Aigua al vi

No sóc un entès i ni un devot seguidor del waterpolo, per què enganyar-nos. Em recordo a cavall del 92 i el 96 forçant la desatenció infantil pendent d’aquelles piscines amb homenots, sí, però poqueta cosa més enllà de la curiositat que m’ha despertat quasi sempre qualsevol esport vist en directe o televisat. Un dia n’haurem de parlar, d’aquest perfil que seríem capaços de passar-nos la vida entre tots els canals esportius si la programació és variada. Ara això, ara allò. Sense més. Suposo que per això ens agraden els Jocs Olímpics. I aquell mirar esgrima, lluita greco-romana i pentatló a la vegada.

Tornem a l’inici. Deia que no sóc entès ni devot seguidor del waterpolo. De fet he de confessar que cada cop entenc menys quan és falta i quan no, per més que m’afegeixo al reclam de la grada –que pressuposo entesa– quan vaig a veure partits. De partits en vaig a veure a Mataró, que és d’on sóc i és on tinc gent coneguda i collonuda que juga. I precisament si escric empipat és perquè trobo que em posen difícil que la gent collonuda i coneguda a més pugui ser seguida.

Mirin, a Mataró aquest any estem doblement esverats per la Copa i per la LEN que van guanyar les noies de La Sirena. La competició europea la van fer seva a casa –bé, a la ciutat, però no a casa seva perquè no acostumen a jugar al Sorrall– però és que la Copa la vam guanyar al Sabadell. En un migdia d’incredulitat en què els missatges als mòbils anaven escampant les possibilitats de les noies. “Que acaben el tercer quart i van tres amunt!”. I altres.

Avesat, doncs, a la piscina per seguir el waterpolo em trobo que quan els dos equips de la meva ciutat es juguen les garrofes a la Lliga m’és impossible de seguir els partits. Resulta que primer els nois i després les noies va i disputen els partits de play-off entre setmana, en una hora que els galtaplens de la reforma horària deuen trobar excel·lent però que per la gent comuna és impossible. A les sis de la tarda d’un dia entre setmana, la major part dels mortals treballa o està ocupat.

No entenc perquè es passen llargs mesos disputant una fase regular amb poc encanteri competitiu –les noies– per després jugar-se la Lliga a corre-cuita. En el cas dels nois, encara és pitjor. El Terrassa ens va fotre fora de la pomada un dimarts i un dijous. Fora. I els esporàdics vèiem com un cap de setmana començava el play-off i el següent ja estàvem de vacances. Maleïda la gràcia!

Entre convocatòries de la selecció –aquest invent de la Lliga Mundial el deu haver fet el diable– i altres, veiem com el waterpolo –que té molt d’esport nacional català– acaba disputant molts dels seus partits cabdals a l’hora que el públic ho té pitjor. Només cal seguir el dia a dia d’una integrant del Mataró i de la selecció espanyola per acabar-te’n apiadant.

Ahir el President Puigdemont rebia en audiència a Mataró i Sabadell per les copes europees. 24 hores després d’un partit que llegeixo que va ser espectacular, decidit als penals, el primer de la primera final realment disputada. Avui i demà entrenen. Dissabte juguen a Sabadell. Almenys és un dissabte. Però trobo que ja que tenim un bon vi esportiu, estaria bé deixar-li de tirar aigua i acostar-lo al públic perquè el degustés bé. Encara que parlem de waterpolo.

Nova revista en paper a la venda. Fes-te sòcia!