La redempció bordilenca

Després d’una setmana fosburianament nefasta, no va caldre anar a Twickenham a gaudir d’un espectacle purament esportiu. Bordils, o Bordilix com dirien aquells bojos romans, va ser més que suficient.

Des dels inicis de la Fosbury, hem intentat transmetre el que per a nosaltres ha de ser l’esport. L’esport entès com a un transmissor de valors; uns valors com el respecte per l’àrbitre i l’adversari, l’esforç com a vehicle per al triomf o l’autocrítica, entesa aquesta com a un reforç positiu d’allò a millorar. I sobretot a la dita que parla de la palla a l’ull aliè, i és que abans de criticar quelcom extern, en el 99% dels casos trobarem coses a millorar internament.

Septimana horribilis

En aquest aspecte fosburià, el de l’esport com una eina transmissora de valors positius per a la societat, els darrers dies i setmanes han estat un horror. N’estem tots tips d’escoltar com un frec a frec en una cursa de motociclisme ha derivat en un espectacle lamentable, on el pitjor de l’ésser humà de nou surt a la llum. N’estem tips d’escoltar que uns jugadors de futbol s’han disfressat per a Halloween i s’han passejat per l’estadi de l’equip rival d’aquesta forma. N’estem tips d’escoltar experts en lingüística argentina per a interpretar si “la concha de tu madre” és un insult o és una declaració d’amor, o pitjor encara, d’escoltar com es justifica a l’esportista amb el clàssic i deplorable “si en un camp es diu tothom de tot”.

I per si la situació no era prou dantesca, aquests dies es celebra el judici per un suposat cas de dòping a…les traineres! Si si, un dels esports que possiblement encabria millor dins el fosburianisme, ara mateix als Jutjats i on un dels remers d’aquell Urdaibai vencedor de la Concha de 2010 ha declarat que els injectaven de tot.

12201010_10207402374393832_68751748_n

La valuosa connexió Twickenham – Bordils

Per sort, sempre hi ha una cara positiva en aquesta vida. Durant aquest mes, aquells seguidors no habituals del rugbi hem al·lucinat cada cop que vèiem un partit de l’ovalada. Hem al·lucinat veient com els jugadors no fingien, com no es queixaven als àrbitres i com tractaven amb absolut respecte al seu rival. Perquè la única cosa que realment importa és presentar una proposta de joc superior a la de l’altre equip. Un altre equip que no és res més que això, no és ni l’enemic ni se l’ha d’anar a matar. Un altre equip al què, si guanya, se l’aplaudirà i se’l reconeixerà com a aquell qui ha fet les coses millor.

Perquè al final, a la vida el normal és perdre. Segurament algun gurú del coaching es posaria les mans al cap davant aquesta afirmació, però res més lluny de la realitat: només molts pocs compten més victòries que derrotes. Al terreny de joc, en les aplicacions per a feines o a l’hora de lligar. Pel que sigui.

12202497_10207402382274029_677397340_n

I així va ser com un dimecres d’octubre, al minut 59 de joc, l’afició de l’Handbol Bordils, en un Blanc-i-Verd ple a vessar, es va posar dempeus i va aplaudir a rabiar al seu equip. Perquè eren conscients que ho havien donat tot, perquè eren conscients que no podien donar ni un 0.1% més. El Bordils va perdre amb el Puerto Sagunto perquè els valencians són millors, i prou. Una llàstima, una llàstima per als jugadors, per al cos tècnic i per a una afició que, en una setmana fosburianament tant complicada, em va treure un enorme somriure.

Una afició bordilenca que va deixar palès que no calia anar a Londres per gaudir de l’essència de l’esport. Allà, en una petita aldea perduda a Girona, els nens que es van acostar al Pavelló van poder sentir el que és l’esport. El que ha de ser l’esport, molt lluny del que hem vist els darrers dies…

12202186_10207402382234028_443932881_n

Ja tenim aquí la Fosbury 34!