Lorenzo anava amb mi a classe El campió del món de 250cc les temporades 2006 i 2007 i de MotoGP les temporades 2010, 2012 i 2015 ha anunciat avui que es retira

Aquest diumenge plega Jorge Lorenzo. A Xest es posarà el ‘mono’ per últim cop i la notícia és d’aquelles que no ens esperàvem cap dels que vam anar amb ell a classe. Enteneu-me, Lorenzo no té la nostra edat ni jo sóc mallorquí. Ni falta que fa. Lorenzo no va anar mai a classe amb cap de nosaltres. Noves com les d’avui procedeixen a activar aquell mecanisme de repàs mental que només els anuncis de retirada –o la mort, de forma més cruel– saben fer funcionar. Analitzes el subjecte de la notícia del dia. Li passes la rella als records, que diria Espriu. I avui he recordat que Lorenzo anava a classe amb nosaltres. Sense que hi hagi anat mai.

Com que d’altres ja faran la glossa oportuna d’algú que ha guanyat tant com ell i de la manera que ho va fer, prefereixo fixar-me en un altre àmbit. El de la personalitat que es projectava. En temps d’esportistes-calculadora, de rendiments big data, d’artifici més que de cocció, Jorge Lorenzo ha estat la viva imatge del que podria haver estat aquell primer paio de la classe que va ser el primer de dur moto. De dur-la amb el casc al colze.

En un país en què l’afició al motociclisme és palpable i l’herència i memòria històrica hi entén més de grans aspirants que no pas de notoris campions –fins aquesta dècada, que l’excepcionalitat ha esdevingut norma– podríem fer un retrat amb poca traça del motorista d’èxit tipus. Un gran esportista quasi sempre de comarca, bon jan quan no ànima càndida. Gent polida en un món de greix mecànic. Gendres exemplars, d’estètica acurada. Somrients. D’aparença tímida. Són els Màrquez, els Checa, els Gibernau, els Crivillé. En Pedrosa semblava més rarot, però també traspuava aquesta bonhomia que ha de ser per força caricatura quan amb el motor encès esdevenen autèntics caníbals de l’asfalt.

Mai va entrar o sortir de classe un perfil com aquesta tropa. I per això els trobo extraordinaris en el sentit més literal de l’adjectiu. Fora d’allò normal.

En Jorge Lorenzo mai em va caure massa bé, de la mateixa manera que tots havíem viscut amb certa distància alguna relació pseudo-amical amb algun element de la mateixa aula. Però pencant i amb un estil més popular va configurar un haver de victòries més de raça que de traça que el converteixen, sense cap disfressa d’aparent perfecció, en el segon millor pilot de casa. De tota la història.

En Jorge podia enriolar-se o fer por. L’hem vist enfangat i tocat i radiant i eufòric. Irregular com els mortals als que no tots els dies de la setmana ens desperten igual ni cada nit tardem el mateix a clapar. Ha tingut la dignitat de l’acceptació de l’error i l’olfacte del qui no es creu l’ordre establert. Ha estat irredempt i fins i tot venjatiu. Exactament com el quinqui de la classe que, si calia, et salvava o si era oportú et citava per després del timbre.

Ha estat un autèntic campió sense necessitat d’esdevenir un cos estrany. Ha guanyat de forma extraordinària transmetent l’encanteri de l’imperfecte, la satisfacció de l’èxit bregat i la mala gaita del qui no sap ni vol aprendre a perdre.

No sé quin de tots els companys de classe vas ser, Jorge. Sóc desmemoriat i han passat massa anys. Però si et trobés en una foto de colònies o una orla tronada no em sorprendria. Alguns aficionats escèptics ens hem preguntat sempre on s’amaguen els nens prodigi abans d’esdevenir campions. A tu encara sabria on buscar-te. Vés-te’n i amaga’t-hi. Ja t’enyorarem, ja.

Nova revista en paper a la venda. Fes-te sòcia!