Autor: PresidenciaGVA / Flickr

País (ciclista) de pandereta

PresidenciaGVA / Flickr

Autor: PresidenciaGVA / Flickr

 

Autor: Cugat Comas

Els primers dies de la Vuelta deixen un resultat trist

Mentre escric aquestes línies els corredors de la Vuelta Ciclista a España estan pujant les primeres rampes del segon port de muntanya de la considerada etapa reina de l’edició d’aquest any. Es disputa a Andorra de forma íntegra, en una picada d’ull potser excessiva a Joaquim Rodríguez, ‘El Purito’, el millor ciclista català de la història. Havent de fer lloc com sempre, entre l’hora de dinar i estant a la feina, l’aficionat ciclista diposita en dies així l’esperança de veure un espectacle que, de moment, s’ha negat categòricament en l’edició d’aquest any de la prova espanyola, la tercera gran. De fet la primera setmana, els primers dies, de la Vuelta han acabat projectant una imatge de l’Estat espanyol similar a la pandereta dels seus pitjors temps. El ciclisme és un esport creixent, amb poders fàctics i econòmics que en tensen els fils com si els ciclistes fossin titelles i l’espectacle en la manera anglosaxona d’entendre’l és cada vegada més el barem pel que s’avaluen les proves i els ciclistes, els protagonistes. Per això està sent una Vuelta trista.

Trista perquè va començar amb un pròleg en el que no comptabilitzaven els temps, ja que se circulava per un terreny de sorra perillós al qual els professionals van negar-se i plantar cara. Primera “xapussa”. Després hem vist –o més ben dit hem sabut– d’una moto de l’organització que tomba Peter Sagan i després es dóna a la fuga –just en l’any en què una altra moto fa el mateix amb Van Garderen a la Klasikoa de Sant Sebastià, que no es pot veure en directe per avaria tècnica– i a més ens hem passat la primera setmana amb les imatges aèries ensenyant l’Espanya més devastada per la febre de la totxana i el diner fàcil.

Per si fós poc hi ha hagut passos perillosos que s’han endut per endavant a ciclistes potencialment favorits com Van Garderen i un repetitiu esquema d’etapa que arriba a cansar pel qual els forts pendents del darrer quilòmetre han d’esmorteir el tedi de tota una etapa sovint insofrible per televisió.

La Vuelta, amb Froome, Quintana, Valverde, Aru o el mateix Purito en la nòmina de la seva ‘Pole Position’ ha llençat a la paperera els seus primeres dies de la mateixa manera que el Movistar va semblar esperar a darrera hora del Tour per intentar posar emoció a la quasi impossible presa de la particular bastilla de l’Sky.

El ciclisme és paisatge, és emoció i sobretot són les millors condicions perquè la disputa esportiva es doni per a heroïcitat de ciclistes i gaudi d’espectadors. Cada cop que llencem a la brossa etapes senceres fem un flac favor a l’esport que tant ens agrada.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!