Aquest divendres s’inauguren els Jocs del Mediterrani amb una cerimònia ideada per Hansel Cereza de la qual n’han transcendit pocs detalls malgrat que es tirarà endavant gràcies a un elevat nombre de participants. Sí que tenim clar, per contra, que la política institucional tornarà a centrar els titulars, les càmeres i els debats associats als Jocs del Mediterrani. La presència de rei d’Espanya després del seu fatídic discurs del 3 d’octubre generarà un rebuig tan lògic com previsible: des d’absències instucionals fins a protestes al carrer.
És el colofó final a uns anys de despropòsits diversos en què el rol d’aquests Jocs ha estat permanentment tenyit de polèmica. I no n’hi havia per menys. Tarragona 2017 se celebra un any més tard del compte pels retards en les inversions públiques anunciades pel govern espanyol i per la impossibilitat de cobrir els patrocinis privats previstos inicialment. És un fet insòlit en la història dels grans esdeveniments esportius.
Un canvi de dates que ha perjudicat la credibilitat dels organitzadors i que ha portat els Jocs a coincidir en dates amb el mundial de futbol. El Tour de França endarrereix el seu inici de forma excepcional coneixedor de l’impacte mundial de la cita russa. Un canvi de dates que també ha afectat a la planificació dels esportistes, encara que pocs d’ells tenen marcats aquests Jocs com el màxim objectiu de la temporada.
Malgrat tenir l’objectiu de generar un impacte positiu al territori no sembla que tots els passos donats hagin anat en aquesta direcció. Hi ha instal·lacions ja existents que s’han menystingut i d’altres de noves amb un ús incert en el futur. S’han desestimat alguns sub-seus amb potencial per engrescar comarques senceres i els Jocs han arribat sense consens social ni polític a Tarragona. És més: una part dels moviments socials i polítics de la ciutat estan obertament en contra d’aquest esdeveniment amb uns arguments que caldria haver escoltat i debatut amb molta més atenció.
Òbviament, un nou esdeveniment esportiu internacional que arriba sense cap opció de competir amb les seleccions catalanes, en un altre dels debats impossibles d’afrontar amb normalitat a l’estat espanyol que s’ha empassat la presència de Kossovo a contracor.
Sigui com sigui, avui que comencen les competicions constatem allò que ja veiem venir fa mesos: l’esport encara no ha jugat un rol protagonista a Tarragona 2018 i no ho tindrà fàcil per fer-ho en els propers 10 dies amb bestieses pel mig com la presència del portaavions Juan Carlos I al port de Tarragona en el tram final dels Jocs.
Malgrat tots els errors no forçats i les contradiccions imputables a qualsevol gran esdeveniment esportiu, els Jocs de Mediterrani també són un espai de trobada entre esportistes de cultures diverses amb el valor comú de mirar cap al mediterrani com un punt de trobada i no com el cementiri de la vergonya de l’Europa més intransigent. Unir Àfrica, Àsia i Europa és un encert i comptar amb esportistes de Síria o Albània al costat d’estrelles olímpiques d’Itàlia, els Països Catalans, els balcans o Espanya és engrescador.
El seguiment esportiu, a La Fosbury
A La Fosbury farem un seguiment esportiu diari dels Jocs del Mediterrani. És el que pertoca al mitjà de tot l’altre esport quan al seu país hi arriben més de 3.600 esportistes disposats a mostrar el seu talent en 33 disciplines diferents, algunes de ben conegudes i d’altres que ni tan sols tenen presència als Jocs Olímpics.
Que l’esport sigui protagonista, que el territori s’expressi com li plagui i que la cultura de la guerra no tingui ni un sol minut més de glòria a Tarragona 2018. Només demanem això.
