Kawhi: canviar la història L'estrella de la NBA porta els Raptors de Toronto a la final de conferència amb un tir agònic

I tu, per què ets dels Raptors? Aquesta pregunta l’escolto cada vegada que explico a algú que sóc aficionat dels Toronto Raptors. I cada vegada responc el mateix: ben bé no ho sé.

L’amor per un equip és difícil d’explicar. Per què ets del Barça? O de l’Espanyol? O del Madrid? Difícil resposta. Només recordo que de petit, l’any 1995, vaig veure en un paquet de cereals els logotips de les dues noves franquícies (els Toronto Raptors i els Vancouver Grizzlies) i immediatament em va enlluernar el velociraptor amb la pilota de bàsquet. Segurament perquè estava obsessionat amb els dinosaures i perquè la pel·lícula Jurassic Park havia incentivat la meva admiració per als extints animals, el meu cervell i el meu cor van alinear-se: aquell dia es va plantar una llavor que creixeria poc a poc.

Des de llavors els Raptors m’han aportat matinades sense dormir seguint les anotacions per la seva web, veient-los en directe quan els donaven pel Canal+, i fins i tot escoltant alguna vegada la retransmissió d’una ràdio canadenca. Anys de decepcions i cors trencats han torturat els aficionats de l’únic equip canadenc de la NBA. La marxa de Tracy McGrady, Vince Carter o Chris Bosh, les decepcions generalitzades en playoffs, les humiliacions dels darrers anys de LeBron James… tot plegat ha dut fins el tir de diumenge.

Amb el setè partit de les semifinals de la Conferència Est entre Raptors i Sixers empatat a 90, Toronto tenia la possessió amb 4.2 segons per jugar-se. Marc Gasol treu de banda per a Kawhi Leonard, que corre fins la cantonada per llençar per sobre dels 2.13m del gegant camerunès Joel Embiid. Sona la botzina. La pilota toca l’anella. Un bot, dos, tres, quatre… i la pilota cau dins la xarxa. L’ScotiaBank Arena (l’Air Canada Centre de tota la vida) esclata d’eufòria. 20.000 ànimes criden, s’abracen, ploren i es posen les mans al cap. 92 a 90, els Raptors a la final de conferència per segona vegada en la seva història.

Arreu del món, els aficionats de l’equip canadenc no s’ho creuen, miren i remiren la repetició: el tir és bo, passem de ronda. Enrere queden els anys de frustracions i decepcions, de tirs sobre la botzina en contra, de fallar bàsquets decisius sense oposició, de creure que estaven maleïts.

Hi ha molts exemples d’equips “maleïts” en diferents esports. El Barça “abans de Cruyff”, l’Espanyol i les finals europees, l’Atlético de Madrid “pre Simeone”, l’ASM Clermont en el rugby, els Phoenix Suns de Nash i Stoudemire… la llista no s’acaba. Però les malediccions no duren per sempre. Hi ha un partit concret, una acció concreta, que acaba amb el patiment, amb el pessimisme sistèmic d’una afició.

Diumenge va ser el dia per als Toronto Raptors, que gràcies a un Déu disfressat de jugador de bàsquet com Kawhi Leonard van assaborir el que és estar al bàndol guanyador. Fortuna? Talent? Divina providència? Els detalls més ínfims canvien el curs de la història. I també la fortuna, capritxosa deessa. Un bot dins o fora, un centímetre més o menys, i tot canvia. L’esportista pot ser heroi o villà per mil·lèssimes de segon. La felicitat d’uns és la tristor dels altres. L’esport és cruel i meravellós alhora.

Per això anys de decepcions i nits sense dormir cobren sentit en només 4,2 segons. Perquè l’esport és això. Quatre segons. Quatre bots. I llàgrimes d’alegria al menjador de casa a les 4 de la matinada.

Ja tenim aquí la Fosbury 33!