Sabadell 19-20 d'abril del 2019. Euro League Women Final Four al Club Natació Sabadell. Foto: MIGUEL LÓPEZ MALLACH per Fosbury. cat

Contra els play-off “com més curts millor” No s'entén que les divisions d'honor de waterpolo es ventilin amb presses les fases pel títol

El dia que en aquest país votem per escollir quin és el nostre esport nacional és probable que molta gent apunti “waterpolo” a la butlleta d’opcions. I és que aquest esport té un arrelament innegable a casa nostra. Potser no ens proporciona col·lectivament l’adscripció dels països banyats per l’Adriàtic ni la bogeria grega o balcànica, però és evident que ostenta una importància i prevalença més que rellevants.

Sense el waterpolo és impossible fer la fotografia exacte de l’esport de casa nostra. És allò que s’acostuma a dir que si no existís ens l’hauríem d’inventar perquè la seva història és prolífica, s’escampa per bona part del litoral central i les zones més poblades i, alhora, ens ha proporcionat ambaixadors de nivell.

Disciplina obstinada i esforçada, n’hi ha prou amb conèixer alguna jugadora de Divisió d’Honor per saber del que exigeix el dia a dia de les competidores dins de l’aigua. També és comú que tant a nivell organitzatiu com mediàtic sigui el del waterpolo un món que s’ha hagut de fer a sí mateix, amb estructures històriques, cites com les copes –feliçment unificades enguany a Mataró– o la intensa trama de rivalitats de tints geogràfics o esportius.

El waterpolo se segueix en la seva justa mesura, essent esport amb força múscul tot i una evidència minoritzada a nivell global en un món esportiu català jeràrquicament tiranitzat pel futbol. I el clam per més ressò, més difusió, més reconeixement i més camp per córrer per a les contínues fornades d’excel·lents persones competidores que surten del prolífic planter català és quasi una cançó de l’enfadós.

L’autoritat amb la que governen les dues lligues principals el Barceloneta i el Sabadell, a més, és una arma de doble fil. Diu molt de les dues entitats per l’aposta que fan, ens situa a Europa com a referència –sobretot, per resultats, les vallesanes– però a la vegada converteixen els tornejos domèstics en competicions amb menys al·licients. O amb l’estímul de la recerca del mal dia del favorit com a principal font d’expectativa.

És en aquest context que, Copa a banda, el play-off pel títol hauria de ser per lògica aquella concatenació de partits en la qual, per nivell i pressió, per l’alternança dels factors camps o la igualació de condicionants propiciés un regust més picant i propens a la sorpresa. I per tant, també, procliu a una major expectació.

El que ens trobem, però, de forma que no sembla tenir remei any rere any és que la fase final pel títol es ventila per via directa, amb partits separats per pocs dies i fins i tot en horaris que fa literalment impossible un seguiment de l’afició neòfita, la que l’esport ha de guanyar, la que pot fer omplir les piscines. No s’entén que després de mesos i mesos de competència en lliga, una semifinal o una final s’hagin de disputar sense que tot estigui encarat a que el màxim de públic en pugui gaudir.

El calendari reiterat –i acotat per les finestres de competició internacional de la selecció– cada any torna a repetir aquest fet. És com si penséssim amb els peus. Enlloc de prioritzar acabar abans amb la fase regular i propiciar un play-off esponjat, propici en horaris a maximitzar l’audiència en directe o per visionat s’engega la directa i en quatre dies ens quedem sense final femenina. Veurem què dura la dels nois.

Aquell refrany que resa que “com més curt millor” o el de “millor poques paraules i ben dites” són preciosos. Però no caldria aplicar-los al waterpolo perquè no li fan cap favor.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!