anava per l’aire el temps ja s’acabaria” rememora Jofresa. El cert és que intencionadament o no, el rellotge no es va posar en marxa i l’Olympiakos va tenir temps de fer dos llançaments per empatar el partit, afortunadament la pilota no va entrar i la Penya es va convertir en el primer equip català en guanyar la Copa d’Europa.
Badalona entra a la història
“De cada cent partit, nosaltres en guanyaríem 99, aquell dia Déu ha decidit que no ens tocava guanyar, i contra Déu no es pot lluitar” aquestes van ser les paraules de l’entrenador de l’Olympiakos, Yannis Ioniadis, que no s’acabava de creure aquella derrota. Ferran Martínez recorda que li va tocar passar el control antidòping juntament amb Roy Tarpley (jugador de l’Olympiakos), i que els grecs van trencar totes les portes i van rebentar el vestuari. “Pràcticament vam haver de sortir per cames, per ells va ser un cop molt dur” recorda el pivot català.
El retorn a la ciutat del bàsquet va ser històric, mai s’havia vist res semblant. “Va ser increïble, a peu de pista i a la terminal ja hi havia molta gent i fins i tot vam tenir problemes per pujar a l’autocar. Ens va sorprendre molt, perquè vam anar per la Gran Via de Barcelona, i tot i no ser l’equip de la ciutat i la rivalitat que existeix, hi havia molta gent aplaudint i donant-nos el reconeixement” recorda Jofresa. L’equip va sortir de l’aeroport del Prat, va recórrer els carrers de Barcelona fins a arribar a l’esplanada de l’Olímpic que estava plena fins a la bandera. “Va ser un triomf molt important per l’esport català, va ser un equip que va caure molt bé i va saber transmetre molts valors positius per a tot Espanya, on sovint érem aplaudits” recorda el base català.
Obradovic va donar un dia i mig de festa a la plantilla, una cosa inèdita fins aleshores, la Penya no va poder conquerir la tercera lliga d’aquesta generació i la cinquena de la història del club, però fa vint anys, Jofresa, Ferran Martínez i companyia van aconseguir posar el Joventut de Badalona a l’Olimp del bàsquet.
