Treballar menys per a ser més actius La jornada laboral de quatre dies i/o 32 hores setmanals es presenta com una oportunitat històrica

Admeto que, en moltes ocasions, la gent del meu gremi podem resultar pesats. Els qui hem estudiat ciències de l’activitat física i l’esport (abans educació física) tendim a assumir una mena de superioritat moral que ens porta a assenyalar, amb ànim inquisitorial, als qui no s’uneixen en la nostra croada contra l’obesitat i altres mals derivats de la mala forma física.

Des de la nostra posició, les peces semblen encaixar perfectament: el sedentarisme s’associa amb el deteriorament físic i mental, mentre que la pràctica d’activitat física ho fa amb una millor qualitat de vida per mitjà dels seus beneficis físics, psicològics i socials. La qüestió és senzilla. Llavors, per què la gent decideix ignorar el coneixement que hem vingut a oferir-los? Per què la població no es disposa a entrenar des d’aquest mateix instant? D’acord amb l’última gran Enquesta d’Hàbits Esportius a Espanya, les barreres són vàries: van des de la falta d’instal·lacions esportives pròximes a la mera falta d’interès, passant per qüestions que tenen a veure amb la salut o amb l’edat. Tot i així, el principal motiu pel qual la major part de la població no practica esport (44%) radica en la falta de temps.

El principal motiu pel qual la major part de la població no practica esport radica en la falta de temps

Aquí, novament, he d’entonar el mea culpa. Els qui hem estat criats en les dinàmiques de l’esport hegemònic (competitiu, individualista, a la recerca del major i millor rendiment) transitem per una senda en la qual la boira de l’ideal meritocràtic és especialment densa. En aquest escenari de visió limitada, jutgem que la suposada falta de temps no és més que un bast pretext sota el que s’escuden les persones sedentàries. La ceguesa que ens indueix aquesta mena de boira individualista ens porta, fins i tot, a dirigir el nostre dit acusador cap a qui prefereix passar el seu escàs temps lliure practicant activitats “poc sanes” com prendre una cervesa a la terrassa d’un bar, en lloc d’estar treballant el propi cos. Una estratègia magnífica si el que es pretén és caure-li malament a tothom i, de pas, sumir-se en la irrellevància.

Ens equivoquem de mig a mig. Hem d’adonar-nos que, com assenyala Hartmut Rosa, la manca de temps no és quelcom que es triï, sinó que és un mal sistèmic de la nostra època. En la seva lògica competitiva i accelerada, el capitalisme exigeix créixer a un ritme cada vegada major per a mantenir l’statu quo. Les innovacions tecnològiques, que permeten fer més tasques en menys temps, no ens donen més temps lliure, sinó que, al contrari, pugen el llistó pel que fa als nostres estàndards de rendiment. Es tracta d’una dinàmica perversa a través de la qual, de manera progressiva, assumim com a natural que hem de ser cada vegada més eficaços, més eficients, més productius. Ens hem convertit, d’acord amb el que planteja Jorge Moruno, en una societat del “no tinc temps”, en la qual fem cada vegada més coses per a guanyar el mateix o, fins i tot, menys.

Amb tot això, ¿vull dir que no hi ha esperança possible per a la nostra utopia de societat físicament activa? ¿És potser una quimera aspirar al fet que grups cada vegada més importants de població es puguin beneficiar dels avantatges que ofereix la pràctica esportiva regular? En absolut. La idea que intento traslladar és que hem de deixar de percebre la falta de temps com una mera qüestió d’eleccions individuals, i que aquesta perspectiva ens ha d’orientar cap a la necessitat de guanyar temps. Ens cal disposar de més temps lliure per tal de poder veure incrementades les nostres possibilitats, els nostres horitzons d’acció. Necessitem ampliar els estrets marges de llibertat actuals, perquè només així podrem incorporar i desenvolupar allò que Bourdieu anomenava gustos de llibertat.

Desaccelerar el ritme frenètic de la nostra societat és una qüestió transcendental

La conquesta de més temps lliure es planteja, doncs, com una necessitat d’època. Desaccelerar el ritme frenètic de la nostra societat és una qüestió transcendental si aspirem a una vida que permeti tenir temps que dedicar no sols a les nostres obligacions laborals, domèstiques i de cures, sinó també a activitats d’oci, entre les quals es troba l’esport.

En aquest sentit, la jornada laboral de quatre dies i/o 32 hores setmanals es presenta com una oportunitat històrica. No em detindré en els potencials beneficis a nivell econòmic, ecològic, de participació ciutadana (política, associativa, etc.), o de conciliació que sustenten la proposta, s’han fet ja moltes i molt bones aportacions sobre aquestes qüestions. Però, donat que es tracta d’una mesura fonamentada en l’ampliació significativa del temps lliure per a importants grups de població, estic convençut que implementar-la suposaria una ocasió sense precedents per a impulsar, en companyia d’altres polítiques complementàries, una societat més activa i saludable. Els qui ens dediquem a –i gaudim de– l’esport hem de donar suport a aquesta proposta. No deixem escapar l’oportunitat.

Pau Mateu és investigador a l’INEFC de Barcelona

Campanya en marxa a Verkami!

Ajuda’ns a fer possible la Guia dels Jocs de Tòquio