La marató dels 40 La marató de Barcelona viscuda en primera persona

El soroll és eixordador però jo no sento res. Els carrers estan plens de gent animant, però no sento ningú. Només el silenci. Oloro el dolor en estat pur. Les cames han decidit per mi, m’han abandonat. Em xiuxiuegen a cau d’orella, em diuen que pari, que ja he fet més del que podia fer. Jo intento no escoltar-les. Tinc ganes de complir l’objectiu d’acabar la marató de Barcelona, la celebració prèvia dels meus 40 anys. El mateix número que l’edició d’aquesta prova.

Tot just sóc al km 29 i ja m’he endut una trompada monumental. He topat amb el temible mur. El mur? Això és l’Everest. Paro un moment i camino. Però no tinc forces ni per caminar. Així xino xano el dolor és terrible. És millor córrer a ritme lent, però quan m’hi poso el cap em diu que camini. Esbufego emprenyat. Em van passant corredors i més corredors. M’és igual. Ja tinc prou feines jo en tirar endavant. No sé pas com, em planto al parc de la Ciutadella. Veig l’Arc de triomf. Passo sota i miro amunt, per mi això ja és un triomf.

Segueixo avançant com puc. Al carrer hi ha molta gent cridant. Jo només sento el meu dolor i la lluita cada vegada més ferotge entre les meves cames, que em demanen agafar el metro, i el meu cap, que em diu que ja queda menys per arribar a meta i que no s’hi val abandonar. Li dic a la meva dona per mòbil que he petat. Em diu que plegui, que no he de demostrar res a ningú. Però jo tinc ganes d’arribar fins al final i passar sota l’arc de meta.

Passo per la plaça de Catalunya i en un sospir ja sóc a Via Laietana. És baixada però no la noto. M’aturo, pateixo, camino, arrenco, corro, pateixo, esbufego. Collons. On és la fi? Veig la marca del km 39. Tan sols tres km i ja ho tinc. Tres km, un infern curt però que crema molt. No veig clar superar aquests tres mil metres. Arribo a l’estàtua de Colom que em senyala el camí a seguir per arribar a la meta i també el punt on m’esperen la meva filla, la meva dona i la meva mare. 3 dones, 3 generacions.

Cada cop hi ha més gent animant i més corredors que caminen o corrent serpentejant. No sóc l’únic. A Colom torno a caminar i miro a terra amb la mirada fosca i perduda. Tanco els ulls i m’encomano a Fidípides. Que ell faci la resta. Faig la corba i entro a paral·lel. Els darrers dos quilòmetres són amb lleugera pujada i vent en contra. Encara no sé com però em torno a posar a córrer i aquesta vegada no paro. Recupero l’oïda i la cara se m’il·lumina amb un somriure etern i indestructible. Ningú em podrà aturar. Ja no. Sento milers de persones animant. Vinga va que ja ho teniu, diuen.

IMG-5879

El públic xala sobre nostre. Sembla una etapa del Tour de França. Anem avançant i tenim la gent a sobre. Es van apartant com un ventall humà al nostre pas erràtic.

Arribo al punt on hi deuen haver les meves nenes. Les busco, les trobo. Travesso la carretera de bat a bat tot cridant “Arlet, t’estimo”. Ella dorm, cansada d’un dia amb massa estímuls. Li faig un petó. I continuo. Sento una veu de dona que després de veure el que ha vist diu “que bonito”. I en aquell moment em poso a plorar. No puc controlar unes llàgrimes salades amb gust de felicitat que cauen dels meus ulls. El cansament, l’emoció de complir un somni tan dur i feliç com aquest, el fet de veure la meva filla… Tot plegat, un còctel incontrolable d’emocions que he intentat amagar darrere els vidres ataronjats de les meves ulleres de sol. Passo sota l’arc de meta feliç i aplaudint. Miro el rellotge i em marca el pitjor temps de les quatre maratons que he fet però és la que m’ha compensat més.

Anem una mica endarrere

El mes de juny faré 40 anys. Ja fa tres anys que tenia un somni: córrer la marató de Nova York. Però el setembre del 2017 un altre somni, que feia més temps pel qual lluitàvem, es va fer realitat. El naixement de l’Arlet va passar per davant de Nova York i de qualsevol cosa. Vam decidir aparcar el viatge a la capital del món per més endavant, però dins meu em rosegava la necessitat o il·lusió de disputar la distància màgica aquest any.

Amb l’Arlet i els seus horaris caòtics (pobreta) em va costar agafar una rutina i fins a finals de gener no vaig poder córrer més o menys amb condicions fent alguna sèrie. Les meves cames anaven ben curtes de quilòmetres i entrenava sol quan podia. A mitjan febrer era impensable ser a la línia de meta de Barcelona. L’11 de març era una data massa propera, impossible per preparar una marató. Però deu dies abans de la prova em va aparèixer la possibilitat de disputar-la amb el dorsal que em regalava en Sergi Cabrespina. Els ulls se’m van omplir d’il·lusió.

Em vaig llençar de cap a disputar-la. No tenia ni molt menys els quilòmetres necessaris, i feia 9 dies que estava malalt i no havia corregut ni un sol metre, però jo volia ser a les 8.30 a Montjuïc, sentir la frescor de les fonts màgiques i escoltar l’himne de les olimpíades de la Caballé i en Mercury i passejar a bon ritme pels carrers de la capital catalana erma de cotxes i plena de gent animant als malalts del running. M’era igual el temps final i si la podia acabar o no. En el darrer mes no havia passat dels 20 km, però pensava que les ganes de disputar-la correrien els altres 22 km. Com m’equivocava. La marató et pot passar factura si l’entrenes i et pot destrossar si no la prepares com cal.

El dia D

Em llevo cansat i amb només tres hores dormides. L’Arlet no hi té res a veure, són els nervis que m’han jugat una mala passada, però m’aixeco amb moltes ganes. Vaig amb en Damià, un company dels Burriac Runners i la seva parella, la Gemma. Arribem d’hora a Montjuïc i ens preparem. Em poso el dorsal, finalment seré en Joaquim. Fem les fotos habituals prèvies- també la meva postura marca de la casa- i sense adonar-nos ja estem corrent per Sants.

IMG-5872

La gentada que hi ha als carrers és espectacular. Anem a bon ritme amb en Damià, un ritme que em permet xerrar i fer el meu xou habitual. Vaig interpel·lant constantment amb el públic, demanant que ens animin, cridant, saltant. Potser perdo energies així però és com gaudeixo corrent i jo tinc clar que corro per gaudir.

La gent em va dient “vinga va Joaquim ànims”. Quan ja m’ho han dit una cinquantena de persones em sento Joaquim. Els kms passen més lents que a les tres maratons anteriors però m’ho estic passant molt bé. La tàctica que hem fet amb en Damià és anar per davant dels pacers que marquen el ritme de 3h30’ i quan no puguem més frenem i això que tenim guanyat. Res a veure amb la darrera marató que vaig acabar-la amb 3 h12’ després d’anar tota l’estona a un ritme força elevat. Avui el temps final és el de menys.

Passem per Gran Via, La Pedrera, la Sagrada Família… quina gentada, quin plaer ser allà amb tots ells i elles. Arribem al km 21. Ja està, a partir d’aquí els que vindran són de regal…i quin regal! El vent comença a bufar en contra i encara ens fa més èpica la batalla.

Penso en una primera fita, arribar amb bona cara al km 28 on m’esperen la meva filla, la meva dona i la meva mare. Quan les veig m’acosto a elles i les petonejo en marxa. L’Arlet amb prou feines em veu. Està col·lapsada de veure tanta gent, pobreta. I després de tocar el cel, l’infern. S’acaben les forces. Adéu siau. Els quilòmetres es fan llarguíssims. No sento els crits d’ànims “Joaquim, vinga va que ja ho tens”. En Damià em fa cotat, m’espera. Però jo ja no hi sóc. Ens perdem i cadascú fa el seu camí a la travessa d’un desert poblat de gent.

IMG-5873

Vaig parlant per mòbil amb l’Anna, que em diu que ho deixi, però jo m’hi resisteixo. Vull tornar-les a veure a la meta. Enmig de l’enfonsament em trobo altres cadàvers caminadors. Tot caminant un noi de Girona m’explica que el seu cunyat estava amb coma induït i que fa tres dies es va despertar i li va dir que corres la marató per ell. Petites grans històries. El pobre no pot ni amb la seva ànima, però intenta acabar. Jo segueixo lluitant contra el meu cos.

I finalment surt el sol entre la boira espessa i torno a sentir un brogit immens de gent animant. Em diuen “vinga Joaquim que ja ho tens!”. Recupero el riure mentre pujo el Paral·lel. I arribo a tocar de la meta plorant i demanant al públic que omple les graderies que m’aplaudeixi. encara sense arribar a meta m’acosto a l’speaker oficial  i li pregunto “si he guanyat” i ella riu i em segueix animant amb el micro oficial. Passo per la línia de meta i pels altaveus ella diu “en Joaquim ha arribat a meta i segur que ha fet la seva millor marca” em giro rient i li dic que no.

He fet 3 h 54’, ni més ni menys que 42 minuts més que la darrera marató. Però és que una marató és una marató. Fidípides va morir quan va arribar a Marató per portar el missatge que li havien encomanat. Jo he renascut a punt de fer els 40 anys.

IMG-5885

La Fosbury 31 “viatja” a Mèxic!