Contra tot pronòstic.
Semblava que no podria ser.
Podem fer-ho i ho farem.
Ves per on!
Guanyarem
és escrit a les parets
ja somriuen els vailets
cada cop criden més veus
ja hi pots pujar de peus.
Brams, 1998.
Aquest vespre (20:30h. Teledeporte), les noies del waterpolo tenen l’oportunitat de reblar el clau i, contra tot pronòstic, alçar-se amb l’or als Mundials que s’estan disputant a Budapest aquests dies. Bé contra tot pronòstic… no si fem cas al que ens deia l’Anni Espar fa unes setmanes: “és el moment perfecte per guanyar-les”.
Es referia, com no, a les dominadores del waterpolo mundial dels darrers anys i bèstia negra de les ibèriques: els Estats Units, que seran el rival en aquesta finalíssima.
Els astres alineats
Hem avisat de dos factors que de moment sembla s’han alineat a favor de les noies de Miki Oca: el primer, el fet de no ser cap de sèrie i haver de disputar els vuitens de final. Això ha donat una embranzida física i de moral a les jugadores que els ha permès desplegar el seu millor joc en partits duríssims a quarts de final (Vs. Grècia) i a semifinals (vs. Canadà).
L’altre factor del qual parlàvem era la quadratura del cercle: les dues medalles d’or d’aquesta selecció havien esta a un Mundial (a Barcelona) i a Budapest (en un Europeu). Què millor que reblar el clau amb un or a un Mundial i a Budapest.
El factor Anna Gual
Hem parlat durant aquests dies de varis noms propis, com bé podien ser la Laura Ester, la Judith Forca, la Bea Ortiz, la mateixa Anni… i evidentment, esmentar-ne només a algunes sempre serà injust. Aquest cop però ens toca ampliar la nòmina de noms (valgui la redundància) i fer especial èmfasi en la figura d’Anna Gual.
Una de les jugadores menys conegudes, per jove (21 anys) i perquè no juga a la lliga espanyola. Emigrada des del barri de Sants fins a Roma, l’Anna s’ha fet un nom en aquests Mundials ni més ni menys que en una semifinal. Va marcar cincs dels dotze gols i va completar una autèntica exhibició en aigües hongareses. Tot acompanyat d’un equip endolladíssim i d’una nova destacadíssima actuació de Bea Ortiz: la de Rubí va demostrar la seva maduresa anotant els dos darrers gols per a Espanya en el moment més difícil del matx (Canadà s’havia posat a només un gol 9-10).
Les nord-americanes, imparables?
En els dos darrers anys (2015 i 2016) s’han disputat quatre grans cites al waterpolo mundial. Les dues edicions de la Lliga Mundial organitzada per la Federació Internacional, els Mundials de 2015 a Kazan i els Jocs a Rio l’estiu passat. Totes quatre han acabat igual, amb l’Star Spangled Banner sonant pels altaveus de les piscines.
L’argument de l’Anni a l’hora de les possibilitats de batre els Estats Units radicava entre d’altres coses en el factor “canvi de cicle”. Després d’un cicle olímpic exitós però amb molt desgast, les nord-americanes es veien obligades com cada quatre anys a fer una remodelació força gran de la seva plantilla.
Tot i això, la trajectòria en aquesta competició és immaculada: han guanyat els cinc partits disputats (amb algunes seleccions potents com Austràlia, Rússia o la mateixa Espanya), amb un balanç de 79 gols a favor i 31 en contra.
Molt hauran estudiat les nostres noies aquell partit. Una derrota (12-8) fonamentada en un inici fortíssim de les estatunidenques, que amb un parcial de 6-1 al primer quart van liquidar el matx. L’ingredient clau està essent una gran varietat tàctica en atac que les fa imprevisibles i una ofegant defensa que anul·la les rivals. Tot això sumat a l’efectivitat de Fattal, Musselman o les germanes Neushul, forma una barreja difícilment superable. I donarem gràcies que Ashleigh Johnson, segurament la millor portera del món de waterpolo avui dia, no ha vingut a Hongria per motius personals.
De moment, i per anar obrint boca, us deixem el vídeo dels quarts de final dels Mundials de Barcelona. Aquella victòria sobre els Estats Units va cimentar el que seria el primer or per a les nostres noies.
Vinga, que ja somriuen els vailets…
Imatges: EFE/Maria Guixà.
