Alfil degollat

“Els escacs són obra de Satanàs”, així d’ample es va quedar el muftí de l’Aràbia Saudita. Una nova trista notícia provinent d’un dels països que perpetra un major nombre d’execucions cada any. Tot amb la connivència d’Occident, un Occident que tampoc està per gaires festes.

escacs

La llibertat és un paisatge gegant que t’intimida; és l’absència de por quan l’has vençuda…” Així comença una de les meves cançons preferides, on Neidos i David Caño ens repassen les essències del concepte llibertat.

Estem l’any 2016 segons la cultura cristiana, un any o una època on molts pensen o pensem que vivim en un món de plena o quasi plena llibertat. Faríem bé en no posar-nos cap bena als ulls. Cert és que hem avançat i en aquest àmbit vivim millor que fa molts anys, però més cert és que encara vivim diàriament escenes que ens haurien de produir vergonya i fàstic.

Mare Mortum i la nostra connivència

El moll de l’os d’aquest article és la prohibició dels escacs per part del gran muftí de l’Aràbia Saudita per considerar-la, entre altres coses, una “obra de Satanàs que afavoreix les apostes i incita l’odi i l’enemistat entre els jugadors”. És evident que al senyor Abdulaliz al-Sheij, “l’absència de por quan l’has vençuda” encara li queda molt i molt lluny.

Però podríem quedar-nos més a prop per veure com aquest “paisatge gegant” què és la llibertat, sovint ens intimida massa. Perquè a la nostra Mar Mediterrània supermegaguay on fem anuncis de cervesa topedemolones moren cada dia desenes de refugiats. Desenes de persones que fugen de les atrocitats que es cometen als seus països, que deixen la seva llar i molts cops la seva família per buscar aquesta anhelada llibertat.

No cal que digui quina és la rebuda que la friendly Europe els està donant oi? I això que aquesta friendly Europe és de les que més rèdit econòmic hi treu d’aquests conflictes mitjançant la venda d’armes. Una friendly Europe que mira cap a un altre lloc davant les evidències que mostren l’estreta relació entre l’Estat Islàmic i l’Aràbia Saudita. Guaita, i resulta que els escacs són el problema…

O més a prop encara, vivim en un Estat tardofranquista on es dispara a ciutadans que creuen l’estret buscant un millor futur (Tarajal), on hi ha presos polítics per motius diguem-ne que dubtosos (Free Otegi, Free them all), o on per una representació teatral pots dormir al calabós (Títeres desde abajo).

En fi, que a molts els queda un llarg camí per a recórrer si volen vèncer la por i assaborir la llibertat.

mideast-saudi-forbidden-chess

Els grans mals dels escacs

Aquesta por deu ser el principal motiu pel qual el muftí saudita ha decidit que els escacs són l’onzena plaga d’Egipte.

Una “pèrdua de temps”, la “incitació a l’odi entre els jugadors” o compte “fa ric al pobre i pobre al ric”. Aquestes són algunes de les raons que addueix el muftí per tal de prohibir la pràctica dels escacs al seu país. Personalment em sorprèn especialment la darrera, ja que hom no hi pot veure què hi ha de dolent en igualar pobres i rics, superdotats i no tan dotats, homes i dones, nens i nenes, introvertits i extravertits. Precisament quan aquest hauria de ser un dels valors a promulgar per les religions.

Hi ha estudis que parlen de les virtuts que tenen els escacs tant a les aules infantils com a les presons, precisament per la capacitat d’igualar als qui presumptament no són tan iguals, de fer treballar el cervell i conduir tendències violentes d’una manera prou calmada.

Com acabem de constatar, vivim en un món injust; un món molts cops avorrit i que sembla quasi impossible de canviar. I un nou món es transforma dins de cada partida d’escacs; un món d’il·lusions on el gran objectiu és fer caure el rei: escac i mat.

Probablement d’això tingui por el senyor al-Sheij. Que n’hi hagi que es qüestionin el món en què viuen, què n’hi hagi que facin treballar el cervell. I que l’objectiu d’aquests alfils algun dia sigui deixar entre les cordes el muftí, perdó el rei.

David Caño acaba la citada cançó preguntant-se “de quin color és la llibertat?”. En aquest cas, cap dubte: la llibertat és blanca i negra. La llibertat dels quatre alfils als qui s’ha tallat el coll, però que de ben segur renaixeran per vèncer.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!