“Que levante la mano el que se quiera salvar!” Contracrònica de la cerimònia inaugural dels Jocs del Mediterrani

Les cerimònies que inauguren esdeveniments esportius acostumen a ser excessives, lentes i evitables.

Sempre cal anar previngut davant qualsevol espectacle que presenta obligacions escèniques infumables: desfilades d’atletes, discursos oficials, cerimònies de banderes. A la inauguració de Tarragona 2018 hi ha hagut aquests tres elements al costat de cançons, dansa, espectacle i focs artificials i una idea central encertada d’agermanament entre els pobles de la mediterrània reflectida en les aigües d’arreu que confluïen en un mateix espai. Més enllà d’això, un despropòsit notable malgrat l’esforç dels 800 voluntaris participants al llarg de les dues hores d’acte al terreny de joc del Nou Estadi.

Començar amb l’entrada d’autoritats és absurd, però alhora un reflex que els Jocs són un acte d’origen institucional molt més que popular. Un parell de minuts de genuflexió davant d’aquells que ostenen el poder que en ple segle XXI demostra mentalitat d’esclavisme. Després d’una jornada de gestualitat política, la grada va determinar un primer empat tècnic amb crits i pancartes de llibertat al costat d’un aplaudiment rellevant a Felip VI.

La llotja de l'estadi amb totes les personalitats, entre elles Torra, Sánchez i Felip VI | Adrià Costa

La llotja de l’estadi amb totes les personalitats, entre elles Torra, Sánchez i Felip VI | Adrià Costa

Voleu llegir la crònica de la cerimònia inaugural dels Jocs del Mediterrani? Ho podeu fer aquí

Un mal inici que ràpidament va empitjorar amb l’entrada en escena d’una Lucrecia amb un playback tan descarat que supera qualsevol valoració sobre la cançó dels Jocs. Molt millor, sens dubte, la interpretació de “Mediterráneo” d’Àngels López, encara que no s’entenia la presència dels músics a l’escenari esperant l’arribada de la següent cançó, un himne optimista (Juguem per viure) interpretat per 200 nens i nenes (no és necessari, però la presència dels més petits ja és un clàssic d’aquest tipus de cerimònies) amb una variació del toc de castells d’inici que va ser l’únic gest cap a la cultura tradicional catalana en tota la vetllada.

DgUXrxEWkAEdG1z

Àngels López interpreta Mediterráneo en un estadi desangelat / Tarragona 2018

El moment central de l’acte ja fa anys que no aporta res. Tarragona 2018 tampoc s’ha atrevit a qüestionar la desfilada d’atletes, una acció que és l’antítesi de l’espectacle i l’agilitat. L’anècdota de Jordi Robirosa sobre la seva presència a la desfilada de la cerimònia de clausura de Seül 1988 va ser molt més interessant que el passeig de 26 estats diferents per la gespa malmesa del Nou Estadi. A La Fosbury aplaudim els 1.000 esportistes que es van estalviar la passejada i animem a organitzadors de futures cerimònies a innovar pel bé dels esportistes i dels espectadors.

Una reflexió: s’inauguren uns Jocs i el paper dels esportistes a la cerimònia queda reduit a desfilar (també portant la bandera dels Jocs) i a llegir un jurament. Es podria fer exactament el mateix en una cerimònia inaugural de qualsevol altre àmbit. Portar l’esport a les cerimònies, sens dubte, és un repte pendent des de la fletxa de Rebollo a Barcelona 1992.

Antonio Orozco va aparèixer, va cantar dos cançons amb missatge prorefugiats pel mig, i va marxar cames ajudeu-me. Independentment de si som fans o detractors del cantant, un bolet-bunyol injustificable per allargar la cerimònia 10 minuts més del compte. Després, però, va arribar el pitjor moment de la nit.

DgUgyM1X4AAr2JG

Antonio Orozco actuant en un estadi mig buit / Tarragona 2018

Cercant la sorpresa i l’espectacle, Tarragona 2018 va decidir blanquejar l’exèrcit espanyol llançant tres paracaigudistes del cel (suposem que per les tres anelles mediterrànies, però no queda explicat ni tan sols en el guió oficial de l’acte) per aterrar al mig de l’estadi entre aplaudiments. Tres banderes espanyoles enormes als paracaigudes i una bandera dels Jocs Mediterranis que va ser tramesa a sis ex esportistes d’elit després d’un intercanvi sense ritme. La cerimònia volia parlar de pau a través de l’exèrcit. Una vergonya i una exaltació de l’espanyolitat que no sorprèn en una cita que comptarà amb la presència del portaavions més famós de l’exèrcit al port de Tarragona per donar suport als Jocs.

La paracaigudista que va portar la bandera dels Jocs / Adrià Costa

La paracaigudista que va portar la bandera dels Jocs / Adrià Costa

Els discursos oficials van començar amb una sonora xiulada al president de la Generalitat de Catalunya i van prosseguir amb un discurs de Josep Fèlix Ballesteros sobre l’acolliment de refugiats que sempre que no va acompanyat de fets és pura hipocresia. Va ser aplaudit evidenciant que a la grada eren majoria els partidaris d’uns Jocs que han causat una divisió política molt rellevant a la ciutat. Mentre gent com Ballesteros són capaços d’inflar-ho tot (al matí deia que pràcticament no quedaven entrades), hi ha col·lectius que els han titllat de “jocs de la fam”. Per tot plegat, veure les grades mig buides només era la constatació que aquests Jocs són difícils de pair, d’explicar i d’emocionar a la immensa majoria de la societat catalana i tarragonina.

3L6A8536

El rei, ovacionat per una part majoritària de la llotja / Tarragona 2018

El segon discurs va ser d’Amar Addadi, el president etern dels Jocs del Mediterrani, que va elogiar amb desmesura la figura de Felip VI davant el descontent d’una part important del públic. Minuts després el rei inaugurava els Jocs entre aplaudiments i xiulets mentre a fora els Mossos identificaven 45 manifestants del CDR de Tarragona quan se’n tornaven cap a casa després de criticar la seva presència. En fi.

Lucrecia 2003: un final vergonyós

Una cerimònia de l’aigua molt bonica va donar pas a dos juraments neutres per donar pas a l’espectacle final, que clarament va anar de més a menys. La foscor va ajudar a fer brillar la primera part de l’espectacle: les grades ja no semblaven tan buides i les figures previstes creixien amb la realització televisiva. Allò que semblava un final correcte va acabar com el rosari de l’aurora. L’aparició de la mascota Tarracus i Lucrecia a l’escenari va convertir en un guirigall el tram final de l’espectacle. Una festa lamentable que empitjora els finals de curs escolars viscuts arreu del país aquests dies. Qui va pensar que era una bona idea acabar la cerimònia amb una cançó escrita el 2003, passada de moda, amb una conga gegant d’uns voluntaris tan animats com desorganitzats?

Que levante la mano el que se quiera salvar!“, cantava Lucrecia, mentre alguns pensàvem en els milers de persones que aquests dies intenten travessar el Mediterrani i en el nul impacte que tindran aquests Jocs per salvar les seves vides. Tal com deia l’editorial de La Fosbury d’aquest divendres, d’aquest Jocs ja només en podem esperar que l’esport en sigui protagonista.

La Fosbury 31 “viatja” a Mèxic!