Passi-ho bé, cretí! A Omeyer, potser el millor porter de la història, no el puc perdonar

Llegeixo que en cosa de pocs dies s’han acomiadat com a jugadors d’handbol tres grans competidors que, certament, semblen d’una altra època. En clau nostrada, dos ens van fer feliços durant anys al Palau, abans de l’alta definició, en l’era de les finals a doble partit. Laszlo Nagy i Juanín García són dos d’aquells jugadors que fins i tot reverenciaves quan jugaven contra tu. Dues de les millors notícies del Barça posterior al dream team. El tercer que es retira sempre ha estat rival. Sense excepcions. Un competidor nat. Un prodigi. És Thierry Omeyer i no en negaré cap de les virtuts evidents que té i ha fet ostentació de tenir. Però per mi sempre serà un cretí.

Tant Nagy com Juanín mereixen una menció a banda, pels serveis prestats i la seva exemplaritat. Els que ens mirem l’handbol actual amb una certa distància i això d’atacar amb set jugadors ens segueix semblant inhòspit i anti-natural, enyorem l’època en què els encadenaments posicionals eren més rics i les línies estaven més juntes. en aquell llavors un hongarès alt com un sant pau va venir per substituir el que llavors encara era mite handbolístic i ara és un peça corrupte engarjolat. Sempre va dignificar la posició, a dins del camp.

Més o menys a aquella època, any amunt o any avall, recordo un factòtum del millor Barça dient-me a a mi, quan era un nano, que en Juanín de l’Ademar era “un paquet”. Bocamoll! Juanín ha estat un fi especialista, de tècnica depurada i una acceleració a passes curtes digne de dibuixos animats. La seva samarreta ha de penjar a León. Però a tibar-la amunt que ens hi comptin a tots.

Anem al cretí. Segons el diccionari un cretí és qui té una “idiotesa endèmica”. Omeyer ho és. Per alguna cosa això és la secció d’opinió. Segurament és el millor porter de la història de l’handbol. A nivell de seleccions, fora el condicional. El que han fet ell i la seva tropa de ‘Les experts’ és espectacular. Sí i sí. És un guanyador nat. Un competidor. Un irreverent de la porteria. I no t’hi esveris, em diuen, que si no fos com és de caràcter no seria així de bo. En esport això va de guanyar i no de ser bona persona, diran. Doncs molt bé. Ha estat boníssim. Però és un cretí.

En els sis partits en directe que he vist disputar a Omeyer, en tots sis, s’ha encarat amb el públic. Quan l’he vist per la televisió he assistit als seus rituals histriònics –que tanta escola han fet– pel qual la meitat de l’acció de la parada consisteix en la celebració ostentosa posterior. En les grans victòries que ha fonamentat, quasi sempre, hi ha hagut aquest punt d’excés. Sí. I és un referent. També.

Però com que aquí cadascú és amo del que sent i del que diu, jo no li perdono ni penso oblidar aquell 2010 a Colònia. Ja he dit que veient l’handbol actual em sento envellit, doncs ara anem 9 anys enrere. En aquella final de la Champions que el Barça va perdre quan semblava que estava guanyada –en això sí que no ha canviat, la cosa– en el que era el darrer partit de David Barrufet. Aquell dia, en la victòria, Omeyer va córrer com una exhalació, es va encarar amb els jugadors blaugranes i es va burlar del propi Barrufet a la mateixa pista. Diuen que després se’n va disculpar. Tant és. Les darreres declaracions del qui per molts sempre serà el millor i el més preferit de tots els porters d’handbol haguts i per haver van ser sinceres. “Omeyer és un mal esportista”. Paraula de Barru. Nou anys després, sense restar-li ni un gram del mèrit esportiu, tornem-hi. Thierry Omeyer: passi-ho bé, cretí!

Ja tenim aquí la Fosbury 34!