Si el set està perdut, cal continuar jugant?

Les darreres setmanes han portat a les pistes de tennis una nova polèmica. Dos jugadors han deixat de jugar a mig set veient que les seves possibilitats de victòria eren ínfimes i això ha aixecat ampolles. És lícit deixar-se guanyar? Caldria poder demanar la fi d’un set si es veu que no es pot remuntar?

Vuitens de final de Wimbledon. Nick Kyrgios ha perdut per 7-5 el primer set contra el francès Richard Gasquet. El segon comença igual de malament, i quan ja veu que amb un 4-1 ho té perdut el jugador nascut a Canberra, de pare grec i mare descendent de malaisis, decideix deixar de prendre’s el partit seriosament. Les imatges que us deixem a continuació parlen per sí soles. Finalment el partit va acabar amb victòria de Gasquet per 7-5, 6-1, 6-7 (7) y 7-6 (6) i una multa de 160.000 lliures (220.000 euros) per part de l’organització del torneig més famòs sobre herba per conducta impròpia.

Aquesta setmana Benoit Paire s’ha tornat a apuntar al carro. El tennista francès, número 59 del món, va protagonitzar un altre moment polèmic en el partit contra l’italià Filippo Volandri al torneig challenge de Sant Benedetto (Itàlia). Va passar en el segon set. Paire havia guanyat el primer per 6-1, però anava perdent per 4-2 en la següent màniga. Aleshores es va dedicar a jugar caminant, literalment, i a enviar intencionadament cada pilota fora de la pista o a la xarxa. Mireu el video.

Arribats a aquest punt, què s’ha de fer? Les normes de conducta que envolten el tennis troben del tot inadmissible l’omissió de joc que han practicat alguns jugadors, però per altra banda, no té sentit desgastar-se per un set que ja no et motiva i que pot repercutir en el teu físic de cara la resta del partit. Sembla, doncs, que parlem d’un tema de practicitat i pragmatisme: no em canso, puc jugar millor. És noble? És el que toca?

El problema és que el tennis va més enllà del joc en sí i ja té tot un món que l’envolta. Els espectadors no estan disposats a veure un jugador passejant per la pista i que dóna per perdut un punt, i el món de les apostes no acabava de saber com entomar aquestes decisions en un món on es juguen diners per cada servei, punt i joc que hi ha. I és que darrera aquestes actituds es podria arribar a veure l’ombra de les trampes. Sigui com sigui, i si el fenomen s’estén, caldrà veure com es fa per atacar-lo. Les multes no són la solució, això segur.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!