Portem molt temps esperant i finalment ja ha arribat el moment. Des que el tres de juliol de dos mil quinze (abans de guanyar qualsevol títol de la UFC) en Conor va parlar per primera vegada de la possibilitat d’aquest combat al programa televisiu d’en Conan O’brien han passat moltíssimes coses.
En Floyd es va retirar, en Conor ha guanyat dos cinturons en pesos diferents de manera simultània, ha nascut el primer fill de l’irlandès, hem viscut uns primers moments d’incredulitat davant el possible encontre, un bon grapat d’insults mitjançant les xarxes socials, una llarga negociació a tres bandes, la signatura del combat, unes aproximacions econòmiques atordidores, un tour mundial per quatre països amb regust de variété o bé una gran polèmica amb Paulie Malignaggi (el dues vegades campió mundial de boxa va entrenar amb McGregor i es van filtrar imatges on se’l veia abatut per l’irlandès. El de Brooklyn no s’ha cansat de repetir que hi ha hagut una manipulació i que dels dotze assalts que van competir, només s’han filtrat els pocs moments on en Conor va connectar).
Vuit setmanes d’entrenaments intensos, multitud de tests antidòping per part de l’USADA (la comissió atlètica de Nevada) i per acabar, una última roda de premsa més esquitxada de l’elegància pròpia de les prèvies de boxa. Ara ja només queda la part esportiva. Posar-se els guants, entrar al quadrilàter i que els déus de l’esport dels punys dictin sentència.
Mayweather, boxa a l’ADN
Floyd Mayweather és un dels millors boxejadors de tots els temps. El seu cervell és una computadora de l’esport, capaç d’analitzar i variar estratègies entre les quatre cordes per vèncer els seus rivals. El seu oncle i el seu pare ja eren púgils i des de ben petit ha viscut macerat en un oli fet de guants, cordes, sacs, pads, entrenaments, anàlisis, suor i combats.
Molts combats. Tants com els quaranta-nou que ha vençut com a professional per cap derrota. Ha vençut tots i cadascun dels grans boxejadors de la seva generació i sempre ho ha fet des de la defensa. Molts el consideren el lluitador més infranquejable dels esports de combat. Durant la seva carrera ha sigut colpejat de forma significativa set o vuit vegades. Només set o vuit vegades en quaranta nou combats. Números que denoten la seva capacitat d’esquiva.
El seu estil, a vegades poc vistós per a l’espectador, es basa en ser un fantasma pel quadrilàter, frustrar i cansar l’oponent, estudiar els moviments del rival i poc a poc anar arrabassant punts, guanyant assalt per assalt fins arribar al dotzè. Utilitza una tècnica defensiva anomenada The Shoulder Roll: la mà esquerra baixa, mà dreta al costat de la mandíbula i el cos lleugerament arquejat cap a darrera. En aquesta fotografia podeu apreciar com defensa cada zona d’impacte.
A més, aquesta defensa sempre el deixa en una bona posició per contraatacar, on en Floyd és un absolut artista. A l’inici de la seva carrera va guanyar forces combats per Knock out, però a mesura que va avançar la seva trajectòria, una aproximació més conservadora cap als enfrontament i problemes als ossos de les mans el van anar transformant en un guanyador via decisió. Coneix el seu esport a la perfecció, té la confiança pels núvols i els números l’avalen, però en Floyd Money Mayweather porta dos anys retirat i ja té quaranta anys. El seu físic sembla seguir igual d’esmolat que quan competia, però dins un combat real potser aquest temps de descans li pot passar factura.
McGregor, la sang d’un veritable guerrer
Quan en Conor tenia divuit anys treballava de lampista. Un matí, dins una furgoneta assetjada per la boira, abrigat i tremolant per l’implacable climatologia irlandesa, va aixecar el cap i va decidir que aquella no era la vida que volia portar. Va sortir del vehicle i es va encaminar cap a casa els seus pares. Va entrar i els va dir “I want to be a fighter”.
Deu anys més tard és a punt de cobrar un xec de més de cent milions de dòlars. Només quatre anys abans necessitava ajudes socials a Dublín. Sempre acompanyat per la seva inseparable i estimada Devin Lee, en Conor ha seguit un camí de fe i creença indestructible, sempre convençut que arribaria a dalt de tot de la cadena alimentària dels esports de combat. Proliferen els vídeos on s’explica l’ús que ha fet de les lleis d’atracció i de la motivació que l’ha empès a la posició de poder on és ara, un atalaia des d’on pot afrontar el repte de lluitar contra una de les llegendes més grans d’un altre esport.
En McGregor sempre ha seguit una aproximació a la lluita molt mística, més propera a un Bruce Lee que a un Mayweather, més semblant a un artista marcial que a un esportista. Sempre ha innovat i ha afegit coses al seu arsenal de lluita, com practicar múltiples disciplines o fer classes amb Ido Portal, expert en moviment corporal i gurú obsessionat amb els límits expressius dels cos humà. Aquesta combinació el converteix en un lluitador difícil de predir, molt heterodox i amb una imaginació desbordant.
https://www.youtube.com/watch?v=8Bej7sgnoFI
Alhora, és un mestre del joc mental, el que en anglès anomenen Mental Warfare. Sempre ha aconseguit posar-se dins la ment dels seus rivals (exceptuant Nate Díaz, un altre tipus d’animal) i portar-los a un terreny massa emocional per afrontar un combat cos a cos. Ell sempre es manté en calma, convençut, relaxat, seguint un pla estratègic molt clar mentre el seu rival no pot evitar comprometre massa les seves batzegades plenes de ràbia i emoció. Aquesta projecció de com seran els combats, juntament amb l’anàlisi del seu entrenador John Kavanagh (tot un geni de l’esport), l’ha portat a predir diverses vegades en quin assalt i com s’acabaria el combat, guanyant-se un altre dels seus sobrenoms: Mystic Mac.
https://www.youtube.com/watch?v=vSTqXguuKig
Totes aquestes virtuts acaben de florir en Conor McGregor en el fet més essencial del seu èxit: com bé diu el president de l’UFC, Dana White, “he’s a true fighter”. En Conor porta el combat dins seu, viu obsessionat a millorar i mai s’ha fet enrere davant cap repte. És la seva vida i la seva manera d’expressar-se i viu amb una intensitat i una valentia que segur que enorgulleixen tots els avantpassats guerrers de la seva Irlanda natal.
Pel que fa a la boxa, aquest va ser el primer esport de combat que va practicar The Notorious. D’aquesta manera, es pot dir que els seus fonaments esportius beuen de l’esport del ring. De fet, la seva principal virtut dins l’octàgon són els cops de puny. La seva esquerra comença a ser famosa per la seva potència i un one punch knock out power que sorprèn a més d’un rival. Però, són suficients aquest mesos d’entrenament i uns fonaments relatius per intentar doblegar a un dels millors púgils de la història?
El combat, més que un espectacle de circ
Durant tota la prèvia molta gent ha especulat amb la veracitat d’aquest combat, l’ha titllat de Freak Show o fins i tot s’ha atrevit a asseverar que estava arreglat. Com va resumir el cubà Yoel Romero loquaçment, vosaltres creieu que dos egos de la mida d’un portaavions pujaran allà dalt sense estar convençuts de guanyar el combat i amb ganes de tallar-se el cap l’un a l’altre? Pot ser un negoci, però l’orgull d’aquests dos és absolutament innegociable.
Els experts apunten a dues situacions i un punt crític dins el combat. Si l’esport fos matemàtica o si hagués d’apostar amb una pistola al cap, el més probable és que això arribi fins els dotze assalts i allà alci el braç vencedor Mayweather als punts. Però per sort, aquí pot passar de tot.
El punt crític és la resistència de McGregor. Els que en saben diuen que les oportunitats d’en Conor passen pels primers sis rounds. Si durant els primers sis períodes, on l’irlandès estarà fresc i amb tota la dinamita a la mà esquerra aconsegueix connectar un bon cop, qui sap si la màgia es farà realitat i el món entrarà en xoc. Però és clar, primer ha de connectar amb el gran il·lusionista defensiu, un fet que cap dels nombrosos súper boxejadors a qui s’ha enfrontat (Maidana, Canelo, Pacquiao, Ortiz, De la Hoya, Sosa…) ha aconseguit amb èxit. En Conor ja ha assegurat que vencerà dins els quatre primers assalts… per baixar als dos primers… i acabar dient que al primer. Mystic Mac…
Una decisió que ha sorprès a tothom ha sigut l’elecció de guants de vuit oz en comptes de 10 oz. Normalment, Mayweather, per la seva condició i el seu estil, prefereix guants grans per evitar sorpreses i davant d’un heavy puncher com en Conor, pot ser una concessió que en Money pagui cara…
Mayweather coneix perfectament l’esport i tots sabem que farà dalt del ring. Aquí és on s’obre una altra de les possibilitats d’en Conor. La seva manera d’aproximar-se a la boxa pot ser diferent al que mai s’ha hagut d’enfrontar l’americà. Pot sorprendre’l… de la mateixa manera que pot ser completament inefectiu.
Els atributs físics dels dos lluitadors donen una avantatge clara a l’irlandès. És onze anys més jove, és més alt i té un abast superior al d’en Floyd. Però totes aquestes avantatges serien molt més evidents en un combat d’arts marcials mixtes, on probablement McGregor guanyaria ràpidament. En boxa, i més amb l’experiència de Mayweather, aquest factor no ha de ser massa decisiu.
Pel que fa al Mental Warfare del que parlàvem per definir en McGregor, observant totes les prèvies i tot el gran volum de continguts que s’ha generat al voltant del combat, no fa la sensació que Mayweather s’hagi vist amenaçat en aquest aspecte. No se l’ha vist incòmode, ni nerviós, ni superat per les arts verbals del bocamoll irlandès. Tot i així, i aquesta apreciació ja és a títol personal, sí que he tingut la sensació en els reportatges des de dins dels dos rivals, que per un costat McGregor està completament focalitzat en el combat, entrenant específicament i treballant un pla, mentre que en Floyd m’ha semblat molt més distret, convençut que serà una lluita fàcil, sense l’esperit competitiu que havia demostrat contra Pacman o Maidana recentment.
Aquest error (veurem si és un error, evidentment) l’han comès prèviament gairebé tots els rivals de McGregor. Menystenir-lo, no donar-li les credencials, no prendre’s seriosament les seves capacitats. La majoria ho ha pagat car. “I stop dubting him long ago” repeteix constantment Dana White quan parla del seu Golden Boy… hi estic molt d’acord.
El que està en joc
En Floyd Mayweather es juga la seva carrera sencera per cobrar un últim xec gegant. Conor McGregor, només arribant al dotzè assalt, ja es pot sentir vencedor. Si pel sigui guanya el combat, entraria en la categoria de llegenda absoluta de l’esport mundial amb només vint-i-nou anys i a punt per entrar en la seva època d’esplendor esportiva. La juguesca és desequilibrada…
Més enllà del cinturó que han inventat per commemorar el combat i dels milions i milions que guanyaran tots els implicats, hi ha un factor d’una importància cabdal i que molta gent no està tenint en consideració. Aquesta és la batalla definitiva entre la boxa i les arts marcials mixtes. Durant els últims anys, l’MMA ha anat guanyant terreny i notorietat al que fins ara era el rei dels esports de combat.
Moltes veus s’han alçat contínuament reclamant que un esport tant dividit i a vegades estàtic no podria competir amb el dinamisme i organització de les arts marcials mixtes. Si Conor McGregor guanya a Floyd Mayweather aquest cap de setmana, es pot crear una escletxa insalvable que separi els dos esports i que hi hagi un canvi de cicle definitiu en les jerarquies televisives i de transcendència mediàtica. També pot passar que McGregor no vulgui tornar a l’octàgon, però el seu entrenador ha assegurat que hi tornarà perquè és el seu hàbitat natural… veurem si allà també li poden assegurar xecs de la mida del que cobrarà la nit del vint-i-sis d’agost.
El que segur que podrem veure és un bon espectacle i un combat dels que es recordaran llargament. D’una manera o altre, aquest dia vint-i-sis d’agost es farà història dins el quadrilàter i una cosa que no ha passat mai succeirà: les estrelles més lluents de dos esports de combat diferents es trobaran dalt d’un ring per esbrinar qui és el més xulo dels dos. Amb la parella de fotetes i fatxendes -alhora que grans lluitadors compromesos – que es troben al ring, divertir-nos, ens divertirem del ben cert. Jo no m’ho penso perdre…
