La poc valorada tasca dels cuers L'esport dels modestos és ben diferent del que es veu a la "tele"

El diumenge passat, no cal citar l’esport ni el nom, un equip de la zona de ponent de Catalunya, va travessar bona part del nostre país, fent un bon grapat de quilòmetres, per anar a jugar un partit al costat del mar.

Molts anys enrere això d’anar vora el mar els hauria fet més il·lusió, perquè no el veien massa sovint els de terra endins, però ara ja no hi és aquesta il·lusió. Alguns dels de l’equip, que són pares, tenien obligacions familiars, altres estudien i tenien exàmens, i es van desplaçar amb un jugador menys d’aquells amb què es pot començar el partit.

Però van desplaçar-se. Pel camí van fer un pot per pagar les autopistes, que ja se sap que aquí a casa nostra no són poca cosa, i el club no pot subvencionar els desplaçaments llargs. Amb ells anava el delegat, un dels membres sacrificats de la junta, que també li tocarà fer d’entrenador perquè el titular, avui ha anat amb l’equip femení… que també tenen dret a tenir-ne algun dia.

Van arribar, van jugar, evidentment van perdre… i possiblement el mar ni el van veure. Perquè van anar directe al pavelló i després, en acabar, ràpid cap a casa.

Durant la vintena de partits que han disputat aquesta temporada n’han guanyat dos. Possiblement pensen que n’hi ha que estan pitjor, perquè per sota seu hi ha un equip que només n’havia guanyat un. El seu equip era el penúltim classificat del seu grup i lluitava amb l’altre per evitar el simbòlic “fanalet vermell”. Perquè no lluiten per evitar el descens, ja que la seva és la categoria més baixa de totes. Però si s’haguessin quedat dormint a casa, o asseguts al sofà, els nois de l’altre equip no haurien pogut jugar… i no haurien pogut guanyar de golejada.

Són aquells que quan acaben un partit, i mentre es prenen unes birres, perquè encara que hagin perdut això no ho perdonen, diuen: “Que bonic que és això de fer esport… Si guanyes, ja deu ser l’òstia!“.

Ja tenim aquí la Fosbury 33!